​França als deliris de La Sexta i Rufián previsible a TV3

Diumenge al vespre vaig cometre un error. Un altre error, de fet. Tornar a confiar en un especial informatiu de La Sexta per estar informat d’alguna cosa. La segona volta de les eleccions franceses estava encaminant indefectiblement Emmanuel Macron a l’Elisi i a mi se’m va acudir veure El objetivo. No vaig entendre a què venia convidar quatre polítics espanyols perquè opinessin sobre el que anava passant durant el recompte de vots. Miguel Urban (Podemos), Inés Arrimadas (Ciutadans), Soraya Rodríguez (PSOE) i José Manuel Garcia Margallo (PP) anaven dient-hi la seva, tots ells posant per davant els seus interessos de partit, els seus punts de vista esbiaixats, només interessats en anar deixant anar doctrina interessada.

Al final, com no podia ser d’altra manera, allò era un guirigall de por que reproduïa les suspicàcies de pati d’escola que els quatre partits estan tenint des que ha començat la legislatura, marcada a foc per l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy. Urban estava enfadadíssim amb Rodríguez “No te consiento que...”, quan algú en un debat o una tertúlia pronuncia un “No te consiento que...” ja tenim la pista definitiva sobre la qualitat argumentativa que s’hi estila. 

Diumenge al vespre vam aprendre que encara que sembli mentida, les eleccions franceses també són interpretable en clau de política espanyola: la baixesa intel·lectual és aplicable a qualsevol tema, qualsevol assumpte de la vida pública que se’ls posi per davant. No tenen límit. Per si això fos poc, a París, a la seu del Front Nacional, hi havia Antonio García Ferreras acompanyat de Jorge Vestrynge –sempre finíssim analista- que suposadament havia de donar claus d’interpretació (?) molt valuoses perquè, segons diu ell mateix, és simpatitzant del partit de Marine Le Pen. Els dos semblava que s’ho estaven passant d’allò més bé, jugaven amb unes flors blaves de plàstic que els havien regalat i improvisaven anàlisis tan superficials que feia feredat. La gran perla de Vestrynge: “Si el Front Nacional fos feixista ho sabria jo, que ho he sigut, i no ho és”. Sensacional!

En acabar El objetivo, sense haver entès absolutament res, vaig passar-me a TV3 perquè començava el Fora de sèrie en què Jordi Llompart conversava amb Gabriel Rufián. Llompart, des que va deixar TV3, s’ha convertit en un interessant cineasta, explorador de realitats al marge dels relats oficials, molt centrat en l’Àfrica, la seva gent i els seus paisatges. Costava ubicar-lo al costat del polític d’ERC, a qui ell mateix va confessar que no coneixia i que aquest era un motiu de pes per a aproximar-s’hi. Bona idea, tothom sap que la gran característica dels periodistes, o com a mínim la característica ideal, és la curiositat universal. 
 
L’entrevista va ser, d’entrada, decebedora. Cap novetat rellevant, cap conversa substancial, cap revelació que no sabéssim. Es van trobar per sopar amb Joan Tardà i tot va ser molt repetitiu: la seva acció al congrés, les formes arrauxades que el caracteritzen, la relació tibant amb els partits espanyols, la seva afició pels tuits polèmics, les polèmiques parlamentàries... Repetitiu i, sobretot, poc incisiu. Hi havia moments en què allò flirtejava amb la propaganda política de l’independentisme. I grinyolava, grinyolava d’allò més. 

Van pujar a dalt d’un avió i encara no se sap el motiu. El destí era Santa Coloma de Gramenet, població natal de Rufián. Allà, s’ha de reconèixer, van passar coses una mica més substancials. “La primera xerrada em pensava que era l’última. La primera entrevista de ràdio i tele em pensava que eren les últimes”, una bona reflexió sobre la fama, la notorietat, la futilitat del temps, amb més calat i matisos que totes les anteriors juntes. Vam tenir llavors alguna espurna de coneixement personal, dels inicis polítics, de la família, de la fidelitat a unes sigles polítiques...

A Llompart se’l va veure llavors més incisiu: “Gabriel Rufián és qui és o és una operació d’ERC per a conquerir espais independentistes al cinturó de Barcelona?”. També li va preguntar, una mica passat de frenada, vorejant la demagògia, sobre el seu sou. El populisme, amb bon criteri, també va aparèixer. El periodista anava una mica perdut, combinava bones preguntes amb moments de confusió remarcables. Ell mateix, al final, amb bon esperit autocrític, va reconèixer que li hauria agradat poder treure més suc de l’entrevista. Tenia raó, en general va ser força monotemàtica i amb rampells propagandístics un pèl empipadors. Ens hauria agradat conèixer facetes desconegudes, arestes sorprenents, una altra cara de l’entrevistat. La majoria de coses ja ens les sabíem.