David Carabén: «La capacitat de celebrar la gent amb talent determina la salut de la teva societat»

En Dani Vega toca les notes deL'or al piano de La Javanesa, i la melodia ressona carrer enllà. A dins, David Carabén ens espera amb ganes d'explicar el viatge d'aquest Ara i res, un nou disc de Mishima que torna a furgar en l'ànima de la millor poesia, d'aquella que remou i t'acompanya per sempre. És Vinyoli i és Auden, com abans ho podien ser els trobadors o Rilke. Un esclat d'inspiracions.

De nou enregistrat amb Peter Deimel a França, el vuitè disc del quintet barceloní mostra un grup més sòlid que mai, amb plena consciència del propi so, elegants i amb una precisió que sona inspirada. Un nou pas en el camí de construir un llegat extraordinari de melodies i lletres, de fets i gent, i sempre amb l'essència humana com a matèria primera.
 
La poesia, els referents i el retrat generacional
- El títol del disc surt d'un poema de Joan Vinyoli, Tot són preguntes.
 
- A Vinyoli hi vaig arribar relativament aviat, ja fa un temps. Havia llegit alguna entrevista d'algú que admirava que en parlava bé, i el vaig començar a llegir. I és un poeta que m'ha acompanyat molts anys, que m'agrada moltíssim. És el poeta que ha empeltat més la meva manera d'entendre com aproximar-se a les cançons, que m'ha servit per discernir tot allò que és tractable en un tema.
 
- Creu que Vinyoli hagués estat un bon lletrista?
 
- No ho crec, perquè ell sempre és molt greu, hi ha molt poca lleugeresa. És curiós, perquè jo, sense adonar-me'n, moltes vegades he tendit a anar cap allà, a fer que cada cançó ho contingués tot. És un procés molt interessant, però la descoberta, en la meva professió, és quan t'adones que com a espectador pots fer zàping entre les obres de diferents autors, però que, com a autor, tu mateix has de portar incorporat el zàping.
 
- Ser diferent, mostrar d'altres registres, sense perdre l'essència.
 
- I sempre tens el dubte: seré l'Emil Cioran, mig depressiu, suïcida? O qui, si no? Jo intento que a la meva obra hi hagi totes les meves cares, tots els meus estats d'ànim i les capacitats de gaudir de la vida. Com a compositor has de saber que una cançó pot néixer d'una inquietud merament intel·lectual o abstracte, però també d'un plaer sensual i físic.
 
- És el que li va provocar la lectura de Qui més estima, de W.H. Auden?
 
- Amb els poetes que t'acompanyen durant tants anys, és com si tinguessis una banda sonora al costat. Per exemple, el poema de Qui més estima, d'Auden. Fa anys que el porto al mòbil i que el llegeixo. Però el moment en què et captiva completament i penses que és fonamental que la gent l'escolti és de fa ben poc, l'estiu passat. Amb la gira de La forma d'un sentit vam format un repertori en format reduït on intentava reconèixer d'on havia tret les inspiracions i ja vaig musicar cinc poemes de Vinyoli.
 
- L'elecció del poema de Vinyoli sembla que tingui a veure amb el moment vital que viu, havent superat la quarantena. "Tot és ara i res" és una sentència molt generacional.
 
- Notava que el poema m'estava parlant molt directament, que jo podia convertir-me en un bon altaveu d'aquells versos. Per l'edat i perquè coincideix amb un estat d'esperit amb l'autor.
 
- Parlant de generacions, a Posa'm més gin, David! escriu que la colla que anava de festa a casa dels seus pares quan vostè era petit "tenien l'edat que jo tinc ara". Una manera de passar revista amb un mateix i situar-se al lloc que li correspon?
 
- És una cançó sobre la fascinació que et produeix la generació anterior. És un episodi de la meva infantesa on feia de cambrer improvisat de les reunions familiars dels pares amb els seus amics. Jo, fascinat per aquella gent que aleshores veia gran, mentre escoltava i me n'adonava dels referents d'una generació. Els referents eren gent com en Pla o el Neeskens, entre molts d'altres. També em feia gràcia fer un flashback amb el recurs que tant he fet servir de l'alcohol com a metàfora d'altres coses. Explico el moment on neix la fascinació per l'alcohol, més enllà del Qui n'ha begut o L'última ressaca, fins i tot previ a haver-lo tastat.
 
- També constata que la generació que ara volta la quarantena està pitjor que la dels nostres pares. Alguna cosa ha passat perquè ara els quaranta no siguin iguals.
 
- Ells no es podien permetre ser joves tants anys com nosaltres, però nosaltres sí que ens permetem el luxe de ser més joves i de dubtar molt més. També perquè les nostres feines són més precàries. En el meu cas, sóc music i això em condemna a la precarietat de per vida! També perquè el mercat de treball de llavors comptava amb unes condicions òptimes: contractes indefinits, bons sous... Ells es podien comprar cotxes! Jo, per exemple, no m'he pogut comprar mai un cotxe. I ja no sé si és que sóc jo, que m'he desclassat, o és que tot el sistema econòmic és més líquid, en el mal sentit de ser-ho.
 
- A Una sola manera diu que no hi ha una sola manera de ser feliç. Un concepte que va apareixent molt a les seves cançons.
 
- Té a veure amb l'edat, també. Durant la primera fase de la teva vida et dediques a saber qui ets: quina vocació tens, l'orientació sexual, quina feina voldries, quins són els teus somnis. I vols certeses. A mesura que passen els anys, ho relativitzes tot una mica, en el bon sentit. Ja tot no és tan dramàtic ni urgent. I l'experiència et demostra que hi ha moltes maneres d'estimar. Potser no és la que tu creies, però també és vàlida.
 
- Com a Menteix la primavera, on dona la volta a l'arquetipus romàntic. Aquí, el registre no és pas greu, sinó ben al contrari.
 
- La cançó vol explorar les parts laterals de l'amor i no només quedar-se amb l'esclat i l'eufòria romàntica. Sempre ho he fet, això de cantar a la perifèria de la intensitat amorosa. Aquesta és la història d'una relació en la línia d'Els vells amants, de Jacques Brel. S'estimen, però també veiem la parta patètica i terrible, el revers de la moneda. Aquí, de fet, la primavera és vista com una amenaça.
 
El so i el fet de jugar a confondre l'estímul
- El so del disc té una continuïtat clara amb L'ànsia que cura, però sí que hi ha molt de chansonnier, molt més francès.
 
- Per nosaltres, el canvi fort va ser deixar en Paco Loco i anar a gravar amb en Peter Deimel, a França. Vam anar-hi perquè volíem fugir d'una manera de mesclar i de fer els discos, que és la que justament va crear el nostre so i l'estil Mishima.
 
- Què buscaven, amb el canvi?
 
- Volíem sonar igual en disc que en directe, sobretot plantejant-nos quin paper havia de tenir la meva veu. Normalment, la veu entrava en competència amb altres instruments i s'havia de tractar perquè s'entengués bé la lletra. Black Box és un estudi de primeríssima divisió, que té, al mateix temps, una manera molt artesanal d'entendre l'enregistrament d'un disc. El primer cop que hi vas, vols seduir la família i entendre el llenguatge, conèixer la disponibilitat de màquines, amplis, micròfons i previs. Un cop ho domines, ara ja pots jugar, que és el que hem fet amb aquest segon disc enregistrat allà. Ara ja no hem intentat fer un disc que sonés com el directe, sinó que cada cançó tingués la producció que més necessitava.
 
- Menteix la primavera té un so a l'estil Ennio Morricone, de quan arranjava hits del pop italià dels 60 o 70.
 
- Ens va semblar fantàstic agafar l'aire de Sapore di sale, amb uns arranjaments que ens semblàvem magnífics per Menteix la primavera. Li dèiem al Peter que volíem sonar com les grans orquestres italianes del Festival de San Remo i ell ho feia possible, amb el material que teníem disponible. I després, en una cançó li podíem demanar sonar com els directes de la BBC... i ho fèiem. Ens ho hem passat molt bé provant coses.
 
- Una sola manera té un inici curiós. És molt Mishima, però de cop i volta hi apareix una doble guitarra distorsionada i un saxo, també distorsionat, que ens porta a un altre escenari.
 
- Aquesta cançó marca el joc precís que hi ha entre la producció tipus Paco Loco i la de Peter Deimel: una, figurativa, i l'altra, abstracta. La cançó té una melodia molt bàsica, amb uns acords majors i un arpegiat molt típic. Però llavors, sobre aquella melodia amable emergeix una força que no pots contenir, molt més agressiva. És el fet de jugar a confondre l'estímul sonor. Potser per això, quan la vaig composar, va ser el moment en què vaig tenir la certesa que allà hi havia un disc nou.
 
- Amb el Paco Loco van ser tres discos. Creuen que amb en Peter Deimel també serà un cicle de tres?
 
- Ens agradaria. Tots estem molt segurs que hi tornarem. Tot i així, que siguin trilogies no és una cosa planificada, ha anat sortint.
 
- A Hasta que lo miras torna a parlar de la banda, amb noms i cognoms. És un costumisme a nivell intern, però no deixa de ser costumisme.
 
- Necessitàvem un cançó que donés un aire més despreocupat al disc. Hi ha cançons que neixen com un joc. En aquest cas, tenia un loop d'acords sobre el qual vaig anar construint la cançó. A França vaig trobar l'harmonia i vaig escriure la lletra amb el que tenia més a mà, amb algunes idees que tenia esbossades, i recuperant el que em va dir el Fede, un cabrer amic meu d'un bar que té una gran intel·ligència de carrer. Un dia, jo era al bar i vaig veure un paio que parlava sol, i en Fede em va dir "hasta que lo miras". Composar cançons és un mica el mateix, vas fent rodes d'acords, vas cantant sol, però arriba un moment en què cantes i hi ha algú que et mira.
 
L'actualitat del Barça: Cruyff, Laporta, corrupció
- Aquest any ha debutat a la retransmissió del Barça del Joan Maria Pou, amb una secció abans de cada partit. Com a gran futboler i barcelonista que és, havent mamat molt les interioritats del Barça, es veu algun dia sent part més activa o, fins i tot, entrant a la directiva?
 
- No m'ha interessat mai ser a una Junta. Sí que tinc les meves idees sobre com hauria d'anar la cosa, evidentment. Crec que hi ha hagut molts encerts de molta gent que ha participat a construir la idea d'aquest club enorme que és el Barça. I si em donen l'oportunitat, un micròfon o una columneta per defensar-ho, sempre ho faré, tal com ja faig ara. Però assumir responsabilitats... no ho crec. Precisament, vaig estudiar Ciències Polítiques i m'he dedicat a la música per fugir d'això. La veritat és que intervenir en una directiva no em fa trempar tant com fer un disc.
 
- Tenint en compte la seva vinculació personal amb Johan Cruyff, com paeix que l'Amsterdam Arena ara porti el seu nom? Com a club, el Barça sembla que sempre vagi tard, amb el pas canviat.
 
- La capacitat que té la teva societat de reconèixer i celebrar la gent amb talent determina molt la salut de la mateixa societat. La nostra és una societat malalta.
 
- Especialment el Barça?
 
- No, perquè el Barça –pobret d'ell– és un exponent de la societat. Fixa't, si no, en aquell excés de sentimentalisme de dir que Joan Laporta és un arrogant! Però si en Laporta ens va salvar de l'infern on érem! Per què el critiquen tant? Per què és un arrogant, per què té les coses clares? Ens dediquem a pensar més en l'orella de Van Gogh que en l'obra de Van Gogh.
 
- Amb Mishima això ja els va passar una mica, quan al principi els preguntaven pel nom [manllevat de l'escriptor japonès Yukio Mishima] i es ressaltaven les connotacions que tenia a nivell personal.
 
- Sí, la gent es queda amb què Mishima es va fer un harakiri, però oblida que abans va fer una obra literària extraordinària! Això sí, també és cert que hi ha gent que intenta entendre els genis, simplement.
 
- Això de "fixar-se més en l'orella de Van Gogh que en la seva obra" sembla una definició del "nunyisme".
 
- És gent que repeteix que Johan Cruyff feia quartos fent publicitat de Pinturas Bruguer quan aquí ningú feia publicitat. Per ells, en Johan sempre serà un "pessetero". Però, per sort, també hi ha qui pensa que ens ha fet feliços, que ens ha donat una identitat global a nivell mundial, que ha inspirat la vocació de moltíssims talents, que ha fet venir aquí el bo i millor del futbol mundial.
 
- Vostè va tenir la sort de tractar-lo personalment.
 
- I per això sé perfectament que de "pessetero" no en tenia res! Li importaven un rave els diners! Si ho hagués estat, després d'entrenar el Barça hagués anat al Qatar o al Japó, cobrant sense fer res. Però no ho va fer, oi?
 
- Creu que a Joan Laporta, mentre va ser president, se'l va criticar de manera contínua i desmesurada perquè és independentista?
 
- En aquest país, això va així, en segons quins mitjans i sectors. Com al Joel Joan, que el critiquen per ser independentista, igual. De sobte, no sé per quina mena de miracle, tots els independentistes són tractats de bojos.
 
- Laporta va arribar a dir que el que els feia mal no era que fossin independentistes, sinó que s'ho passessin tan bé.
 
- És el mateix que la filosofia Johan Cruyff: "sortiu i disfruteu". Tots ells han estat, per sort, uns grans desacomplexats.
 
- Aquesta setmana han imputat al president del club, Josep Maria Bartomeu. Com ho veu?
 
- Ja ho vaig dir fa poc en un article a La Vanguardia: la corrupció no comença amb un judici, una denúncia, una moció de censura o unes fotos filtrades. La corrupció comença quan el teu programa no se'l sap ningú. Quan no tens programa, directament. En el cas de Bartomeu, em pregunto: si no vols canviar les coses, per què coi vols manar? No n'hi ha prou amb dir que t'està bé la Masia o que el Barça és més que un club. S'ha de cuidar, tant l'una cosa com l'altra.