Sant Jordi 2017: poesia

Jordi Valls: «La lírica és més perillosa que mai»

El poeta publica "Guillem Tell", el seu llibre més visceral i desnaturalitzat, el més propi d'un autor que ha fet de la subversió un ofici

per Jaume C. Pons Alorda , 22 d'abril de 2017 a les 18:49 |
Jordi Valls, poeta | AdiA
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La seva és una forma exemplar de lluita, d’insistència persistent i perspicaç, cosa que finalment ha possibilitat que els seus poemaris, amb molt esforç i dedicació, hagin acabant sortint públicament. Jordi Valls i Pozo (Barcelona, 1970) ha aconseguit nombrosos guardons de prestigi, entre ells els Jocs Florals de Barcelona, però tot i això és una veu a contracorrent dins de la poesia catalana, i no se n’amaga.

Ara publica el seu llibre més visceral, més desnaturalitzat, segurament el més propi i identitari d’un autor que ha fet de la subversió un ofici. Es titula Guillem Tell i ha aparegut al segell mallorquí AdiA Edicions, una editorial dirigida pel poeta Pau Vadell i Vallbona i que vol ser pròxima, tel·lúrica, viral i maleïda.

 
- Es nota que s’ha divertit escrivint aquest llibre…

 
- Com un animal.

 
- I això?
 
- M’ha agradat deixar-me anar. Sempre m’he marcat una rigidesa, ja sigui estilística o formal, o també d’unitat discursiva, però en aquest llibre el que he volgut és que hi hagués un diàleg entre els diferents nivells de llenguatge que es van intercomunicant entre ells. Per una banda, hi ha un llenguatge més epidèrmic i, per l’altra, un llenguatge més profund. Volia que hi hagués aquest transvasament constant. En definitiva, crec que la poesia no existeix.
 
- Què?
 

- La poesia és com qualsevol altra abstracció. No té una existència concreta. La fem a partir de la paraula. Perquè la paraula és l’origen, el verb fundacional. Tampoc existeix l’amor, ni Déu. Però a partir dels mots nosaltres els fem possibles. Perquè el llenguatge és el déu i és el dimoni, cosa que ja ens ensenya Màrius Sampere.
 
- De fet, una de les cites incloses dins Guillem Tell ve de William Burroughs, que creu que el llenguatge és un virus.
 
- Exactament. És un virus que tenim incorporat. Som bèsties, i si no disposem del llenguatge no tindríem aquesta forma de comunicar-nos. En tindríem d’altres, cert, però tot seria diferent. Com a bèsties necessitem, tot i això, un nivell de seguretat: individual i col·lectiva, o sigui, allò que anomenem “convencions”. Vivim en una societat capitalista que és una convenció. El dia que vulguem decidir eliminar aquesta societat, doncs deixarà d’existir, com a realitat però també com a convenció. D’aquí la importància del diàleg entre aquest llenguatge superficial, del dia a dia, amb una intertextualitat més profunda, amb més referents. Dins d’aquest entrecreuament apareix la persona.
 
- El llibre està ple de referències culturals i d’imatges surrealistes. Es pot llegir com un tractat sobre la figura de Guillem Tell però també com un compendi d’explosions visionàries.
 
- El personatge de Guillem Tell és una mena d’instrument de sintonització d’ones hertzianes. Va apareixent, va impregnant el conjunt del llibre, que no necessàriament és un manual o assaig sobre Guillem Tell, sinó que més aviat és una manera d’aproximar-me a un símbol que va fent acte de presència i que té moltíssimes cares en la història de la cultura universal. Segurament és una criatura que m’interessa per una idea que sempre m’ha donat voltes pel cap, a l’hora d’escriure poesia, com és la idea del pare i la relació amb el fill. Guillem Tell es relaciona amb l’Abraham bíblic, que ha de sacrificar el seu descendent Isaac en una relació fanàtica respecte Déu i una fe cega que passa per damunt de l’amor filial. En el cas de Guillem Tell, de rerefons, existeix aquesta sospita també: ell té la fe que pot vèncer una prova definitiva, que no deixa de ser un cert fanatisme. I jo crec que Guillem Tell, més que un heroi, és un fanàtic, que avantposa el seu orgull egòlatra individual per davant de l’amor i la seguretat del seu fill, a qui sacrifica martirològicament en la prova de la poma al cap.
 
- Concepte que també lliga amb Burroughs i la seva truculenta història amb l’ampolla i la mort de la muller…  
 
- En efecte. Estem parlant de nivells de bogeria, aquí. Aquest home decideix jugar a Guillem Tell amb la seva dona, a Mèxic, fins al cul de tequila i amb una Colt 45, que evidentment deu tenir una precisió bastant dubtosa. Va passar el que totes les estadístiques haguessin dit que passaria, i li va acabar obrint el cap. Però el joc de Guillem Tell connecta també amb altres creadors, dintre i fora de l’art. Fins i tot Dalí, com a forma de rebel·lió amb el seu propi pare, va intentar escapar del domini patriarcal i el va acusar d’aquest assassinat lent practicat sobre seu. També s’ha de tenir en compte el correlat de la poma: representa el pecat i la temptació, així com els genitals femenins. Matar la poma en certa manera és matar la dona. Cal treure a la llum, sense barreres, aquesta ideologia patriarcal i masclista i destruir-la sense contemplacions.  
 
- Possiblement vol “destruir” les convencions de la poesia. És així com arriba al poema en prosa, en cert sentit? És una forma més de lluita i confrontació?
 
- Sí. És la meva bomba Orsini. Dins d’aquesta història fa acte de presència el primer Guillem Tell que em va fer conscient de tot el que té a veure amb Guillem Tell, i esdevé el primer poema en prosa. Quan es llença la bomba Orsini s’està destruint, simbòlicament, aquesta imatge de revolució burgesa. Guillem Tell és una obra de teatre de Schiller, convertida en una òpera de Rossini, que nodreix l’imaginari del que seria una revolució burgesa, i que es va representar dia 7 de novembre de 1893, dia en què, com a represàlia a l’execució de l’anarquista Paulí Pallàs, l’anarquista Santiago Salvador Franch va llençar dues d’aquestes bombes Orsini a la platea del Liceu de Barcelona i va matar 22 persones. Ell el que reclamava era que s’havia de tenir en compte que hi havia, per damunt de tot, una altra revolució pendent, la de la classe obrera. A partir d’aquí comença també la Setmana Tràgica i anem de ple a la Guerra Civil i a la cremada d’esglésies. És el principi d’una subversió molt més gran. El nihilisme de Salvador Franch té molts punts de connexió amb un altre nihilisme, el de la violència terrorista actual de l’islamisme radical: els pobres que es rebel·len contra una cultura que consideren invasora i que és la cultura cristiana.
 
- Dins del llibre apareixen genocides i altres figures problemàtiques de la història, com Hitler o uns quants etarres. Consideres que Guillem Tell és la teva forma de practicar un terrorisme poètic?
 
- Probablement sí. Tanmateix en el fons és una fortuna que les autoritats no llegeixin poesia. Perquè si em llegissin ara mateix estaria a l’Audiencia Nacional, com un raper qualsevol, Valtonyc mateix. El que passa és que, com que parlem amb metàfores, no acabem de ser entesos del tot. Això en certa manera ens salva una mica. També dic coses sobre la monarquia i com la veig des del meu punt de vista.
 
- El cas Noos, per exemple…
 
- Exactament. I tot això perquè crec que la poesia i la política estan lligades. Per a què em serveix una prosa poètica? Primer, per demostrar un enamorament cap a Foix i cap a la seva prosa poètica. Segon, perquè hi ha una proximitat cap a un Brossa que és surrealista però al mateix temps també és concret, i revolucionari. I tercer perquè la prosa poètica em dóna una llibertat de línia i d’escriptura, cosa que em permet arribar a altres aspectes de la imaginació. No m’importa que hi hagi una confluència de diferents períodes històrics, que hi hagi incongruències… Se me’n fot. A vegades els meus textos neixen de somnis que he tingut, i els somnis actuen amb la seva pròpia lògica, desordenada i caòtica, però lògica en el fons. Somniava, per exemple, que Minos es tirava Persèfone i no Pasífae, que era la seva veritable muller, però les dues pertanyen al mateix nucli familiar semàntic, i això ja em va bé. Hi va haver un moment que em vaig voler corregir però no ho vaig fer perquè vaig voler ser fidel a l’essència del meu somni. No volia ser coherent ni adaptar-me a les pautes marcades. Aquesta també és una forma de llibertat.
 
- Per això juga amb moltíssims de referents, com comentàvem abans, subversius o no, clàssics o contemporanis, i va fabricant les seves bombes líriques, i això és curiós venint d’algú que en el seu moment va tenir el títol de Poeta de la Ciutat, quan va guanyar el Premi de Poesia Jocs Florals amb Violència gratuïta.
 
Sí, cosa que també va en sintonia amb la meva tesi que la gent no acaba de llegir-te del tot. Perquè, és clar, tinc llibres com La mà de batre, publicat a Andorra, que no va tenir cap mena de difusió, tot i ser patrocinat per Caixabank, i això que a dins les seves pàgines hi havia una crítica contra les clàusules abusives dels bancs, concretament de La Caixa, entitat des d’on em varen enviar una carta felicitant-me per obtenir els Jocs Florals anys més tard. Per tant, a hores d’ara compto amb dues cartes seves felicitant-me. El fet de guanyar premis també fa que acabis entrant dins d’un estereotip molt marcat d’un determinat tipus de poeta, tot i que tu lluites per intentar fugir de les etiquetes i dels estereotips i fer la teva obra poètica. I acabes guanyant un premi que ja havien obtingut Jacint Verdaguer, Joan Maragall o Lluís Calvo.  
 
- Parla de Lluís Calvo, un dels seus confrares poètics, un dels seus aliats, amb qui va escriure a quatre mans Última oda a Barcelona, un llibre que avui en dia encara té una pervivència brutal i profètica.
 
- La meva trobada amb Calvo va ser fonamental. Els dos som llops solitaris. No formem part de cap família poètica, apareixem i desapareixem. Ens agrada fer la nostra vida privada, i algun cop sortim a escena, evidentment alegres, però després tornem a la nostra cova. Intentem eixamplar el nostre creixement poètic des del nostre àmbit més íntim, i sense interferències. Crec que tenim un compromís amb la literatura catalana i també tenim una necessitat de sincerar-nos. Penso a vegades que no hi ha suficients espais, dintre de la literatura catalana, perquè puguem establir quins són els temes que la motiven des de dins. I també penso que la literatura catalana es deixa influenciar poc pel que passa dins la nostra societat, que és molt més que les notícies que veiem i que els mitjans de comunicació, des de Catalunya Ràdio fins a Telecinco. Abans he dit que la poesia no existeix, i ho crec en ferm, però sí trobo que el poeta existeix, i que al mateix temps el poeta és un element que ha de ser capaç de trobar aquests canals de comunicació entre l’evolució personal, i íntima, i el que està passant en l’entorn immediat. És tan important, per a un poeta, que avui floreixin els ametllers com que el Barça hagi guanyat 6 a 1.
 
- Però a vegades es produeix un desencaix entre l’experiència personal i la resta de societat… I el poeta segurament és una d’aquestes figures que pot crear sistemes nous.
 
Una cosa és convivència i l’altra que el poeta no es pugui adaptar. Jo, sempre que em trobo amb altres escriptors, tinc la sensació que arribo a una festa en la que no se m’ha convidat. I és una sensació que pensava que amb el temps acabaria marxant, i que es conformaria una naturalitat amb els altres, però no acaba de passar. Som mons paral·lels. El món de la literatura catalana, amb els seus protocols i rituals, i el món de la literatura com la vivim alguns escriptors proporciona un caràcter indissociable.
 
- Tot i això s’amara de referents globals i és molt conscient de l’esperit del temps. Per exemple, dedica un poema a Vicenç Altaió per la participació que fa com a Casanova dins del film Història de la meva mort d’Albert Serra.
 
- Sí, perquè per a mi actualment Casanova i Altaió són inseparables després d’haver-lo vist actuar dins d’aquesta pel·lícula. Hi ha molts referents cinematogràfics dins Guillem Tell que es converteixen en referents literaris. El cinema, quan es fa bé, és un art, i enllaça amb la bona literatura.
 
- És un fet que comparteix amb el nou volum de poemes d’Esteve Plantada, Big Bang Llàtzer, també farcit d’esments a obres del setè art.
 
- És clar. Per a mi una influència poètica pot ser Mazinger Z, que em va impactar a la infantesa, o una obra de Kubrick, Tarkovski, Truffaut o Pasolini, que parla tant de la nostra ciutat.
 
- Però també és un fervent del punk i de La Polla Records.
 
- Forma part de la meva formació. Sobretot perquè totes aquestes músiques el que feien era nodrir una mirada desenganyada del món i d’una certa fe perduda en la humanitat. Jo no dic que hagi perdut la fe en la humanitat, però sí dic que sóc molt escèptic, i agafar aquestes músiques és una forma de possibilitar distància sense prendre mal. També hi ha un altre tema que és la coherència. Molta gent pot pensar que en llegir Guillem Tell jo sóc incoherent perquè estic seguint una línia molt diferent a la que fins ara havia practicat, una línia que era més realista, més de l’experiència. Però arriba un moment en què és molt millor, i més fructífer, ser sincer amb un mateix més que no pas coherent amb un mateix. La coherència se me’n refot. En el moment en què es comença una obra artística s’està començant una nova partida de dòmino. Ens hem de reinventar, com a creadors, si no doncs estem escrivint el mateix llibre, que per a mi és el pitjor que pots fer a un lector.
 
- Considera que Guillem Tell, un volum nascut d’aquesta sinceritat, encaixa dins del que anomena “la poètica del Barcelonès Nord” i “la poètica del Besós” que ha estudiat i fomentat?
 

- I tant que sí! S’insereix dintre d’aquestes dues poètiques perquè hi ha poemes que parlen de Badalona, de Santa Coloma, de Pompeu Fabra, del riu Besós i de molts dels elements referencials d’aquest entorn. Els estereotips sobre Santa Coloma passen per Justo Molinero, estereotips que són falsos, ja que Santa Coloma té una identitat que encara ara s’està construint, i evidentment té referents andalusos, des d’on també provinc, referents xinesos i referents pakistanesos, entre molts altres. I això és molt interessant, per molt que la societat catalana no ho acabi de contemplar des de l’altra banda del Besós.
 
- I com caracteritzaria aquestes poètiques?
 

- Crec que estan marcades per un naturalisme que parteix d’una situació política crítica, molt influïda per la concepció marxista del materialisme històric, amb una visió sociològica que tendeix a la rebel·lió, nascuda gràcies a les classes més pobres, que confiaven en una possible revolució soviètica. Som una població explosiva que encara ara s’està coneixent.
 
- Però Guillem Tell és el seu llibre més críptic i hermètic…
 
- Precisament, perquè sóc crític amb aquest naturalisme, per això trenco amb aquesta línia i jo mateix em rebel·lo contra Marx: sóc un anarquista que llença una bomba Orsini contra el fonament del marxisme. I escric des d’una visió nihilista, també.
 
- I ho fa amb imatges impactants: entrepans plens de dents o Nosferatu esmunyint-se dins d’un tampó amb regla per xuclar fins la darrera gota…
 
- Aquest poema que esmentes parla del dia 8 de març, Dia de la Dona, perquè la natura, com la societat i les convencions, ens esclavitza i ens xucla la sang talment aquest Nosferatu àvid, quan la voluntat dels homes conscients hauria de ser la d’aconseguir una societat amb cada cop més paritat. Vull creure en això, m’agrada pensar que la majoria dels homes vol aquesta paritat. No hi hauria d’haver diferències entre homes i dones.
 
- “Alguns escriuen llibres, d’altres es tiren pets…” és un dels seus versos. I què em diu dels que escriuen llibres que semblen pets?
 
- [Riu] Doncs, home, primer de tot, que tenen l’avantatge de la facilitat. I són llibres gasosos, clar, però el que és clau és que hi ha molta gent a qui li agrada aquesta aroma. Són tendències… I si els mitjans de comunicació els difonen, doncs així estan les coses. Moltes vegades els llibres-pet ajuden que es puguin publicar altres llibres, dintre del sistema en el que estem de mercat. És una ironia, sí, però també és una arma que pot oferir un nou espai, perquè al final tot el que està publicat es pot conservar i trobar i recuperar al cap dels anys, i això és una cosa que els bibliotecaris sabem molt bé.
 
- Això també ho diu un antic llibreter…
 
- Sí. Vaig estar 20 anys a la Llibreria Catalònia. I ara és un McDonald’s. D’aquí el meu escepticisme: com que he viscut tants anys en aquest món, i he vist les diverses fases i crisis que ha patit, he pogut contemplar que hi ha coses que sobreviuen i coses que no. I per a mi la Llibreria Catalònia és una perfecta metàfora d’un país que s’està venent. I a qui s’està venent? A una multinacional de menjar ràpid. I 70 anys d’història no importen una puta merda. I així continuem i ens prostituïm a poc a poc, tot consentint.
 
- Sempre han estat mals temps per a la lírica, doncs?
 
- Sempre. Jo mai no he conegut bons temps per a la lírica. Però sí el que tinc clar és que la lírica és més perillosa que mai perquè som en una època de canvis. I les èpoques de canvis són productives i la lírica qüestiona coses que aparentment són inqüestionables. Ningú no es planteja que hi pugui haver un comerç diferent, o que es pugui aconseguir un altre sistema que no sigui el capitalista, o que el fet de l’explotació practicada entre els éssers humans no es pugui eradicar per convertir-se en una forma de favors artesanals entre els éssers humans… Tot això es pot plantejar des de les agendes de l’art, perquè l’art és revolucionari o no val res. L’art ha d’obrir plantejaments.
 
- Diu “Cap derrota no és definitiva” dins Guillem Tell
 
- Exactament. Hi ha un escriptor, odiós en molts aspectes, però que sí tenia raó en això: “Quien resiste vence” i bé que va vèncer! Camilo José Cela, que és el que va dir la frase, va arribar a aconseguir el Premi Nobel de Literatura però també el Premio Planeta, quan a l’any anterior havia dit que el Planeta “era una mierda”. Si ell ho ha aconseguit, està en mans de qualsevol aconseguir tota fita. L’únic que ens hem d’exigir és qualitat i capacitat d’incidència, que el que fem arribi a la gent i que pugui violentar-la. Hi ha d’haver una certa “violència gratuïta”. D’aquí el títol que vaig fer servir.
 
- I creu que en tots els seus llibres ha aconseguit aquest ideal autoimposat?
 
- Sí. Penso que no m’he traït amb cap dels llibres. El tema és qui els llegeix, i quina lectura se’n fa, dels llibres. Encara fa falta que hi hagi un cos crític que no existeix aquí a Catalunya. A vegades trobes unes absències devastadores perquè s’estan seguint les pautes marcades per unes escoles poètiques que ja no existeixen. Quins són els referents que podem tenir tu, en Lluís Calvo, jo? Fins a quin punt Carner i Segarra són realment una marca en el que es fa ara i no una rèmora dels antics sistemes literaris que encara perviuen com un cadàver podrit a qui ningú no fa cas? I amb això no vull dir que no siguin importants, perquè ho són! Però avui en dia potser és capaç que un poeta català estigui més influenciat per Ashbery que per Carner, posem per cas. I per altres traduccions, i per altres disciplines com la música, el còmic, els videojocs, el cinema…
 
- Tot pot arribar a ser una bona excusa per a crear.
 
