Filiprim: crítica de TV

«Joc de cartes» a TV3, sorprenent i addictiu

«Es de justícia reconèixer (i argumentar) que s’està convertint en un programa més que digne. Estic segur que no és fàcil per TV3 emprendre una proposta d’aquest tipus»

per Toni Vall , 5 de maig de 2017 a les 11:12 |
«Joc de cartes», cada dijous a TV3 | CCMA
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de maig de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’inici del primer capítol de Joc de cartes em va tirar enrere. No vaig connectar amb el registre de reality que plantejava, m’eren igual les consideracions gastronòmiques que es feien perquè semblaven fútils i capritxoses, una de les participants em va caure fatal i a la mecànica del programa se la notava artificial i molt forçada. A poc a poc li vaig anar trobant la gràcia, el to va millorar i al final m’ho vaig passar raonablement bé.



Ahir es va emetre el tercer episodi i és de justícia reconèixer (i argumentar) que s’està convertint en un programa més que digne. Estic segur que no és fàcil per TV3 emprendre una proposta d’aquest tipus, en el format de l’anomenada “telerealitat” que tan poc domina. L’experiència immediatament anterior, Bogeria a la pastisseria, ha fet una llufa més que considerable. Aconseguir que el relat del programa resulti reeixit implica haver de combinar amb talent moltes variables necessàries: cuina, humor, rivalitat i, sobretot, ritme, aspecte fonamental perquè el suflé pugi.

És de justícia reconèixer (i argumentar) que s’està convertint en un programa més que digne

I el suflé puja. Aquesta competició setmanal entre quatre restaurants –personificats en els seus respectius propietaris- per a esdevenir, de manera més simbòlica que real, “el millor” en la seva categoria específica, es converteix en un espectacle televisiu prou divertit i amb capacitat pel sa entreteniment. Al capítol d’ahir el concurs era per a decidir el millor restaurant de cuina internacional de Barcelona. De seguida es veu que el resultat tindrà més de llicència poètica que de realitat absoluta. Si acceptes el joc, t’ho passes bé.
 

Al principi el cuiner italià cau malament, se’l percep massa xuleta. L’indi, per contra, juga millor amb la seva simpatia i cordialitat equidistant. La cuinera veneçolana es mou entre la seducció i la llengua viperina, no s’estalvia crítiques quan toquen. I la propietària del restaurant tailandès sempre emet consideracions constructives. Tots juguen el seu rol de manera força natural i la impostació –el gran perill d’aquest tipus de formats- només es percep tangencialment, sense molestar gaire.

Potser es podrien estalviar aquests fragments en què inciten els participants a fer posturetes simpàtiques, a posar davant la càmera abans de començar la competició. No fa cap falta i resulta una concessió frívola que no ve gens a tomb. La presentació, igual cada dia, del Marc Ribas, passejant per espais oberts de Catalunya i amb música de fons, té la seva gràcia i funciona en tant que ham per a capturar l’audiència. Ribas, durant el concurs, adquireix un rol bastant discret, intervé quan ho ha de fer, fa pinzellades oportunes en favor de la interacció dels quatre cuiners. El seu és un paper necessari i alhora mesurat. Convincent, sens dubte.

No queda gaire clar quin és el procés de selecció dels quatre participants setmanals. Potser estaria bé que s’expliqués una mica millor. És una informació que l’espectador agrairà i que estalviarà suspicàcies en la concurrència.

Apareixen rivalitats i emocions, fins i tot alguna llàgrima, però no visceralitats extremes que enfarfeguin i allunyin l’espectador de la pantalla

La mecànica de Joc de cartes és simple: els quatre cuiners es valoren entre ells cinc valors dels seus respectius restaurants: espai, cuina, menú, servei i preu. Fan el còmput global i el Marc Ribas vota en últim lloc. En el primer episodi, per exemple, el seu vot va decantar el resultat final. Apareixen rivalitats i emocions, fins i tot alguna llàgrima, però no visceralitats extremes que enfarfeguin i allunyin l’espectador de la pantalla. Al contrari, en el capítol d’ahir va ser divertit comprovar que provoca certa addicció, que costa deixar-lo a la meitat. Això és, sens dubte, una bona senyal.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació