29
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
11:33h
Aquest dissabte, un Consell Europeu extraordinari es reunirà per fixar les grans línies vermelles de la negociació del Brexit. Els caps d'Estat i de govern dels 27 països que volen continuar en el projecte europeu hauran d'acordar el gran carril per on hauran de tenir lloc les converses amb Londres. Després d'uns mesos en què les dues parts, el Regne Unit i la Unió Europea, han estat marcant el seu terreny, arriba l'hora d'establir les regles del joc.
La cimera, convocada per Donald Tusk, el president del Consell Europeu, és la resposta obligada a l'anunci oficial de la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, el 29 de març, per activar la sortida. Però és alhora un primer pas per preservar la cohesió dels 27, un dels grans reptes dels mesos que venen. En aquest mes han passat moltes coses, de la convocatòria d'eleccions al Regne Unit a la primera volta a França i els primers moviments d'un ball negociador en què cap dels protagonistes vol ensopegar.
Després del Consell Europeu, serà la Comissió Europea, que presideix Jean-Claude Juncker, la que posarà fil a l'agulla de les negociacions. Ja estan designats els caps de les respectives delegacions que duran a terme les converses. El francès Michel Barnier, un antic gaullista que des que treballa ala Comissió a Brussel·les ha esdevingut un europeista acèrrim, se les veurà amb el britànic David Davis, un tory de l'ala més dretana i enemic de la UE des de sempre. Els dos polítics no poden ser més diferents i deuen personificar cadascun a ulls de l'altre tots els prejudicis dels dos interlocutors en conflicte: l'altivesa de l'euròcrata al provincianisme reaccionari del tory.
Brussel·les a Londres: oblida tota esperança
Des de l'inici, Londres ha estat intentant presentar el Brexit no només com una sortida, sinó com un estatus diferent de relació amb la UE. Però això xoca amb la voluntat clara de Brussel·les de deixar ben clar que ara toca aclarir el full de ruta del Brexit. Després, i només després, es tractarà del tipus de vincle entre el Regne Unit i la Unió. May apuntava en la carta que va fer pública el 29 de març les intencions de Londres, referint-se a "una associació profunda i especial". Però des de Brussel·les ja van respondre que ara es tracta de gestionar del Brexit, i de res més.
Els dos costats de les negociacions tenen com a principals antagonistes Theresa May i Angela Merkel. Dues dones que van per feina, fredes, a qui les circumstàncies ha posat en costats enfrontats. Aquest dijous, des de la seu del Bundestag, Merkel ha volgut insistir en la idea que ningú a Gran Bretanya ha de somiar en aconseguir avantatges que no té cap dels socis de la Unió.
La UE "vota" al Regne Unit
El procés negociador no entrarà en la lletra petita fins després de les eleccions britàniques. Així ho ha assenyalat la primera ministra Theresa May i ho ha corroborat el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que aquest dimecres es va trobar amb May a Londres. El 18 d'abril May va convocar per sorpresa a les urnes, que s'obriran el 8 de juny. D'aquesta manera, la líder conservadora espera aprofitar el Brexit i el pols amb la UE en benefici propi. Però Brussel·les també "vota" al Regne Unit. Els continus advertiments dels dirigents comunitaris, de Tusk a Juncker, perquè el Regne Unit assumeixi el preu de la sortida poden desgastar May.
Mantenir la cohesió dels 27
La unió dels 27 és un element essencial pel futur de la UE, i també per coronar les negociacions del Brexit. Cal evitar la imatge d'una divisió que pugui ferir greument el projecte comunitari. Però les tensions internes són palpables. D'una manera molt clara ho són amb Polònia, per la política autoritària del govern ultraconservador de Llei i Justícia, que ha motivat l'acusació de Brussel·les que Varsòvia estaria incomplint l'estat de dret.
També hi ha un malestar latent, menys greu, amb Hongria. Aquest dimecres, el primer ministre Viktor Orban va ser al Parlament Europeu per explicar la seva política i respondre les acusacions de practicar una política repressiva. Brussel·les ha obert un procediment sancionador per una llei d'universitats que restringeix la presència de centres d'estudis superiors estrangers (i que es considera un atac al CEU, la universitat que George Soros té a Budapest). A Brussel·les, malgrat tot, troben més dúctil el govern hongarès que el polonès.
Els xocs entre Brussel·les i alguns països de l'est (Polònia i Hongria formen, junt amb Txequia i Eslovàquia l'anomenat Grup de Visegrad, crític amb el nucli dur comunitari) s'emmarquen en el debat sobre l'Europa a dues velocitats. Quan Merkel s'adreça als britànics, en realitat està llançant també un missatge en clau interna de la UE. Els diu als díscols: aneu amb compte. Un Brexit del qual el Regne Unit sortís fins i tot beneficiat seria una esquerda en la cohesió europea i una temptació difícil de resistir pels països de l'est més refractaris a l'esperit comunitari. Davant d'això, els països centrals, Alemanya i França, mostren muscle.
Un gir social per aturar el populisme
Les institucions comunitàries són conscients de l'amenaça que suposa el populisme. Des de Brussel·les es vol combatre la percepció d'una Europa freda i tecnocràtica, que actua d'esquena als ciutadans i immune als reclams socials. Potser per això, dimecres passat la Comissió Europea va presentar un seguit de propostes sobre permís de paternitat perquè els estats membres les incloguin en la seva legislació (els que encara no ho hagin plantejat). La Comissió proposa que pares i mares puguin accedir a uns permisos retribuïts de quatre mesos fins que els nens compleixin dotze anys, més cinc dies anuals per tenir cura dels fills si cauen malalts.
Esperant Macron
Amb tots els problemes, a les grans capitals confien que els problemes de cohesió de la UE es poden reconduir sempre que es preservi l'eix central: Berlín-París. Si Alemanya i França van juntes, acompanyades pels altres països fundadors, la resta seguirà. D'aquí la preocupació enorme per les eleccions franceses. El triomf d'Emmanuel Macron a la primera volta és vist com un baló d'oxigen pel projecte comunitari. Una victòria de Marine Le Pen seria un cop letal, potser l'inici d'una disgregació.
La cimera, convocada per Donald Tusk, el president del Consell Europeu, és la resposta obligada a l'anunci oficial de la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, el 29 de març, per activar la sortida. Però és alhora un primer pas per preservar la cohesió dels 27, un dels grans reptes dels mesos que venen. En aquest mes han passat moltes coses, de la convocatòria d'eleccions al Regne Unit a la primera volta a França i els primers moviments d'un ball negociador en què cap dels protagonistes vol ensopegar.
Després del Consell Europeu, serà la Comissió Europea, que presideix Jean-Claude Juncker, la que posarà fil a l'agulla de les negociacions. Ja estan designats els caps de les respectives delegacions que duran a terme les converses. El francès Michel Barnier, un antic gaullista que des que treballa ala Comissió a Brussel·les ha esdevingut un europeista acèrrim, se les veurà amb el britànic David Davis, un tory de l'ala més dretana i enemic de la UE des de sempre. Els dos polítics no poden ser més diferents i deuen personificar cadascun a ulls de l'altre tots els prejudicis dels dos interlocutors en conflicte: l'altivesa de l'euròcrata al provincianisme reaccionari del tory.
Brussel·les a Londres: oblida tota esperança
Des de l'inici, Londres ha estat intentant presentar el Brexit no només com una sortida, sinó com un estatus diferent de relació amb la UE. Però això xoca amb la voluntat clara de Brussel·les de deixar ben clar que ara toca aclarir el full de ruta del Brexit. Després, i només després, es tractarà del tipus de vincle entre el Regne Unit i la Unió. May apuntava en la carta que va fer pública el 29 de març les intencions de Londres, referint-se a "una associació profunda i especial". Però des de Brussel·les ja van respondre que ara es tracta de gestionar del Brexit, i de res més.
Els dos costats de les negociacions tenen com a principals antagonistes Theresa May i Angela Merkel. Dues dones que van per feina, fredes, a qui les circumstàncies ha posat en costats enfrontats. Aquest dijous, des de la seu del Bundestag, Merkel ha volgut insistir en la idea que ningú a Gran Bretanya ha de somiar en aconseguir avantatges que no té cap dels socis de la Unió.
La UE "vota" al Regne Unit
El procés negociador no entrarà en la lletra petita fins després de les eleccions britàniques. Així ho ha assenyalat la primera ministra Theresa May i ho ha corroborat el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que aquest dimecres es va trobar amb May a Londres. El 18 d'abril May va convocar per sorpresa a les urnes, que s'obriran el 8 de juny. D'aquesta manera, la líder conservadora espera aprofitar el Brexit i el pols amb la UE en benefici propi. Però Brussel·les també "vota" al Regne Unit. Els continus advertiments dels dirigents comunitaris, de Tusk a Juncker, perquè el Regne Unit assumeixi el preu de la sortida poden desgastar May.
Mantenir la cohesió dels 27
La unió dels 27 és un element essencial pel futur de la UE, i també per coronar les negociacions del Brexit. Cal evitar la imatge d'una divisió que pugui ferir greument el projecte comunitari. Però les tensions internes són palpables. D'una manera molt clara ho són amb Polònia, per la política autoritària del govern ultraconservador de Llei i Justícia, que ha motivat l'acusació de Brussel·les que Varsòvia estaria incomplint l'estat de dret.
També hi ha un malestar latent, menys greu, amb Hongria. Aquest dimecres, el primer ministre Viktor Orban va ser al Parlament Europeu per explicar la seva política i respondre les acusacions de practicar una política repressiva. Brussel·les ha obert un procediment sancionador per una llei d'universitats que restringeix la presència de centres d'estudis superiors estrangers (i que es considera un atac al CEU, la universitat que George Soros té a Budapest). A Brussel·les, malgrat tot, troben més dúctil el govern hongarès que el polonès.
Els xocs entre Brussel·les i alguns països de l'est (Polònia i Hongria formen, junt amb Txequia i Eslovàquia l'anomenat Grup de Visegrad, crític amb el nucli dur comunitari) s'emmarquen en el debat sobre l'Europa a dues velocitats. Quan Merkel s'adreça als britànics, en realitat està llançant també un missatge en clau interna de la UE. Els diu als díscols: aneu amb compte. Un Brexit del qual el Regne Unit sortís fins i tot beneficiat seria una esquerda en la cohesió europea i una temptació difícil de resistir pels països de l'est més refractaris a l'esperit comunitari. Davant d'això, els països centrals, Alemanya i França, mostren muscle.
Un gir social per aturar el populisme
Les institucions comunitàries són conscients de l'amenaça que suposa el populisme. Des de Brussel·les es vol combatre la percepció d'una Europa freda i tecnocràtica, que actua d'esquena als ciutadans i immune als reclams socials. Potser per això, dimecres passat la Comissió Europea va presentar un seguit de propostes sobre permís de paternitat perquè els estats membres les incloguin en la seva legislació (els que encara no ho hagin plantejat). La Comissió proposa que pares i mares puguin accedir a uns permisos retribuïts de quatre mesos fins que els nens compleixin dotze anys, més cinc dies anuals per tenir cura dels fills si cauen malalts.
Esperant Macron
Amb tots els problemes, a les grans capitals confien que els problemes de cohesió de la UE es poden reconduir sempre que es preservi l'eix central: Berlín-París. Si Alemanya i França van juntes, acompanyades pels altres països fundadors, la resta seguirà. D'aquí la preocupació enorme per les eleccions franceses. El triomf d'Emmanuel Macron a la primera volta és vist com un baló d'oxigen pel projecte comunitari. Una victòria de Marine Le Pen seria un cop letal, potser l'inici d'una disgregació.