06
de maig
del
2017
Actualitzat
el
07
de maig
a les
8:11h
Amb 67 milions d'habitants i considerada la cinquena economia del món, França és un dels països líders de la Unió Europea. La crisi ha castigat severament la societat francesa, malgrat que en alguns dels indicadors el país resisteix millor que d'altres del seu entorn, amb un 10% d'atur en comparació al 18% de l'estat espanyol. L'estructura econòmica francesa, menys dinàmica que d'altres països de la UE, amb un sector públic amb un pes enorme, fa que els embats de les crisis econòmiques siguin més graduals, com també són més lentes les recuperacions.
Les eleccions de diumenge es produeixen en un país que reclama reformes en profunditat, però que alhora respon amb irritació a tota proposta de canvi legislatiu que afecti alguna de les conquestes socials assolides. Alguns sociòlegs i assagistes han parlat d'una "França bloquejada". Tot i que les desigualtats socials són menors que en altres estats, la societat francesa presenta un seguit de desafiaments que exigeixen acció i resposta del nou president.
Una fractura social múltiple
Les eleccions presidencials han mostrat una societat fracturada. Ho està econòmicament, però també generacional, i hi ha una esquerda profunda entre la França rural i la urbana. Els resultats de la primera volta ho mostren clarament. Emmanuel Macron va recollir el 35% a París, enfront només un 5% de Marine Le Pen. A Bordeus, la diferència a la primera volta va ser del 31% a 7%. A Lió, del 30 al 9%. Le Pen va imposar-se en el sud, feu tradicional seu, i en zones del nord-est industrial que han perdut llocs de treball (la França de l'òxid, per emprar un terme que se sol utilitzar als Estats Units per explicar el vot a Trump en zones obreres destruïdes per la crisi).
La fractura generacional és molt forta. Entre la franja més jove, es percep una indignació de fons. Els votants d'entre 18 i 24 anys han votat en primer lloc per Jean-Luc Mélenchon, el candidat de la França Insubmisa, d'esquerra radical, amb un 30% dels vots. El segon candidat d'aquest segment ha anat a Marine Le Pen (21%). Una dada aquesta que hauria de dur a una reflexió profunda. Els més joves voten molt majoritàriament pels candidats més allunyats als partits establerts de dreta i esquerra. Per contrast, ha cridat l'atenció dels analistes el 45% del vot a François Fillon de la franja de més de 70 anys.
La França rural, cada cop més irritada
No és un fenomen només francès, però té a França trets molt acusats. El país rural se sent menystingut. Un dels àmbits en què es percep més el xoc entre el món de les grans ciutats i el territori és el sanitari. Els estudis d'Emmanuel Vigneron, reconegut geògraf de la sanitat, han dibuixat un panorama preocupant que el seu autor defineix de creixent "desertificació" mèdica, amb zones amb pocs metges liberals, amb dificultats per trobar practicants i amb serveis d'urgències sota mínims. Una tendència que s'ha agreujat entre el 2010 i el 2017. Més de set milions de francesos estarien en territoris amb uns serveis mèdics deficients. La sensació de ser perifèria està molt arrelada en una majoria de la població rural.
Una economia en desequilibri
El febrer passat, la Comissió Europea va advertir França de la necessitat urgent de dur a terme reformes estructurals en la seva economia. Es preveu un creixement de l'1,5% per aquest 2017, però el dèficit del 2,9% del seu PIB és una dada negativa. Des de Brussel·les han reclamat insistentment reformes en la despesa pública i el marc laboral. Però la reforma de la llei del Treball, amb l'argument de facilitar les contractacions, va provocar una tempesta social i segurament va acabar amb les darreres possibilitats d'una nova candidatura de François Hollande. Macron -i Fillon- han proposat reformes estructurals, i això ja és un clam en els àmbits econòmics i acadèmics. Tirar-les endavant sense provocar més esclats socials serà una de les equacions a resoldre pel nou president.
La crisi del model d'integració
El model francès d'integració s'ha basat en l'assimilació. La nacionalitat francesa reconeguda ha exigit una integració plena sense matisos. Una situació plausible en una societat anterior a la globalització, amb uns fluxos migratoris menors. Però l'actual societat francesa presenta la contradicció entre un discurs republicà, espina dorsal d'una nació construïda per l'Estat, basat en la igualtat civil, i la realitat de la desigualtat d'oportunitats en un país en què l'ascensor social també s'ha espatllat.
La "segurització" en el país de les llibertats
El sociòleg Zygmunt Bauman va advertir dels riscos de la "segurització" pel que fa a les llibertats. Referint-se precisament als atemptats viscuts a França des del gener del 2015, que van comportar un increment de la popularitat del president Hollande mentre e declarava l'estat d'excepció, en un dels seus darrers textos publicats (Desconeguts a la porta de casa, Arcàdia), Bauman apunta com els estats aprofiten l'onada terrorista per reforçar el control social.
