Pere Tàpias: música, gastronomia i ciutadania

Música, gastronomia, vida. Així apareix descrit Pere Tàpias (1946-2017) al seu web. I la descripció acaba esdevenint un retrat prou fidel d'una personalitat peculiar de l'ecosistema artístic català, sempre predisposat a adorar figures que escapen de les convencions i que tenen un punt de sornegueria. És el cas de Joan Collell Xirau, conegut per tothom com a Pere Tàpias, que ha mort als 70 anys deixant petjada a l'imaginari popular català amb cançons com Passatges footingueros o La moto, però també com una de les veus de Catalunya Ràdio, on feia més de dues dècades que presentava el programa gastronòmic Tapias variades.
 
Malgrat aquesta diversitat de gèneres, d'interessos i d'ocupacions, Tàpias serà recordat, sobretot, per ser una de les figures més inclassificables de la Nova Cançó. Un estil més lleuger, humorístic, gens pretensiós i carregat d'ironia el feia comptar amb les simpaties de bona part del públic, en contrapunt a la solemnitat dels cantautors més cèlebres del moment, com Lluís Llach. De fet, la història l'uneix al cantautor de Verges, actual diputat al Parlament: va ser amb ell amb qui va haver de superar la prova per entrar als Setze Jutges. Tàpias venia recomanat per Maurici Serrahima, però el tribunal de la Cova del Drac no el va aprovar. Sí que hi va endevinar, però, un talent que sonava fresc.
 
Aquella prova va suposar el naixement de Pere Tàpias, que debutava als divuit anys en un recital al Centre Católic de Vilanova. Aviat va publicar el seu primer disc senzill, l'any 1969, on s'incloïen La Tia Maria i El Progressista. A banda de cantar, es va llicenciar en Dret i va tenir temps d'exercir l'advocacia, alternant la feina amb recitals arreu de Catalunya. Les dècades dels 70 i 80 són el seu gran moment de popularitat, amb un punt culminant memorable: el concert de les Sis Hores de Cançó de Canet del 1976. Va actuar davant de 60.000 persones, un gran èxit. Una veu gens acadèmica i cançons plenes d'humor, ritme i alegria el van fer triomfar.
 
Vilanoví i defensor de la ciutadania

El seu primer disc va ser publicat tres anys abans del gran concert a Canet, el 1973, Per a servir-vos. El seguiren Si fa sol (1975), 400 pendons (1979) –on s'hi inclou La moto–, Passeig del Carme (1980) o La mar de bé (1987). La seva darrera aparició musical va ser amb el disc recopilatori Les meves cançons, publicat el 2001, on versionava i actualitzava el so de bona part dels seus clàssics més populars. Aquella seria la darrera gira, però no la retirada: va seguir col·laborant en programes televisius i va tenir temps per posar per escrit la passió culinària en llibres com Cuines de Vilanova (2003) i Taules i fogons (2006).
 
Mai va deixar d'estar vinculat a Vilanova i la Geltrú –Passeig del Carme és un conegut carrer de la seva població natal–, un municipi on va exercir de Defensor de la ciutadania durant tota una dècada, en una pirueta del destí que unia formació (Dret) amb passió (la gent), convertit en l'exemple d'una trajectòria i de com es pot arribar al cor del públic sense deixar de ser un veí com els altres, un ciutadà més, un home del carrer que va tenir l'habilitat de saber connectar amb les inquietuds i els somriures d'una generació necessitada d'alegries.