Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Entrevista

Albert Om: «El Barça i la política ho han colonitzat tot, però hi ha altres històries a explicar»

El periodista osonenc reinventa amb èxit la ràdio tranquil·la amb "Islàndia", un programa que sorgeix "d'un cert esgotament de parlar sempre del mateix" | "Molts de nosaltres actuem com si el procés ja s'hagués consumat", assenyala sobre el procés d'independència, que veu "irreversible"

per Carles Fiter, 22 d'abril de 2017 a les 11:20 |
Albert Om ha reinventat la ràdio tranquil·la | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Albert Om (Taradell, 1966), després d'una llarga trajectòria en tot tipus de mitjans, ha reinventat la ràdio tranquil·la amb Islàndia. Des de RAC1, i fent bo el tòpic de parlar dels temes que interessen a la gent, s'ha desmarcat de l'actualitat per centrar-se en la "realitat". Líder d'audiència al vespre, una franja aparentment molt complicada, ha vist com l'aposta arriscada era reconeguda pels Premis Radio Associació.

A Islàndia hi ha arribat després de treballar a El 9 Nou, tant a Vic com a Sabadell. Posteriorment es va donar a conèixer arreu del país com el "cosí de Taradell" a Malalts de tele. Jo vull ser, L'hora del pati, El club i, especialment, El convidat el van consagrar com un dels periodistes de referència al panorama mediàtic català abans d'aturar-se i reinventar-se a la islandesa. És llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on des de fa dos anys hi fa de professor.


- El setembre passat van estrenar Islàndia a RAC1. Vuit mesos després com valoreu el funcionament del programa?

- Estem molt contents. Estic gaudint com feia temps que no ho feia amb un projecte professional i molt personal. Primer per tornar a la ràdio i després per fer-ho amb un programa que portava molt temps pensant-lo. Intentar renovar tant el to com els continguts d'aquesta franja horària de les 7 de la tarda, que per mi és molt bona.

- Torna a fer un programa diari de ràdio. Ho trobava a faltar?

- La veritat és que no ho trobava a faltar. Vaig fer deu anys de programa diari, entre la primera etapa a RAC1 i després la televisió a les tardes. Quan vaig acabar el 2009 vaig pensar "ara tardaré a fer un programa diari". M'hagués costat si no hagués estat per la idea d'un nou programa com Islàndia, sobretot pel fet de tornar-me a vincular amb l'actualitat. A les 7 de la tarda tot el peix ja està venut, a la ràdio, la televisió, a les webs, a les xarxes... per això, el programa parla d'altres temes que tinguin més a veure amb la realitat que amb l'actualitat.


El periodista s'ha desmarcat de l'actualitat per centrar-se en la "realitat". Foto: Adrià Costa


- Ha fet televisió, ràdio i premsa... en quins d'aquests camps se sent més còmode?

- Amb el periodisme. Una de les gràcies de la nostra feina és poder canviar. Estem fent més o menys el mateix, des de mitjans diferents. El que m'agrada és mirar-me el món i intentar-lo explicar d'alguna manera. Això ho he intentat fer en els anys que he estat a la premsa, a la ràdio, a la televisió... una mirada sobre el món, i sobretot el què hi passa.

- Es veu tornant a fer un programa a TV3?

- No ho sé. No sóc dels que quan acabo una cosa dic: "mai més vull tornar a la tele o a la ràdio, a la premsa...". Ara estic fent això i m'ho estic passant molt bé. Quan entro en un lloc, no penso que és per sempre. Això sempre m'ha espantat una mica. Els contractes que he anat firmant han estat per una temporada. Si m'haguessin dit de fer durant cinc anys les tardes de TV3, amb El club, hagués dit que era impossible, que no ho aguantaria. I de temporada a temporada, es va acabar fent.

- A través dels diferents capítols d'El Convidat, va aconseguir que el públic conegués una mica més cada personatge. Quin és el secret?

- La base de l'entrevista és la pregunta. Per mi el secret és escoltar a l'altre. Crec que quan ets sents escoltat és quan expliques més coses, ja que no hi ha res que ens agradi més que ens escoltin. I si notes que l'altra persona et mira, mostra interès, és la manera que tens d'explicar més coses. A vegades, els periodistes estem més preocupats de parlar que d'escoltar i mostrar interès. I alhora tractar tothom igual més enllà de la funció o el càrrec, sigui més important o menys. Crec que això és una de les bases perquè t'expliquin més.