Aquesta contradicció entre el mite de la França de les llibertats i les exigències de reforçar la seguretat es van plasmar en la proposta d'Hollande de retirar la nacionalitat als francesos culpable d'actes de terrorisme. El projecte d'Hollande va provocar un debat intens en la classe política. La dreta i el Front Nacional ho van aplaudir, però la iniciativa va acabar d'esquerdar la majoria socialista a l'Assemblea. Finalment, el president va retirar la proposta.
El terrorisme s'ha convertit en un tema central del debat polític francès. L'atac a la revista satírica Charlie Hebdoel gener del 2015 i l'atemptat contra la sala Bataclan el novembre següent (amb un centenar llarg de víctimes mortals) van generar un clima pesant a França i han servit de marc pel reforçament de posicions autoritàries i l'ascens del Front Nacional. El candidat conservador François Fillon ha competit amb Marine Le Pen en duresa repressiva. Fins ara, Emmanuel Macron ha evitat afegir-se al corrent més "seguritari".
Una potència que ja no ho és tant
Va ser Alain Peyrefitte, polític gaullista i escriptor, un dels primers a parlar d'El mal francès en un assaig que es va fer famós. Assenyalava les mancances d'una societat que donava senyals d'esgotament i dificultat per reformar-se, que delatava un pessimisme de fons. L'expressió va fer fortuna. Probablement sigui aquest el principal desafiament que ha d'entomar la societat francesa. La que va ser una gran potència és ara una potència mitjana.
El general De Gaulle, amb tot el seu talent, va fer creure als francesos que la Resistència havia alliberat París. Avui, França conserva poder de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Però ja fa anys que ha perdut la supremacia. I l'antiga potència troba dificultats per gestionar un paper que ja no és el d'abans. Sabrà fer-ho Emmanuel Macron si és elegit president?
El lloc de França en una UE amb hegemonia alemanya
Durant dècades, l'eix París-Bonn va ser el nucli líder de la Unió Europea. De Gaulle i Adenauer van formar un equip fort, després substituït per Valéry Giscard i Helmut Schmidt, i més tard per François Mitterrand i Helmut Kohl. Però la història es va accelerar. La caiguda del Mur i la unificació alemanya van canviar la correlació de forces. Ara, cal parlar de Berlín-París. I la posició subordinada de França a l'hora de fixar les grans directrius de la UE ha estat evident.
Macron proposa reforçar la UE i promet solidificar l'aliança amb Alemanya. Le Pen, en un dels pocs moments brillants que va tenir en el debat, va llançar la frase "guanyi qui guanyi, una dona governarà França: jo o Merkel". Macron, que vol ser aliat de la cancellera, haurà també de ser capaç d'equilibrar una relació ara per ara desigual.
Les eleccions de diumenge es produeixen en un país que reclama reformes en profunditat, però que alhora respon amb irritació a tota proposta de canvi legislatiu que afecti alguna de les conquestes socials assolides. Alguns sociòlegs i assagistes han parlat d'una "França bloquejada". Tot i que les desigualtats socials són menors que en altres estats, la societat francesa presenta un seguit de desafiaments que exigeixen acció i resposta del nou president.
Una fractura social múltiple
Les eleccions presidencials han mostrat una societat fracturada. Ho està econòmicament, però també generacional, i hi ha una esquerda profunda entre la França rural i la urbana. Els resultats de la primera volta ho mostren clarament. Emmanuel Macron va recollir el 35% a París, enfront només un 5% de Marine Le Pen. A Bordeus, la diferència a la primera volta va ser del 31% a 7%. A Lió, del 30 al 9%. Le Pen va imposar-se en el sud, feu tradicional seu, i en zones del nord-est industrial que han perdut llocs de treball (la França de l'òxid, per emprar un terme que se sol utilitzar als Estats Units per explicar el vot a Trump en zones obreres destruïdes per la crisi).
La fractura generacional és molt forta. Entre la franja més jove, es percep una indignació de fons. Els votants d'entre 18 i 24 anys han votat en primer lloc per Jean-Luc Mélenchon, el candidat de la França Insubmisa, d'esquerra radical, amb un 30% dels vots. El segon candidat d'aquest segment ha anat a Marine Le Pen (21%). Una dada aquesta que hauria de dur a una reflexió profunda. Els més joves voten molt majoritàriament pels candidats més allunyats als partits establerts de dreta i esquerra. Per contrast, ha cridat l'atenció dels analistes el 45% del vot a François Fillon de la franja de més de 70 anys.
