26
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
12:36h
Coincidint amb el Dia Mundial de la Terra, dissabte vint-i-dos d’abril hi va haver un seguit de marxes per la ciència arreu del món. La mobilització va sorgir el gener als Estats Units, com a resposta a la greu preocupació de científics i ciutadans per les polítiques anticientífiques del nou govern americà. Especialment perquè dóna suport a la tendència creixent de moviments que erosionen la imatge social de la ciència, tot posant en dubte coneixements àmpliament validats com són el canvi climàtic, la vacunació o la teoria de l’evolució.
L’objectiu de la marxa, que aviat va assolir àmbit mundial, pretenia reivindicar la importància i els valors de la ciència. No es volia que s’entengués com una protesta contra les retallades, sinó com una reivindicació del paper que ha de jugar la ciència en la societat. A Barcelona es va organitzar una concentració davant del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, l’acte principal de la qual va ser un debat sobre el rol de la ciència en les decisions polítiques. A Girona es va organitzar una taula rodona, que volia posar en valor el sentit crític de la ciència com a eina social que ofereix una raó contrastada en la presa de decisions.
La ciència ha esdevingut una part essencial de la nostra societat. A l’Antiga Grècia, en qüestionar-se tot el que es podia qüestionar, es van començar a comprendre els fenomens naturals sense la intervenció de forces sobrenaturals. Des d’aleshores hem arribat a un punt en què, sense la contribució de la ciència i la tecnologia, és impensable mantenir els nivells de qualitat de vida que tenim. I tampoc no es pot pensar de millorar-los segons les propostes globals per al segle XXI. Per això, des de la COSCE (Confederació de Societats Científiques d’Espanya), les vuitanta societats científiques que la formen han signat un manifest per a reclamar la importància de la ciència en el món actual; s’hi pot adherir qualsevol persona que ho consideri oportú.
Els responsables polítics han de prendre consciència de la importància de la societat del coneixement. La UNESCO, entre altres institucions mundials, va confirmar la relació directa entre inversió en ciència i productivitat econòmica. Amb aquesta base, països com EUA, Suècia, Alemanya, Canadà i Austràlia van fer front a la recent crisi econòmica augmentant la inversió en recerca. Perquè cal incorporar la ciència a l’agenda política. Cal treballar transversalment des de les institucions recolzant la recerca i els investigadors. Calen planificacions plurianuals per recuperar els nivells d’inversió pública previs a la crisi. Cal recuperar llocs de treball perduts durant la crisi. I potser també cal demanar als polítics els criteris d’excel·lència que es demana als investigadors.
Des de el món científic cal transmetre que el mètode que s’aplica només és una eina per comprendre la realitat. A la filosofia, que ensenya a pensar, la ciència hi afegeix el mètode experimental. Òbviament la seva pràctica està subjecta a errades i imprecisions, com també a fraus i conveniències; l’apliquen humans. Però té mecanismes per a detectar-los. I és innegable que ha ajudat a millorar la comprensió del món i, en conseqüència, la qualitat de vida de les persones. Avui dia, el negacionisme arriba a extrems perniciosos; s’atribueix a Isak Dinesen: "Algunes persones, per dubtar, dubten fins-i-tot de la llei de la gravetat".
Cal garantir que es pugui accedir al món científic de manera equitativa i eficaç. L’accés a la ciència, el coneixement i la seva transmissió són un indicador de la qualitat d’un sistema democràtic. Les universitats i els centres recerca, i tots els generadors del coneixement en general, per la seva responsabilitat envers la societat on desenvolupen les seves activitats, han de jugar un paper cabdal com a agents del canvi social. L’han de promoure. Com deia l’eslògan d’aquests dies, sense ciència no hi ha futur.
