Josep Maria Espinàs i Jenn Díaz, dues generacions per explicar Sant Jordi

Josep Maria Espinàs (1927) i Jenn Díaz (1988). Són dues puntes d'una llarga línia temporal, d'una història que s'interconnecta a través de molts altres autors. Ell, sorneguer, irònic, extremadament lúcid, amb una rapidesa mental admirable, tot un pou de ciència i de vivències. Ella, un talent en expansió, un somriure contagiós, una afabilitat exquisida, una manera d'escoltar que demostra de quina pasta és i quines ganes té d'explicar-se, de dir coses, d'escriure i de menjar-se el món.
 
Dos autors, home i dona, gran i jove, que conversen durant l'estona que dura un dinar plegats, tot repassant el passat, el present i el futur de la festa de Sant Jordi. Recordant els inicis del fet d'escriure i les posteriors ganes de compartir-ho amb la gent. De la meravella de tenir talent i de tenir la il·lusió de fer-lo arribar als altres. Recentment, Josep Maria Espinàs ha complert 90 anys, i segueix tenint moltes coses a dir, a explicar i a recordar. Jenn Díaz, que tot just en té 26 i ja té discurs i un camí ple d'horitzons. Cara a cara, dues figures que tenen moltes coses a dir.
 
El primer Sant Jordi 
Josep Maria Espinàs: "El meu primer Sant Jordi va ser molt pintoresc, en ple franquisme, any 1954. Públicament, el català no podia existir. En aquell moment, algú va tenir la idea d'inventar un taulell amb llibres diversos al capdamunt de la Rambla. Darrere del taullel hi havia tres escriptors, jo entre ells. Estàvem amagats, perquè la policia passava pel Passeig de Gràcia contínuament, controlant-ho tot. Tota la situació era força peculiar, perquè de tant en tant s'acostava un "còmplice" que ja vèiem que podia comprar-nos un llibre i, immediatament, trèiem un llibre de sota el taulell, mirant si venia algun policia."
 
Jenn Díaz: "Aquest serà el meu tercer Sant Jordi. Amb els meus dos primers llibres em van recomanar que no ho fes, que estaria sola i em desil·lusionaria. El primer Sant Jordi va ser amb Es un decir. Anava una mica espantada, i de cop, vaig perdre la por. La veritat és que no tenia grans cues, però tampoc va ser un desert i recordo que estava més nerviosa que il·lusionada. Pensava que tot aquest muntatge que té una editorial per fer el circuit seria una decepció, però conservava el punt d'il·lusió. Això sí, recordo un moment a La Central on va venir, de cop i volta, una allau de gent que volien la signatura d'Eduardo Mendoza. Això també et posa molt a lloc."
 
Josep Maria Espinàs: "Ara que dius això, jo sempre recordaré quan em van fer signar el llibre El testament, de Xavier Benguerel. Jo, que li dic al senyor 'no és pas meu, aquest llibre'. I em diu: 'és igual, me'l pot signar?'. Això sí que et posa a lloc. El vaig signar, i tant! Has d'estar disposat a tot. Jo he estat en festes de Sant Jordi on teníem dos policies controlant l'entrada i fitxant la gent. Per això, no sóc gens crític i em molesta una mica la gent que menysprea el Sant Jordi popular i massiu. Com es pot menysprear tanta llibertat, quan he hagut d'estar entre policies per poder signar llibres?"
 
Jenn Díaz: "Com a autor novell et fan molta il·lusió les tres persones que t'esperen perquè els signis el llibre. Tres persones que no coneixes de res fent cua per tu! Fa il·lusió, la veritat. Ara bé, el Sant Jordi també et pot fer sentir molt com un expositor, amb gent que mira el llibre una estona, el deixa i marxa. Et quedes amb un pam de nas."
 
Un acte de vitalitat col·lectiva
Josep Maria Espinàs: "En resum, l'experiència de Sant Jordi és extraordinària. Una vegada em va arribar un home amb una maleta plena de llibres meus que volia que signés. Me la vaig haver d'emportar! Recordo també una senyora que va venir plorosa i que em va explicar que cada any venia amb el seu marit. Venia sola perquè s'acabava de morir, però volia continuar venint, i em va fer dedicar el llibre al difunt. O el contrast amb la parelleta jove que ve i et demana que dediquis el llibre al nen que esperen."
 
Jenn Díaz: "Aquest és el primer any que tinc ganes d'arribar a Sant Jordi. I també és veritat que li has de treure una mica la punta a tot, amb gràcia. L'any passat era a la paradeta d'El Corte Inglés amb en Màrius Serra. Vam tenir un desert absolut, amb només dues o tres persones en una hora. En contrast, al davant teníem una manta de caps que necessitaven agents de seguretat per fer-los passar i que buscaven la signatura d'un autor mediàtic. No ens arribaven els "nostres", perquè la cua ho impedia. Ens ho vam agafar bé, fent gestos, aixecant el llibre enlaire, rient molt. Va ser molt divertit, malgrat tot."
 
Josep Maria Espinàs: "És això, de fet. És molt maco de veure, tota una experiència. Observar la gent i veure quines cares fan. Sant Jordi és un acte de vitalitat col·lectiva, en què tu tens la sort de participar-hi. És un ritual que em sembla que està molt bé, sempre que l'agafis sense supèrbia, observant tranquil·lament, sense donar-li massa transcendència."
 
L'evolució de la festa 
Josep Maria Espinàs: "Abans, sant Jordi era la festa "del llibre", del llibre literari, no del llibre químic o físic. Això ha evolucionat, certament, perquè ara s'hi barregen moltes altres coses. Però és ben normal: la societat sempre aprofita un canal d'èxit per posar-hi més coses, en aquell canal, ja sigui coherent o no."
 

Josep Maria Espinàs. Foto: Adrià Costa

Jenn Díaz: "Potser l'únic que necessitaria la diada seria una petita classificació. Que no es barregin signatures d'escriptors literaris amb diferents formats de llibres, que està molt bé que existeixin. Caldria un cert ordre, amb tota la naturalitat."
 
Josep Maria Espinàs: "Ja passa, en part. A poc a poc, les mateixes parades es van classificant. De totes maneres, quan una festa es fa popular no la pot aturar ningú. Sant Jordi ha crescut per la voluntat col·lectiva de créixer que tenia la societat catalana després del franquisme. Un dia es pot acabar, però serà perquè la gent trobarà un altre mitjà per expressar-se col·lectivament. En aquest sentit, el llibre ha fet un gran paper per a l'expressió col·lectiva."
 
Com es presenta aquesta diada? 
Jenn Díaz: "He començat l'abril amb molta il·lusió, i tinc la sensació que el pre-Sant Jordi l'estic fent més conscientment que mai. L'ultima setmana abans de Sant Jordi he tingut més actes, esdeveniments i activitats que d'altres anys. Això em fa pensar que aquest Sant Jordi pot anar bé i que, com a mínim, serà molt divertit."
 

Josep Maria Espinàs i Jenn Díaz. Foto: Adrià Costa

Josep Maria Espinàs: "Si aguanto el tipus, aniré a veure què passa al carrer, evidentment. Aquest any no tinc novetat, per primera vegada en 60 anys. Trauré el nou llibre de cara a la Setmana del Llibre Català. Per què? Perquè cal saber-se adaptar al què passa. Enguany, hi ha molts llibres nous i una gran activitat editorial."
 
Sant Jordi hauria de ser la festa nacional? 
Josep Maria Espinàs: "Per mi, les festes nacionals han de ser cada dia. La meva festa nacional és viure. Ja sé què vols dir, però la festa nacional no existeix si no és amb banderes. I penso que la festa personal és la que compta. I aquesta m'interessa molt! Si, a sobre, aquesta es focalitza en els llibres, fantàstic."

Jenn Díaz: "Potser si fos una festa política ens acabaria traient el protagonisme als escriptors, per un dia que el tenim! També crec que el Sant Jordi ens destaca de la resta de l'univers. Els turistes que avui seran a Barcelona i no en tenen ni idea i es troben milers de persones amb roses i llibres a la mà... què deuen pensar? És una bogeria!"

Josep Maria Espinàs: "No podem preveure què serà Sant Jordi aquí a 40 anys, però sí que es pot dir clarament que Sant Jordi és un fenomen universal. Observant-lo, realment ho és. També hem esborrat aquella espurna que el va fer aparèixer, fa ja uns quants anys, amb aquelles inquietuds i reivindicacions històriques al darrera. Ara no, tot això s'ha esborrat. I el pas és extraordinari! Abans només compraven llibres els aficionats a llegir. Però ara, el fet de comprar llibres perquè s'ha de comprar llibres, no pas perquè jo sigui lector, és un fenomen importantíssim. Per què la gent compra llibres per Sant Jordi? Perquè és un fenomen social i la funció patriòtica queda totalment al marge."

Josep Maria Espinàs i Jenn Díaz. Foto: Adrià Costa

Mirada al passat o mirada al futur? 
Josep Maria Espinàs: "Al passat? No m'ha agradat massa llegir el que s'havia de llegir. Podríem dir que estat un analfabet lectoral. "Allò que s'ha de llegir" ja em sembla una frase impertinent, perquè no m'agrada que m'imposin sentències. Sóc més modest: llegeixo el que puc, escric el que puc i visc el que puc. No sóc gens doctrinari, m'agrada viure experiències i explicar-les."

Jenn Díaz: "Jo, per escriure he necessitat mirar al passat, recórrer a Martín Gaite, Natalia Ginzburg o Mercè Rodoreda. Si miro com he arribat a ser escriptora, em veig de petita, volent ser professora d'educació física. Des dels 9 anys que havia estat federada, concretament nedadora. Entrenava dos hores al dia, de dilluns a dissabte. I els caps de setmana, campionats de Catalunya. Quan havia de decidir a l'adolescència, tenia clar que havia d'estar vinculat a l'esport, però vaig deixar de nedar. En perdre el contacte amb l'esport, vaig quedar òrfena de vocació. Vaig voler estudiar Filosofia, perquè el professor que tenia em va obrir un món mental i un camí. Al final, però, em vaig decidir per Filologia i tothom se'n va estranyar: a casa meva no hi havia llibres! A primer de Filologia Hispànica vaig llegir Carmen Martín Gaite i vaig decidir que volia ser allò. Pensava que tindria una doble vida, amb la meva feina 'normal' i el fet d'anar escrivint llibres. Quan vaig publicar a Lumen, em va començar a deixar de fer vergonya que em diguessin escriptora. Al principi, no m'ho prenia gaire seriosament. I vaig anar fent, fins a fer el pas al català, després d'una entrevista amb l'Eva Piquer. I ara ja ho tinc gairebé interioritzat."
 
Josep Maria Espinàs: "Als 15 anys, jo escrivia versos, sense saber massa ben bé què feia. I als 18 vaig fer una novel·la, amb la màquina Olivetti, que encara faig servir. Però mai he tingut consciència d'escriptor. Han de ser els altres qui t'ho han de dir. Jo, de fet, no he volgut ser mai escriptor. Jo sóc, he estat, seré. Jo no he volgut, vull o voldré. Jo era un que escrivia, i m'han acabat dient escriptor. Aquest matí he fet un article, com cada dia. És la meva respiració, gairebé. Ho puc dir sense cap mena de transcendència: jo respiro escrivint. Acabo de viure de veritat quan poso sobre el paper el que he viscut."