30
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
09
de maig
a les
11:52h
Del 3 al 7 de maig de 1937, es va produir el que alguns historiadors han anomenat una guerra civil dins de la Guerra Civil. Les divisions en el si del bàndol republicà eren enormes entre els qui defensaven subordinar-ho tot a guanyar la guerra, com eren les forces governamentals republicanes i el PCE i el PSUC, i els defensaven fer alhora la revolució i la guerra, entre els qui hi havia la central llibertària CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En els mesos anteriors ja s'havien evidenciat les contradiccions entre les dues estratègies, "fer la revolució per guanyar la guerra" i "primer guanyar la guerra, després fer la revolució".
El conflicte va esclatar pel control de l'edifici de Telefònica a la plaça de Catalunya de Barcelona, que estava sota el control d'un comitè anarquista, el que donava un poder important a la CNT. Des del Govern de la Generalitat, delerós de recuperar algun bocí del poder que havia caigut en mans de les milícies des de l'inici de la guerra, es va decidir apoderar-se de l'edifici.
Però les forces policials es van topar amb una forta resistència i una reacció irada de la CNT, que va fer una crida a la vaga general, amb aixecament de barricades i xocs armats que van trasbalsar la ciutat i van suposar un abans i un després en l'evolució de la guerra. Cinc-cents morts als carrers van certificar el fracàs d'una unió republicana més necessària que mai. Ara es compleixen vuitanta anys d'uns fets que, possiblement, van ser determinants en la derrota bèl·lica.
El context polític
Des de l'esclat de la guerra, el 18 de juliol de 1936, provocada per l'aixecament militar feixista, Catalunya vivia alhora un procés revolucionari. El Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, líder d'una ERC que fins aleshores era la força majoritària, va donar entrada a representants de totes les organitzacions antifeixistes. Però qui va prendre la iniciativa era el Comitè de Milícies Antifeixistes, on els sindicats, i en primer lloc la CNT, eren dominants. Van ser uns mesos de revolució en què es va aprovar el decret de col·lectivitzacions i el moviment anarquista va prendre la iniciativa. Dirigents cenetistes van entrar al govern republicà espanyol i en el de la Generalitat.
Però alhora, en molts indrets del país la repressió per part de grups incontrolats va crear un clima de por i va obligar a fugir i amagar-se a persones de dretes, catòlics, religiosos i propietaris, que no tenien res a veure amb la revolta feixista. La repressió desfermada es va dur a terme sense que els màxims dirigents com Companys o el conseller en cap Josep Tarradellas poguessin fer més que facilitar la fugida de moltes persones.
Però la correlació de forces va anar canviant. Companys i Tarradellas van aconseguir sobreviure políticament a les setmanes inicials de la guerra, mentre que el suport de la Unió Soviètica a la República va convertir els comunistes -el PCE a Espanya, el PSUC a Catalunya- en un poder fàctic amb influència creixent.
Vencedors i vençuts
Els Fets de Maig van tenir moltes conseqüències polítiques. L'historiador Pelai Pagès explica a NacióDigital que "hi va haver molts vencedors i vençuts. El 7 de maig es va posar fi a les hostilitats al carrer, però la ferida oberta era manifesta. El govern de la República, que era a València, va enviar guàrdies d'assalt que van arribar el dia 7, de fet quan l'enfrontament ja havia acabat. Però de resultes d'ell, la Generalitat va perdre les competències exclusives d'ordre públic, que van passar a l'Estat. L'àmplia autonomia que Catalunya havia guanyat amb l'inici de la guerra es va acabar".
La crisi que es va obrir amb els Fets de Maig van accelerar les diferències en el si del govern de la República, que va obrir una crisi. El socialista d'esquerres Largo Caballero va ser forçat a dimitir i el va substituir Juan Negrín, també del PSOE, però aliat al PCE i convençut que calia preservar el suport de Moscou. La tardor següent, el govern de la República es va instal·lar a Barcelona, cosa que encara reduiria més el poder de la Generalitat.
Pelai Pagès explica que "el PCE i el PSUC van sortir guanyadors dels fets de Maig, com també la Unió Soviètica". Pagès apunta una hipòtesi: "És cert que l'URSS va ser l'única potència que va donar suport a la República, però més que desitjar la victòria republicana, Moscou volia que la República no perdés la guerra massa aviat". En aquell moment, les reserves d'or del Banc d'Espanya ja eren a Moscou i això subordinava molt la política republicana als interessos de Stalin.
Maig va suposar l'afebliment de la CNT, però el gran derrotat va ser el POUM, el partit marxista heterodox enfrontat a l'estalinisme que va ser proscrit i perseguit, acusat de trotskista i contrarevolucionari. Pagès explica que "la repressió cau sobretot sobre ells i la presó Model, després de maig del 37, s'omple d'antifeixistes".
Se sap ja tot dels Fets de Maig? Per Pelai Pagès, resten incògnites: "Com el paper que va jugar el govern soviètic. Coneixem els arxius de la Internacional Comunista, i fins i tot de la policia política, però encara no s'ha pogut accedir a tota la documentació de la presidència soviètica".
Fronts a la rereguarda |
|---|
| Va ser Joan Peiró, dirigent cenetista, ministre de Justícia durant la guerra, qui va advertir dels episodis de violència que es vivien dins del bàndol republicà en el llibre Perill a la rereguarda. L'acció dels incontrolats, molts d'ells propers a la FAI, era una amenaça per a la causa republicana. Abans i després dels Fets de Maig, i molt relacionats amb ells, es van produir un seguit d'episodis violents que van cobrir de sang la zona republicana. -Els fets de la Fatarella 25 de gener de 1937. La Fatarella, a la Terra Alta, és escenari d'un dels episodis més sagnants de la rereguarda republicana. La majoria de la població, pagesos pobres que són propietaris d'un bocí de terra, s'oposen a la col·lectivització forçada que els vol imposar la FAI, que té el suport d'un sector de jornalers. Grups armats assalten el poble i assassinen 34 persones. Josep Termes ho va explicar en un llibre memorable, Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella de 1937 (Afers, 2005). La Generalitat va retre homenatge el gener passat a les víctimes en un acte presidit pel conseller Raül Romeva. -Puigcerdà, en mans del Cojo de Màlaga Un altre punt sagnant en la zona republicana va ser la Cerdanya, on un dirigent de la FAI, Antonio Martín Escudero, conegut com el Cojo de Màlaga, va exercir com un virrei amb seu a Puigcerdà, actuant amb crueltat contra tota persona o grup que se li enfrontés. Va ser un dels causants de la crema de la catedral de Vic. El 27 d'abril de 1937, va morir en l'intent d'assalt a Bellver de Cerdanya, que se li havia oposat. Josep Maria Solé i Sabaté ho va explicar molt bé a Anarquia i República a la Cerdanya (1936-1939). El cojo de Màlaga i els fets de Bellver (Abadia de Montserrat, 1991). -On és Andreu Nin? El 17 de juny de 1937, el líder del POUM Andreu Nin va ser detingut i va desaparèixer. Traslladat a la presó d'Alcalà d'Henares, fou torturat i assassinat. Tot indica que el seu botxí va ser Alexander Orlov, que era el cap de la NKVD, la policia política soviètica, a Espanya. En paral·lel a la desaparició, la campanya de propaganda estalinista contra Nin va ser ferotge, i se'l va acusar de treballar per Franco. Per això, sota de les pintades que van aparèixer ("on és Nin?"), militants del PSUC escrivien "A Salamanca o a Berlín". |