Cal fomentar la recerca bàsica, és la que dóna suport als avenços. Mai no se sap d’entrada en què es podrà aplicar un nou coneixement. Quan el ministre d’Hisenda britànic, Gladstone, va interrogar Michael Faraday sobre la utilitat pràctica de l’energia elèctrica en què treballava, Faraday va respondre: "senyor, algun dia vostè podrà gravar-la amb impostos".
L’objectiu de la marxa, que aviat va assolir àmbit mundial, pretenia reivindicar la importància i els valors de la ciència. No es volia que s’entengués com una protesta contra les retallades, sinó com una reivindicació del paper que ha de jugar la ciència en la societat. A Barcelona es va organitzar una concentració davant del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, l’acte principal de la qual va ser un debat sobre el rol de la ciència en les decisions polítiques. A Girona es va organitzar una taula rodona, que volia posar en valor el sentit crític de la ciència com a eina social que ofereix una raó contrastada en la presa de decisions.
La ciència ha esdevingut una part essencial de la nostra societat. A l’Antiga Grècia, en qüestionar-se tot el que es podia qüestionar, es van començar a comprendre els fenomens naturals sense la intervenció de forces sobrenaturals. Des d’aleshores hem arribat a un punt en què, sense la contribució de la ciència i la tecnologia, és impensable mantenir els nivells de qualitat de vida que tenim. I tampoc no es pot pensar de millorar-los segons les propostes globals per al segle XXI. Per això, des de la COSCE (Confederació de Societats Científiques d’Espanya), les vuitanta societats científiques que la formen han signat un manifest per a reclamar la importància de la ciència en el món actual; s’hi pot adherir qualsevol persona que ho consideri oportú.
Els responsables polítics han de prendre consciència de la importància de la societat del coneixement. La UNESCO, entre altres institucions mundials, va confirmar la relació directa entre inversió en ciència i productivitat econòmica. Amb aquesta base, països com EUA, Suècia, Alemanya, Canadà i Austràlia van fer front a la recent crisi econòmica augmentant la inversió en recerca. Perquè cal incorporar la ciència a l’agenda política. Cal treballar transversalment des de les institucions recolzant la recerca i els investigadors. Calen planificacions plurianuals per recuperar els nivells d’inversió pública previs a la crisi. Cal recuperar llocs de treball perduts durant la crisi. I potser també cal demanar als polítics els criteris d’excel·lència que es demana als investigadors.
La Marxa per la Ciència de Barcelona. Foto: ACN
Des de el món científic cal transmetre que el mètode que s’aplica només és una eina per comprendre la realitat. A la filosofia, que ensenya a pensar, la ciència hi afegeix el mètode experimental. Òbviament la seva pràctica està subjecta a errades i imprecisions, com també a fraus i conveniències; l’apliquen humans. Però té mecanismes per a detectar-los. I és innegable que ha ajudat a millorar la comprensió del món i, en conseqüència, la qualitat de vida de les persones. Avui dia, el negacionisme arriba a extrems perniciosos; s’atribueix a Isak Dinesen: "Algunes persones, per dubtar, dubten fins-i-tot de la llei de la gravetat".
Cal garantir que es pugui accedir al món científic de manera equitativa i eficaç. L’accés a la ciència, el coneixement i la seva transmissió són un indicador de la qualitat d’un sistema democràtic. Les universitats i els centres recerca, i tots els generadors del coneixement en general, per la seva responsabilitat envers la societat on desenvolupen les seves activitats, han de jugar un paper cabdal com a agents del canvi social. L’han de promoure. Com deia l’eslògan d’aquests dies, sense ciència no hi ha futur.
Cal fomentar la recerca bàsica, és la que dóna suport als avenços. Mai no se sap d’entrada en què es podrà aplicar un nou coneixement. Quan el ministre d’Hisenda britànic, Gladstone, va interrogar Michael Faraday sobre la utilitat pràctica de l’energia elèctrica en què treballava, Faraday va respondre: "senyor, algun dia vostè podrà gravar-la amb impostos".