Amb l’anunci per part de l’Ajuntament de Barcelona de l’eliminació d’Antonio López y López del nomenclàtor dels carrers de la ciutat torna a ressorgir l’interès per aquell individu que durant tants anys ha tingut el seu nom destacat a la via pública. Qui era aquell senyor barbut posat sobre un pedestal al final de la Via Laietana que tantes vegades hem vist tacat de pintura o amb pintades? Per què desperta tants recels? Cal treure-li els honors que ja des del segle XIX li atorga la ciutat de Barcelona?
Antonio López y López fou el que en termes que ara estan molt de moda coneixeríem com a "emprenedor" i self made man. Un home que va saber innovar en les idees i que va reinventar-se constantment. Pel que fa la seva trajectòria d’enriquiment personal es podria dir que era un exemple a seguir, el típic empresari modèlic que va començar sent un pelacanyes i va acabar amassant una fortuna, sempre pendent de noves oportunitats de negocis i un expert en el que avui anomenem networking. Si encara fos viu el seu cas s’estudiaria a les universitats com a paradigma del creixement empresarial, podria escriure llibres de superació personal amb frases motivadores i fer xerrades. De ben segur tindria un públic abundant.
Antonio López y López fou el que en termes que ara estan molt de moda coneixeríem com a "emprenedor" i self made man
Ara bé, com bona part dels pelacanyes que acaben acumulant fortunes, en el terreny ètic es podria dir que no va ser tan exemplar... Però això poques vegades ha exclòs algú, ni abans ni ara, dels honors públics, de ser un exemple a les universitats, o de donar lliçons d’autosuperació.
El petit Antonio va néixer a la localitat càntabra de Comillas el 1817. La seva mare era peixatera i el pare va morir quan només tenia 3 anyets... Néixer en una família pobra a l'Espanya de principis del segle XIX era normalment sinònim d'una vida dura, així que, com molta gent d’aquella època, va posar-se a treballar de nen, amb 10 anys. Va traslladar-se al sud i va treballar a Lebrija, Jerez i Cadis. Algunes de les seves feines van ser la de camàlic i la de depenent.
Façana de l'Horel 1898, a la Rambla, antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas. Foto: Jordi Jon Pardo
Després d'aconseguir uns estalvis fent compra-venda de quincalles va decidir, també com molts joves del seu temps, provar de fer fortuna a Cuba. El seu destí va ser Santiago de Cuba, potser la ciutat més catalana de l’illa. Encara avui molts vilatans tenen a casa la rajola de "Déu vos guard" dels avis. Una localitat en la qual, en haver-hi tantes botigues de queviures regentades per catalans, la gent anava "al catalán" de la mateixa manera que nosaltres ara diem que anem "al paquistanès".
A Santiago va conèixer un comerciant català adinerat i s’acabà casant amb la seva filla Lluïsa Bru. És en aquest moment quan López s’emparenta políticament amb empresaris ben posicionats i és a l’illa de les oportunitats, Cuba, on comença a forjar-se la llegenda de l’Antonio López emprenedor i alhora la seva llegenda negra, o més ben dit, negrera... Serà el seu cunyat Francisco Bru, qui en el llibre La verdadera vida de Antonio López López por su cuñado Francisco Brú de 1885, destaparà i escamparà diverses informacions familiars sobre el suposat esclavisme d'Antonio López.
El tema és polèmic, ja que amb la prohibició explícita del comerç d’esclaus el 1820 i la seva ratificació el 1833 l’activitat va passar a ser il·legal i, per tant, a desaparèixer de tots aquells documents que en poguessin ser una prova perillosa. Però alhora esdevingué una activitat molt més lucrativa amb què gent sense escrúpols ampliava notablement les seves arques. En aquell moment, bona part de la riquesa de l'illa la proporcionava el cultiu de canya de sucre, pel qual s’utilitzava mà d'obra esclava en quantitats importants.
Pel que fa els seus negocis legals, va ser a Cuba mateix on va començar a fer funcionar la seva alta capacitat per tenir contactes i amistats entre la classe política dels quals extreia importants favors. El fet que li posés de nom a una de les seves embarcacions "General Armero", que casualment era el nom d’un ministre, és tota una declaració d’intencions. Dels privilegis contractuals del transport de passatgers a diversos punts de les Antilles va passar a tenir monopolis estatals en transport de persones i mercaderies a nivell transoceànic, d'aquí en va acabar sorgint la Compañía Transatlántica, que li va donar una fama considerable.