Om defensa que la capacitat d'escoltar és fonamental en el periodisme. Foto: Adrià Costa


- A Albert Om li agrada parlar de la seva vida?

- Quan feia El convidat deia que "Catalunya no és país per convidats", i això va ser el mèrit del programa. Ens costa molt parlar de nosaltres mateixos. Potser és més fàcil parlar de les nostres feines que parlar de nosaltres mateixos. Lligaria bastant amb això. Aparentment sóc una persona oberta, però, en canvi, amb les qüestions més importants segurament sóc una mica més reservat. M'hauràs d'estirar una mica perquè expliqui segons què...

- És un dels periodistes més coneguts de Catalunya. Té gaires fans? El paren molt pel carrer?

- Mai he deixat de fer res perquè porti molts anys sortint a la televisió o a la ràdio. Precisament aquest setembre farà 20 anys que vam començar Malalts de tele, amb la Rosa Andreu i el Toni Soler, que va ser el primer programa on ens vam donar a conèixer tots plegats. Entre la ràdio o a la televisió, he tingut una presència constant. Això per mi és una de les coses que té mèrit. Moltes vegades els dic als meus alumnes: "No tingueu pressa, aquesta feina nostra no és un esprint, és com una cursa de fons". Això no va de qui comença primer, sinó de qui va aguantant la cursa. I una de les conseqüències d'aguantar la cursa és que la gent et reconegui pel carrer, però per mi no és un problema, el contrari.
 

Albert Om creu que el periodisme és una cursa de fons. Foto: Adrià Costa


- En la seva cursa de fons, hi ha hagut algun moment en què s'ha aturat o s'ha plantejat abandonar-la?

- He parat dues vegades amb molts anys de diferència. La primera quan tenia 25 anys i treballava a El 9 nou, on era el subdirector de l'edició de Vic; i la segona, després d'acabar El convidat. Quan vaig començar a estudiar periodisme, només volia treballar. Tot va anar molt ràpid i amb 25 anys vaig veure que hi havia coses que no havia fet. Per això vaig marxar un any a Londres. Em va anar molt bé, personalment, per sortir del mateix entorn, d'una manera de fer, per conèixer gent, per aprendre anglès...

Després d'acabar El convidat, me'n vaig anar dos mesos a França, i també em va anar molt bé. Allà es va anar gestant el programa de ràdio. He intentat no prendre mai decisions per inèrcia. Al final, la gent et coneix per les coses que has fet, però no les que has pogut fer en un moment determinat. En algun moment he necessitat parar, sortir de la carretera a l'àrea de servei, i tornar a entrar un cop he descansat.

- Ha fet programes de diferent format en diferents mitjans, què troba a faltar en televisió, ràdio i premsa?

- Ara que tots podem parlar, tots parlem del mateix. Ara a les xarxes on tothom pot emetre opinió o pot dirigir la mirada cap aquí o cap allà... Al final acabem tots parlant del mateix. El Barça i la política -que m'agraden molt- han anat colonitzat tots els territoris dels mitjans, totes les franges de ràdio, de televisió... A totes hores, el tema és el mateix. Crec que hi ha altres històries que també està bé explicar-les.

Precisament Islàndia sorgeix d'un cert esgotament de parlar sempre del mateix. Potser si parlem d'altres coses per complementar això, pot ser igual d'interessant. A les 7 de la tarda, crec que té molt sentit. Quan has sentit tota la notícia des de tots els angles i no saps de què et parlaran. És com la dutxa de tot el dia i llavors comença una altra cosa. Per això estic content de la rebuda que ha tingut el programa i que ara ens donessin el premi de Ràdio Associació. En el fons el que t'estan dient és que renovar els continguts a les 7 de la tarda, està bé, continueu per aquí.

El periodista osonenc ha fet dues parades en la seva carrera de periodista. Foto: Adrià Costa


- De premis en té molts, n'hi ha cap que li hagi fet més gràcia?

- "El caganer" de l'any 2007. És un premi que té molta conya i que l'ha rebut des del Brossa fins al Sisa. Els premis et donen confiança i llibertat. A més, quan treballes amb equips petits, tothom se'ls sent molt seus. Que ens hagin donat el premi d'Islàndia ara, ens dona una injecció de confiança i llibertat. És com les audiències, si et van bé, compres llibertat; si et van malament, has de continuar treballant amb mil dubtes.