La França rural, cada cop més irritada
No és un fenomen només francès, però té a França trets molt acusats. El país rural se sent menystingut. Un dels àmbits en què es percep més el xoc entre el món de les grans ciutats i el territori és el sanitari. Els estudis d'Emmanuel Vigneron, reconegut geògraf de la sanitat, han dibuixat un panorama preocupant que el seu autor defineix de creixent "desertificació" mèdica, amb zones amb pocs metges liberals, amb dificultats per trobar practicants i amb serveis d'urgències sota mínims. Una tendència que s'ha agreujat entre el 2010 i el 2017. Més de set milions de francesos estarien en territoris amb uns serveis mèdics deficients. La sensació de ser perifèria està molt arrelada en una majoria de la població rural.
Una economia en desequilibri
El febrer passat, la Comissió Europea va advertir França de la necessitat urgent de dur a terme reformes estructurals en la seva economia. Es preveu un creixement de l'1,5% per aquest 2017, però el dèficit del 2,9% del seu PIB és una dada negativa. Des de Brussel·les han reclamat insistentment reformes en la despesa pública i el marc laboral. Però la reforma de la llei del Treball, amb l'argument de facilitar les contractacions, va provocar una tempesta social i segurament va acabar amb les darreres possibilitats d'una nova candidatura de François Hollande. Macron -i Fillon- han proposat reformes estructurals, i això ja és un clam en els àmbits econòmics i acadèmics. Tirar-les endavant sense provocar més esclats socials serà una de les equacions a resoldre pel nou president.
La crisi del model d'integració
El model francès d'integració s'ha basat en l'assimilació. La nacionalitat francesa reconeguda ha exigit una integració plena sense matisos. Una situació plausible en una societat anterior a la globalització, amb uns fluxos migratoris menors. Però l'actual societat francesa presenta la contradicció entre un discurs republicà, espina dorsal d'una nació construïda per l'Estat, basat en la igualtat civil, i la realitat de la desigualtat d'oportunitats en un país en què l'ascensor social també s'ha espatllat.
La "segurització" en el país de les llibertats
El sociòleg Zygmunt Bauman va advertir dels riscos de la "segurització" pel que fa a les llibertats. Referint-se precisament als atemptats viscuts a França des del gener del 2015, que van comportar un increment de la popularitat del president Hollande mentre e declarava l'estat d'excepció, en un dels seus darrers textos publicats (Desconeguts a la porta de casa, Arcàdia), Bauman apunta com els estats aprofiten l'onada terrorista per reforçar el control social.
Aquesta contradicció entre el mite de la França de les llibertats i les exigències de reforçar la seguretat es van plasmar en la proposta d'Hollande de retirar la nacionalitat als francesos culpable d'actes de terrorisme. El projecte d'Hollande va provocar un debat intens en la classe política. La dreta i el Front Nacional ho van aplaudir, però la iniciativa va acabar d'esquerdar la majoria socialista a l'Assemblea. Finalment, el president va retirar la proposta.
El terrorisme s'ha convertit en un tema central del debat polític francès. L'atac a la revista satírica Charlie Hebdoel gener del 2015 i l'atemptat contra la sala Bataclan el novembre següent (amb un centenar llarg de víctimes mortals) van generar un clima pesant a França i han servit de marc pel reforçament de posicions autoritàries i l'ascens del Front Nacional. El candidat conservador François Fillon ha competit amb Marine Le Pen en duresa repressiva. Fins ara, Emmanuel Macron ha evitat afegir-se al corrent més "seguritari".
Una potència que ja no ho és tant
Va ser Alain Peyrefitte, polític gaullista i escriptor, un dels primers a parlar d'El mal francès en un assaig que es va fer famós. Assenyalava les mancances d'una societat que donava senyals d'esgotament i dificultat per reformar-se, que delatava un pessimisme de fons. L'expressió va fer fortuna. Probablement sigui aquest el principal desafiament que ha d'entomar la societat francesa. La que va ser una gran potència és ara una potència mitjana.
El general De Gaulle, amb tot el seu talent, va fer creure als francesos que la Resistència havia alliberat París. Avui, França conserva poder de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Però ja fa anys que ha perdut la supremacia. I l'antiga potència troba dificultats per gestionar un paper que ja no és el d'abans. Sabrà fer-ho Emmanuel Macron si és elegit president?
El lloc de França en una UE amb hegemonia alemanya
Durant dècades, l'eix París-Bonn va ser el nucli líder de la Unió Europea. De Gaulle i Adenauer van formar un equip fort, després substituït per Valéry Giscard i Helmut Schmidt, i més tard per François Mitterrand i Helmut Kohl. Però la història es va accelerar. La caiguda del Mur i la unificació alemanya van canviar la correlació de forces. Ara, cal parlar de Berlín-París. I la posició subordinada de França a l'hora de fixar les grans directrius de la UE ha estat evident.
Macron proposa reforçar la UE i promet solidificar l'aliança amb Alemanya. Le Pen, en un dels pocs moments brillants que va tenir en el debat, va llançar la frase "guanyi qui guanyi, una dona governarà França: jo o Merkel". Macron, que vol ser aliat de la cancellera, haurà també de ser capaç d'equilibrar una relació ara per ara desigual.