A Barcelona va passar a ser un home molt admirat per l’alta societat i, de fet, va acabar casant la seva filla amb el fill del reputat empresari tèxtil Joan Güell
Fugint d’una epidèmia de còlera a Cuba, va tornar a la metròpoli, en aquest cas a la ciutat de Barcelona, que amb el temps es va convertir en la seva base d’operacions. A Barcelona va passar a ser un home molt admirat per l'alta societat i, de fet, va acabar casant la seva filla amb Eusebi Güell, fill del reputat empresari tèxtil Joan Güell. Aquest matrimoni resultant es va fer famós, sobretot l’home, pel mecenatge d'importants obres de Gaudí: la Colònia Güell, el Park Güell o el Palau Güell.
El Palau Moja, antiga residència d'Antonio López. Foto: Jordi Jon Pardo
En el seu afany per fer-se reconèixer va contractar el poeta Jacint Verdaguer com a mossèn en un dels seus vaixells i, fins i tot, li va fer de mecenes i va pagar una edició de luxe de la seva obra L’Atlàntida, dedicada precisament a ell. Verdaguer va acabar esdevenint capellà de la família, tot i que les coses es van torçar. Aviat van sorgir les desavinences amb un mossèn profundament cristià que defensava els pobres i denunciava l'avarícia. A Verdaguer tant Eusebi Güell com el Bisbe Morgades (qui havia signat manifestos a favor de l’esclavatge) li van fer la vida impossible.
Més enllà del transport navilier i possibles negocis més bruts dels quals parlava el seu cunyat, com a bon empresari López y López va començar a diversificar la seva activitat econòmica i ho va fer aprofitant les seves bones relacions amb el poder. El monarca fins i tot va ser convidat al seu palau a Comillas i li va atorgar el títol de primer Marquès de Comillas. Un cop reinstaurada la monarquia després del Sexenni Democràtic, també va resultar ser amic de Cànovas del Castillo, l'home que va idear el sistema de torn pacífic pel qual progressistes i conservadors s'alternaven el poder mitjançant el frau electoral i tot seguia igual.
Quan el govern de Cànovas va liberalitzar el tabac va resultar que Antonio López ja tenia ideada i preparada tota la infraestructura del que seria la Compañia General de Tabacos de Filipinas, un dels seus negocis més importants. La seva seu era l’actual hotel 1898 de la Rambla, molt a prop del Palau Moja, que era la seva residència. Curiosament, l’hotel porta com a nom la data d'independència de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam, una data que si no fos perquè ja havia mort cinc anys abans, no li hagués fet gràcia a aquest empresari defensor acèrrim del domini espanyol.
L'Hotel Colonial de Via Laietana, seu antiga seu del Banco Hispano Colonial. Foto: Jordi Jon Pardo
La guerra d'independència cubana, malgrat tot, va ser una gran oportunitat pel nostre comerciant. Davant la inoperància de l'Estat per abastir l'illa de soldats i armes el govern va encarregar-li la tasca al navilier. Antonio López va arribar a portar més de mig milió de soldats, la major part de lleves forçades, per combatre els independentistes. Per fer-ho va arribar a llogar embarcacions de companyies estrangeres. Aquests serveis van ser-li ben pagats.
Amb una fortuna que cada cop s’engrandia més, va entrar en un procés al final del qual va fundar el Banco Hispano Colonial, entitat que va dedicar a fer préstecs a l’Estat que li eren retornats amb interessos. Aquesta entitat va ser la que va finançar les obres d'obertura de la Via Laietana. Per això no és casual que ara mateix hi hagi el Barcelona Hotel Colonial a la mateixa via, que ocupa l'antiga seu del Banco Hispano Colonial i n'ha "reciclat" les inicials de la façana. Tampoc ho és que la plaça i l’estàtua que li van dedicar a López y López encapçalin la sortida a mar d'aquesta avinguda.
El desacord per si havia de tenir una estàtua no és actual, ve del mateix 1883, quan va morir
El desacord per si havia de tenir una estàtua no és actual, ve del mateix 1883, quan va morir. El primer en protestar va ser el seu cunyat Francisco Bru, va ser aleshores quan va publicar el llibre amb tots els seus draps bruts. Posteriorment, durant la Guerra Civil, la CNT va fer que Antonio López lluités en contra del feixisme: bàsicament li van fondre l’estàtua per a convertir-la en munició. Va ser durant el franquisme que es va restituir Antonio López amb tots el seus honors amb una rèplica de Frederic Marès, que és la que coneixem. Des d'aleshores ajuntaments democràtics de tots els colors han discutit la idoneïtat de dedicar-li un espai a aquest personatge.
Però al cap i a la fi, el debat sobre la plaça i l’estàtua d’Antonio López y López ens incomoda. Potser perquè els seus valors, els seus mètodes i la seva trajectòria no es diferencien gaire de la de diversos personatges actuals que una part important de la societat té en un pedestal.
Peu del monument a Antonio López y López, a la plaça que porta el seu nom. Foto: Jordi Jon Pardo