Treballar de cara el públic és un examen constant. Les xifres són les xifres, i els has de fer cas, no embogir. L'audiència ha de ser una conseqüència de la feina, no l'objectiu. L'objectiu no és que t'escolti molta gent, sinó fer un bon programa i com a conseqüència que t'escolti molta gent.

- Hi ha la mateixa pressió en un mitjà públic o privat? I entre la ràdio i la televisió?

- Entre públic i privat no hi ha gaire diferència. I entre la ràdio i la televisió, abans era molt desproporcionat, amb molta pressió a la tele; però ara, a través del consum per Internet, les dades es poden tenir al moment. Aquests és un dels canvis que he notat després de tornar a la ràdio.

- Tornem als orígens periodístics a El 9 nou. Què li va ensenyar el periodisme local?

- Trepitjar carrer, ser rigorós i valent. Trepitjar carrer perquè era la manera de trobar informació; pràcticament no existien els gabinets de comunicació i les notícies te les havies de buscar. Ser rigorós i ser valent perquè és molt fàcil parlar de persones que tens a 6.000 quilòmetres de casa i, en canvi, has de ser més rigorós i valent per explicar les coses que li afecten al teu veí o algú que et trobaràs després al bar.

- Troba a faltar alguna cosa de la plana de Vic?

- Trobo a faltar un ritme una mica més pausat del que hi ha Barcelona. Els que no som de Barcelona i hi vivim, sempre ens passa pel cap deixar de viure-hi. Tot i això, per comoditat aquí no agafo mai el cotxe, vaig a peu o amb bicicleta, i és un gran privilegi. Quan trobo a faltar Osona, penso: faria la C-17 cada matí i cada vespre? Aleshores prefereixo no agafar el cotxe i viure tota la setmana a Barcelona.

Albert Om va començar la seva carrer professional a Vic. Foto: Adrià Costa


- Marca ser d'Osona a la capital? Porteu alguna cosa diferent?

- Crec que hi ha una mirada diferent a Osona; ho hem comentat alguna vegada amb en Carles Capdevila. Recordo una entrevista que li vaig fer a l'Emili Teixidor i li vaig fer una pregunta semblant. Em va dir: "Som reconsagrats", com aquelles visites que venien dues hores a casa teu i quan marxaven, dir-los: "Potser hauríeu volgut prendre alguna cosa".

M'agrada el sentit d'humor osonenc, que aparentment és molt seriós, però amb una ironia que té molta gràcia. També ens costa més exterioritzar les coses. Una cosa molt osonenca és que sempre sembla que no passa res, ni quan van molt bé les coses ni quan van molt malament.

- A nivell polític, últimament Osona ha acaparat el focus mediàtic amb casos com el de Joan Coma o de Francesc Homs. Com viu i veu el procés sobiranista?

- Penso que és irreversible, el que no sé és quan. S'ha obert un esvoranc que és impossible de tornar a tancar. Una de les coses que s'explica de la transició és que quan Franco encara era viu en els últims anys, hi havia gent que ja vivia com si allò fos una democràcia.

Ara està passant una mica el mateix. Ja ho veurem amb la perspectiva de la història, però molts de nosaltres actuem com si el procés ja s'hagués consumat.

És molt difícil portar-lo a terme i no en tinc ni idea de com es farà o es deixarà de fer, però sí que em sembla que és irreversible. No m'imagino tornar a cosir això que s'ha estripat i fer com si aquí no hagués passat res. Tinc la sensació que cada dia hi ha més gent que viu com si aquest fos un país independent.

- Mirant enrere, està satisfet amb aquesta trajectòria o creu que li queda alguna cosa per fer?

- Mai m'he posat un objectiu. Quan vaig començar a sortir per la televisió, hi havia amics de tota la vida que em deien: "ja ho sabia". Doncs ho sabien ells, però jo no. M'he anat trobant amb coses que m'han passat i he anat gaudiant amb totes les feines que he fet. Per mi l'orgull és mirar enrere i pensar que fa més de 30 anys que em dedico el que sempre he volgut fer. La satisfacció ve d'aquí, poder estar tants anys i amb coses diferents, amb projectes que m'engrescaven i m'engresquen molt.
 

El periodista osonenc veu irreversible el procés d'independència. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació