Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

música

L'aposta musical de Zoo, molt més enllà de la proclama pamfletària

Aquest dimecres, el grup valencià actua a la Sala Apolo en un concert que ja té totes les entrades exhaurides

per Esteve Plantada, 26 d'abril de 2017 a les 06:58 |
Panxo i Arnau Jiménez, del Zoo | Eva Domínguez
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Van ser un dels noms del 2014 gràcies a Estiu, la cançó inclosa a Tempestes vénen del sud, àlbum que els va obrir les portes al mercat musical català. La seva proposta va ser un impacte, amb cançons plenes de compromís i de lluites, però amb una personalitat i consistència que les feia sonar diferents. "Tasteu la mel, doneu plaer, parleu en versos", escriuen ara els Zoo a la peça que fa de porta d'entrada del seu nou disc, Raval, donant continuïtat a aquella idea esbossada al primer àlbum: un so que embolcalla, hipnòtic, amb unes lletres d'alta qualitat.
 

Aquest dimecres, Zoo actua a la Sala Apolo en un concert que ja té totes les entrades exhaurides. Són un fenomen de revolució exquisida, amb gust pel ball que remou consciències, tal com mostren les noves cançons de Raval, un disc que segueix sonant mediterrani malgrat que els fonaments són electrònics i de la música negra. "Volíem que el so del nou disc estigués orientat totalment al directe", expliquen Arnau Jiménez i Antonio Sánchez "Panxo" en una entrevista a NacióDigital. "Això, inconscientment ens ha portat a composar unes cançons per ser tocades en concert i fer que la gent balli".
 

El nou disc és un pas més en la consolidació d'un grup que té fonaments musicals sòlids. Però el tret que diferencia els Zoo de la resta segueixen sent les lletres. "Ens preocupen bastant, potser sigui la cosa que més treballem", confessen. "Intentem que les lletres no siguin la típica proclama fàcil, pamfletària i revolucionària, sinó que tingui un estil, amb una voluntat literària", rebla Panxo. Al seu torn, explica que la intenció de cadascuna de les lletres és la de suggerir, més que mostrar. "Ens agrada deixar els significats oberts i que els oients descobreixen cada referència que posem. Però no que tot estigui mastegat".
 

Cançons on conviuen moltes lluites
 
D'entre totes les lluites que conviuen al disc, en destaca la de la mestra Marifé Arroyo, una de les primeres introductores del valencià a l'escola pública, l'any 1974. L'aposta per un model d'escola popular i valenciana la va convertir en una represaliada. "És una història prou suggerent com per fer-ne un cançó, que vam descobrir gràcies al llibre La mestra". Més enllà del personalisme de la peça, Zoo volia "fer història que extrapolable a totes les Marifés que hi han hagut al País Valencià al llarg d'aquests anys".
 
Un període on, malgrat tot, van "sobreviure a l'incendi", diuen a El cap per avall. "La ciutat de Xàtiva va ser cremada i allà és on reposa el quadre de Felip V, cap per avall. És una zona molt aborigen i resistent". La tornada parla d'aquelles bombes que van caure durant la guerra civil, però el significat arriba als nostres dies. "L'incendi també es pot interpretar com tota l'època de terra cremada del PP, en què s'ha construït molt i s'ha destrossat el litoral", asseguren.
 

A Ventiladors, diuen: "volen lligar-te a un discurs, a una bandera, / tot el que eres seràs / volen nugar-te a una marca, a una idea / volen que digues si és negre o si és blanc". La bandera:  "La paraula esclavitza molt a qui treballa d'ella. Especialment als lletristes se'ls fa un seguiment, perquè quan dius una cosa, queda allà per sempre. Aquesta és una cançó que protesta contra això, una cançó anti-dogmàtica, que reivindica el dret a canviar de pensament i a contradir-se, com deia Joan Fuster o Michel de Montaigne. En aquest sentit, creuen que "sempre cal posar la realitat en dubte".

Potser per això afirmen que no volen ser els abanderats de res. "Tenim el nostre pensament i el reflectim en les nostres cançons". Com a Dilo en castellano, inspirat en la nissaga familiar dels Fernández Díaz, "que està vinculada a les esferes de poder des del franquisme". L'expressió "Dilo en castellano" és una constant al País Valencià, una situació que s'afegeix "a la desigualtat que hi ha en consideració a una llengua o a l'altra. La llengua de prestigi és el castellà i la del món rural, el valencià. Patim una diglòssia claríssima", afirma Jiménez.
 
"La cançó té a veure amb els vincles entre el franquisme que perviu encara als poders reals i la concepció d'Espanya que vol amagar les llengües perifèriques o tot el que no sigui la cultura castellana", rebla Panxo. "El franquisme encara no ha acabat, com demostra que qui governa a l'estat espanyol és hereu directe d'allò. I encara no s'ha jutjat el franquisme com un règim criminal. La Transició no va passar pàgina i això fa que la cultura democràtica espanyola no sigui realment democràtica". Arnau Jiménez encara afegeix, respecte a l'encaix català a l'Estat, que "la via de pactar amb Madrid està esgotada. Els catalans han de fer via". Zoo, sense embuts: una lluita que fuig dels llocs comuns.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació