28
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
16:17h
Boníssim el Sense ficció de dimarts titulat La ciutat dels turistes. Amb aquest títol per bandera ja es veia a venir que no seria un reportatge amorf, impressionista, imparcial, neutral o qualsevol adjectiu que signifiqui distància, una paraula que cada dia que passa trobo menys seductora i més criticable. Doncs sí, potser fa anys un es pensava que el periodisme havia de ser totes aquestes coses sumades a la gran paraula “objectivitat”. Doncs no. Si algú encara es pensa que ser objectiu és l’objectiu del periodista, allò que guia la seva feina, li recomano que abandoni ja la lectura d’aquest article.
La ciutat dels turistes retrata una Barcelona malalta, enfebrida, col·lapsada, rebentada pel turisme. Fixeu-vos que parlo del turisme i no dels turistes, potser perquè algun suspicaç no pugui acusar-me de xenòfob o algun disbarat similar, però sobretot per a assenyalar que la llavor del problema –tal i com assenyala el reportatge- no és la gent que ve –que ho fa per norma general amb bona voluntat i ganes nobles de conèixer la ciutat- sinó el sistema, les polítiques econòmiques i comercials que el sustenten.
El relat està treballat i mostra complexitat, no es conforma amb quatre dades i un grapat de declaracions crítiques més o menys afortunades. Ens ensenya –molt bona idea- imatges d’arxiu de la Filmoteca de Catalunya on veiem la Barcelona antiga, l’arribada de turistes, aquell famós eslògan de “sol i platja” que tanta fortuna va fer, el Desarrollismo dels seixanta... Ofereix context, mirada històrica, explicació dels orígens i trenca amb el mite que assenyala els Jocs Olímpics de 1992 com l’inici de tot.
La narració transita per punts calents de descontentament veïnal, sens dubte el gran conflicte que té obert la ciutat. Passem per La Rambla i l’Esteve ens explica que només hi queden 1000 veïns, la resta han hagut de marxar: “Quan quedi només jo em donaran una medalla?”. Passem per la Boqueria, espai delirant fa poc absurdament declarat per algun il·luminat amb poca feina “el millor mercat del món”. La càmera passeja pels voltants de la Sagrada Família i pel Parc Güell. Coneixem dos veïns, una senyora que intenta passar per la vorera amb el carret de la compra per anar a casa seva –missió impossible- i un senyor que explica als turistes els mals del parc: “Pagar, pagar, pagar, pagar!”. També viatgem fins el barri de Sant Antoni, les constants vitals del qual comencen a accelerar-se perillosament.
Dos experts molt ben documentats ens donen antecedents i context: “El turisme socialitza les despeses i privatitza els beneficis”. Posen el dit a la nafra: la invenció del Barri Gòtic, la construcció d’un nou relat per Barcelona, el projecte polític que és aquesta ciutat del turisme: “Què vol dir fer turisme? Té sentit? Per què ho fem?”. Les veus que volen defensar el model actual queden empetitides, víctimes d’uns arguments tan sols basats en els diners, el capital, els suposats grans beneficis econòmics que suposa. La intervenció de Joan Gaspart és senzillament demencial, utilitza arguments tan peregrins i poc treballats com quan explicava els incomprensibles nous fitxatges del Barça que va presidir: “Tots desitgem el mateix, la prosperitat de Barcelona” o “Els veïns es queixen per aguantar soroll només dos mesos a l’any”.
També rescaten de l’arxiu unes declaracions d’Antoni Vives quan era tinent d’alcalde de l’Ajuntament adreçades en anglès no queda clar si a turistes, empresaris o inversors que són directament de vergonya aliena. S’assenyala el cercle viciós de la construcció sense límits, dels pisos turístics, els grups econòmics, el cocodril desfermat del neoliberalisme, l’àmplia llibertat que s’ha donat als sectors econòmics per entrar a la ciutat i arrasar amb tot. La veu més lúcida i concloent l’aporta l’economista Miquel Puig, que trenca amb el mite que diu que malgrat les molèsties que algú pugui sentir per la massiva presència del turisme, Barcelona se’n beneficia amb escreix.
Puig ho desmunta amb un senzill argument: la major part de la mà d’obra que viu del turisme cobra poc i un sou escàs no genera suficient cotització com per a assegurar-se el futur, per tant el sistema se’n ressentirà. No s’està generant riquesa sinó tot el contrari, endeutament públic. Més enllà d’arguments més o menys convincents en un o altre posicionament, el que fa La ciutat dels turistes és un crit d’alerta, d’auxili, demana a crits que sortim al carrer i observem una mica el panorama. Tan senzill com això, que agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya, Liceu, Drassanes o Sagrada Família. Que pugem una mica més amunt de la Travessera de Dalt i comprovem quina és la situació.
És urgent, molt urgent, que Barcelona escolti els seus veïns, el seu descontentament. Queda clar que els polítics, per bona voluntat que puguin tenir, no tenen marge per arreglar res. Mana l’economia, la seva és una cruel dictadura. Gràcies, moltes gràcies a aquest imprescindible Sense ficció per no ser imparcial, per jugar-se-la, per fer allò que el periodisme tantes vegades ha fet i que sovint se li oblida: denúncia social.
La ciutat dels turistes retrata una Barcelona malalta, enfebrida, col·lapsada, rebentada pel turisme. Fixeu-vos que parlo del turisme i no dels turistes, potser perquè algun suspicaç no pugui acusar-me de xenòfob o algun disbarat similar, però sobretot per a assenyalar que la llavor del problema –tal i com assenyala el reportatge- no és la gent que ve –que ho fa per norma general amb bona voluntat i ganes nobles de conèixer la ciutat- sinó el sistema, les polítiques econòmiques i comercials que el sustenten.
Unes turistes fent-se una «selfie» a plaça Catalunya. Foto: Adrià Costa
El relat està treballat i mostra complexitat, no es conforma amb quatre dades i un grapat de declaracions crítiques més o menys afortunades. Ens ensenya –molt bona idea- imatges d’arxiu de la Filmoteca de Catalunya on veiem la Barcelona antiga, l’arribada de turistes, aquell famós eslògan de “sol i platja” que tanta fortuna va fer, el Desarrollismo dels seixanta... Ofereix context, mirada històrica, explicació dels orígens i trenca amb el mite que assenyala els Jocs Olímpics de 1992 com l’inici de tot.
La narració transita per punts calents de descontentament veïnal, sens dubte el gran conflicte que té obert la ciutat. Passem per La Rambla i l’Esteve ens explica que només hi queden 1000 veïns, la resta han hagut de marxar: “Quan quedi només jo em donaran una medalla?”. Passem per la Boqueria, espai delirant fa poc absurdament declarat per algun il·luminat amb poca feina “el millor mercat del món”. La càmera passeja pels voltants de la Sagrada Família i pel Parc Güell. Coneixem dos veïns, una senyora que intenta passar per la vorera amb el carret de la compra per anar a casa seva –missió impossible- i un senyor que explica als turistes els mals del parc: “Pagar, pagar, pagar, pagar!”. També viatgem fins el barri de Sant Antoni, les constants vitals del qual comencen a accelerar-se perillosament.
Dos experts molt ben documentats ens donen antecedents i context: “El turisme socialitza les despeses i privatitza els beneficis”. Posen el dit a la nafra: la invenció del Barri Gòtic, la construcció d’un nou relat per Barcelona, el projecte polític que és aquesta ciutat del turisme: “Què vol dir fer turisme? Té sentit? Per què ho fem?”. Les veus que volen defensar el model actual queden empetitides, víctimes d’uns arguments tan sols basats en els diners, el capital, els suposats grans beneficis econòmics que suposa. La intervenció de Joan Gaspart és senzillament demencial, utilitza arguments tan peregrins i poc treballats com quan explicava els incomprensibles nous fitxatges del Barça que va presidir: “Tots desitgem el mateix, la prosperitat de Barcelona” o “Els veïns es queixen per aguantar soroll només dos mesos a l’any”.
Miquel Puig, economista: "Els catalans no són conscients de fins a quin punt el turisme aporta poc a la riquesa del país"#BCNTurísticaTV3pic.twitter.com/Z4dLhUZUU2
— Sense ficció (@senseficcio) 25 d’abril de 2017
També rescaten de l’arxiu unes declaracions d’Antoni Vives quan era tinent d’alcalde de l’Ajuntament adreçades en anglès no queda clar si a turistes, empresaris o inversors que són directament de vergonya aliena. S’assenyala el cercle viciós de la construcció sense límits, dels pisos turístics, els grups econòmics, el cocodril desfermat del neoliberalisme, l’àmplia llibertat que s’ha donat als sectors econòmics per entrar a la ciutat i arrasar amb tot. La veu més lúcida i concloent l’aporta l’economista Miquel Puig, que trenca amb el mite que diu que malgrat les molèsties que algú pugui sentir per la massiva presència del turisme, Barcelona se’n beneficia amb escreix.
Puig ho desmunta amb un senzill argument: la major part de la mà d’obra que viu del turisme cobra poc i un sou escàs no genera suficient cotització com per a assegurar-se el futur, per tant el sistema se’n ressentirà. No s’està generant riquesa sinó tot el contrari, endeutament públic. Més enllà d’arguments més o menys convincents en un o altre posicionament, el que fa La ciutat dels turistes és un crit d’alerta, d’auxili, demana a crits que sortim al carrer i observem una mica el panorama. Tan senzill com això, que agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya, Liceu, Drassanes o Sagrada Família. Que pugem una mica més amunt de la Travessera de Dalt i comprovem quina és la situació.
És urgent, molt urgent, que Barcelona escolti els seus veïns, el seu descontentament. Queda clar que els polítics, per bona voluntat que puguin tenir, no tenen marge per arreglar res. Mana l’economia, la seva és una cruel dictadura. Gràcies, moltes gràcies a aquest imprescindible Sense ficció per no ser imparcial, per jugar-se-la, per fer allò que el periodisme tantes vegades ha fet i que sovint se li oblida: denúncia social.
La Rambla és un dels principals punts turístics de la ciutat. Foto: Adrià Costa