04
de maig
del
2017
Actualitzat
el
05
de maig
a les
12:19h
Pedro Sánchez ha avisat aquest dijous Susana Díaz: per molt que compti amb el suport de l'aparell del PSOE, la seva cursa per fer-se amb el lideratge del partit no serà tan plàcida com ella esperava. Si bé la presidenta andalusa ha estat la candidata amb més avals -al voltant de 62.500-, l'ex-secretari general li trepitja els talons amb només 5.000 avals menys.
La partida està ben oberta tenint en compte que el 21 de maig seran 187.949 militants els que hauran de decidir a qui volen al capdavant del partit. A Catalunya, però, Sánchez és l'indiscutible favorit. Una situació paradoxal si es té en compte que a les primàries del 2014 els socialistes catalans van preferir Eduardo Madina abans que Sánchez, que en aquell moment tenia precisament Susana Díaz donant-li suport.
Molt ha plogut a Ferraz des d'aleshores. Hi ha bàsicament dos motius que expliquen per què ara Pedro Sánchez ha aconseguit 6.058 suports catalans mentre que Díaz no ha superat el miler i López n'ha aconseguit tan sols uns 500. El primer és que la majoria dels dirigents i de la militància del PSC van tancar files amb el posicionament de Sánchez de votar en contra de la investidura de Rajoy. El segon, el discurs federalista en el qual es reconeix Catalunya com a "nació" que està fent ara l'ex-secretari general.
Un clam que no donava marge per fer-se enrere
Tal i com es va exemplificar a les primàries entre Miquel Iceta i Núria Parlon el passat octubre, no hi havia dubtes entre la militància davant de la investidura de Mariano Rajoy: només hi havia marge per votar-hi en contra. Els dos candidats a la primera secretaria del PSC així ho van defensar. El posicionament va quedar gravat en la memòria dels socialistes amb aquell ja mític crit d'Iceta durant la Festa de la Rosa: "Pedro, aguanta ferm. Per Déu, lliura'ns de Rajoy. Resisteix a les pressions".
Després d'aquell clam del seu líder, el PSC no podia fer-se enrere. Aquell "no és no" que Sánchez va repetir com un mantra va esdevenir inamovible al carrer Nicaragua quan el comitè federal el va fer caure perquè es va negar a acceptar l'abstenció per facilitar la investidura de Rajoy. I ja en aquell moment Díaz es va visualitzar com la principal instigadora d'aquest gir en el partit. Després van venir els episodis en els quals es demanava que els socialistes catalans fossin castigats per haver trencat la disciplina de vot i que, fins i tot, se'ls impedís votar en les primàries. També era la presidenta andalusa qui demanava que es corregissin les "asimetries" perquè els militants del PSOE no participessin ni en les decisions del consell nacional del PSC ni en les seves primàries.
Un discurs diferencial amb Catalunya
La militància del PSC no oblida, doncs, l'actitud obertament hostil que la presidenta andalusa va mantenir amb ella just després de la investidura. I a aquesta se suma el fet que Pedro Sánchez hagi articulat un discurs diferencial amb Catalunya dins del PSOE, justament allò que Iceta va reivindicar quan va defensar que els seus diputats al Congrés en cap cas es podien permetre ni tan sols abstenir-se a la investidura de Rajoy. "En aquest moment, quan comença el curs en el qual el xoc de trens sembla inevitable, no podem aparèixer, ni tan sols abstenint-nos, a la investidura d'uns dels màxims responsables de l'absència de diàleg. Si ho féssim, deixaríem de ser útils per bastir ponts, per trobar una solució", va defensar Iceta en aquell comitè federal del 23 d'octubre en el qual es va acabar imposant l'abstenció.
En un moment en què el procés sobiranista bull, pel PSC és vital tenir un líder a Madrid que apuntali el catalanisme del qual tradicionalment han fet gala i que reconegui Catalunya com a nació. És, de fet, la seva gran esperança per no quedar ancorats sense matisos amb PP i Ciutadans. L'ex-secretari general ha desenterrat aquell discurs de l'Espanya plurinacional que va entonar l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero i que tan ben rebut va ser pels catalans fins a la plantofada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. D'allò que es diu als fets hi ha un bon tram, però el PSC prefereix esgotar aquesta darrera esperança abans de quedar en braços d'una dirigent que no ha dubtat en fer ús de la catalanofòbia quan necessitava vots a Andalusia.
La partida està ben oberta tenint en compte que el 21 de maig seran 187.949 militants els que hauran de decidir a qui volen al capdavant del partit. A Catalunya, però, Sánchez és l'indiscutible favorit. Una situació paradoxal si es té en compte que a les primàries del 2014 els socialistes catalans van preferir Eduardo Madina abans que Sánchez, que en aquell moment tenia precisament Susana Díaz donant-li suport.
Molt ha plogut a Ferraz des d'aleshores. Hi ha bàsicament dos motius que expliquen per què ara Pedro Sánchez ha aconseguit 6.058 suports catalans mentre que Díaz no ha superat el miler i López n'ha aconseguit tan sols uns 500. El primer és que la majoria dels dirigents i de la militància del PSC van tancar files amb el posicionament de Sánchez de votar en contra de la investidura de Rajoy. El segon, el discurs federalista en el qual es reconeix Catalunya com a "nació" que està fent ara l'ex-secretari general.
Un clam que no donava marge per fer-se enrere
Tal i com es va exemplificar a les primàries entre Miquel Iceta i Núria Parlon el passat octubre, no hi havia dubtes entre la militància davant de la investidura de Mariano Rajoy: només hi havia marge per votar-hi en contra. Els dos candidats a la primera secretaria del PSC així ho van defensar. El posicionament va quedar gravat en la memòria dels socialistes amb aquell ja mític crit d'Iceta durant la Festa de la Rosa: "Pedro, aguanta ferm. Per Déu, lliura'ns de Rajoy. Resisteix a les pressions".
Després d'aquell clam del seu líder, el PSC no podia fer-se enrere. Aquell "no és no" que Sánchez va repetir com un mantra va esdevenir inamovible al carrer Nicaragua quan el comitè federal el va fer caure perquè es va negar a acceptar l'abstenció per facilitar la investidura de Rajoy. I ja en aquell moment Díaz es va visualitzar com la principal instigadora d'aquest gir en el partit. Després van venir els episodis en els quals es demanava que els socialistes catalans fossin castigats per haver trencat la disciplina de vot i que, fins i tot, se'ls impedís votar en les primàries. També era la presidenta andalusa qui demanava que es corregissin les "asimetries" perquè els militants del PSOE no participessin ni en les decisions del consell nacional del PSC ni en les seves primàries.
Pedro Sánchez i Miquel Iceta, aquest Sant Jordi. Foto: Adrià Costa
Un discurs diferencial amb Catalunya
La militància del PSC no oblida, doncs, l'actitud obertament hostil que la presidenta andalusa va mantenir amb ella just després de la investidura. I a aquesta se suma el fet que Pedro Sánchez hagi articulat un discurs diferencial amb Catalunya dins del PSOE, justament allò que Iceta va reivindicar quan va defensar que els seus diputats al Congrés en cap cas es podien permetre ni tan sols abstenir-se a la investidura de Rajoy. "En aquest moment, quan comença el curs en el qual el xoc de trens sembla inevitable, no podem aparèixer, ni tan sols abstenint-nos, a la investidura d'uns dels màxims responsables de l'absència de diàleg. Si ho féssim, deixaríem de ser útils per bastir ponts, per trobar una solució", va defensar Iceta en aquell comitè federal del 23 d'octubre en el qual es va acabar imposant l'abstenció.
En un moment en què el procés sobiranista bull, pel PSC és vital tenir un líder a Madrid que apuntali el catalanisme del qual tradicionalment han fet gala i que reconegui Catalunya com a nació. És, de fet, la seva gran esperança per no quedar ancorats sense matisos amb PP i Ciutadans. L'ex-secretari general ha desenterrat aquell discurs de l'Espanya plurinacional que va entonar l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero i que tan ben rebut va ser pels catalans fins a la plantofada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. D'allò que es diu als fets hi ha un bon tram, però el PSC prefereix esgotar aquesta darrera esperança abans de quedar en braços d'una dirigent que no ha dubtat en fer ús de la catalanofòbia quan necessitava vots a Andalusia.