Els creadors volem que ens obrin la nostra ment, descobrir coses noves que ens sacsegin, i això ho podem trobar a molts llocs diferents. No ens tanquem en la nostra pròpia tradició, ens nodrim de fora per ampliar el que fem dins la nostra tradició. Hem de llegir Segarra i Carner i Espriu i Vinyoli i Estellés, i sobretot Sampere, sobretot Sampere. Si hi ha un autor que actualment el trobo en un diàleg molt semblant a la poètica que està apareixent a la resta del món és Màrius Sampere. I em faig creus que aquest país encara no hagi fet cap esforç perquè Sampere sigui traduït a l’estranger. On són els amics de Sampere a les universitats, que tenen poder per influir i per buscar editorials i traductors? On són? On han estat tot aquest temps mentre en Sampere ha anat fent camí amb la seva mala salut de ferro? Han deixat a perdre l’oportunitat d’oferir un poeta com Sampere i convertir-lo en un primera espasa a nivell internacional. Per què no s’ha proposat Sampere com un ambaixador quan era més jove? Ara ja no pot, però caram, Sampere hauria d’haver estat en els grans festivals de poesia de tot el món, perquè no l’han convidat mai. Jo em poso les mans al cap. Afortunadament avui en dia tenim les xarxes socials, que ens permeten pal·liar injustícies d’aquestes característiques.
 
- I sempre hi ha maneres de trobar fórmules alternatives. En el seu cas, el Jordi Valls poeta ha participat a molts festivals a l’estranger.
 
En el meu cas he tingut aquesta sort. Tinc força lectors a Mèxic, i això que només m’han traduït un llibre en castellà. Jo sento que sóc més llegit a fora que a dins, i que recito més a l’estranger que aquí. I em demano què és el que no s’està acabant de fer bé aquí, des de la literatura catalana. Ara em trobo que em conviden a llocs on valoren el que faig. Ara aniré a Bucarest. També m’han convidat a anar a Colòmbia, a Pereira… Per què no són capaços de convidar-me a qualsevol festival d’aquest país que no sigui en els títols de crèdit i amb lletra petita? Perquè no se t’ubica dins d’una corrent literària concreta. Com he comentat abans, em sento com un convidat de pedra. Com si jo aquí no hi pintés res…
 
- Bastant desolador, certament. Però ja es diu de sempre, que no hi ha cap profeta a la seva terra.
 
- Jo tinc una doble barrera: la del riu Besós, en la que jo he de respondre un estereotip naturalista, i la del meu país, perquè no estic adscrit a cap corrent i no acabo existint, i no tinc visibilitat.
 
- Per això acaba publicant a Mallorca amb AdiA Edicions? Com una forma de feliç resistència?
 
- Sí, exactament. I també he publicat uns quants llibres a València. Em trobo molt estranyat a Catalunya. Trobo més distància amb Barcelona que amb México D.F., Palma o València. Amb Madrid no perquè Madrid no existeix.
 
- Això ho diu algú que escriu al suplement cultural del diari ABC introduint noms catalans de forma terrorística…
 
- Quan m’ho van proposar vaig pensar “I per què no?” tot i que sé que és un diàleg de sords. Trobo que és important donar almenys testimoni del que va apareixent i del que tu creus que pot ser interessant per a un autor de fora. Què està produint la literatura catalana? Sota el meu prisma està produint això, això, això… I intentes fer el que pots amb el poc espai que et donen. Intentes vendre el que creus tu que és millor.
 
- “Només els illencs saben la proporció real d’esperança entre els nàufrags” és un altre dels versos sentenciosos de Guillem Tell.
 
- Oh, i tant! Només els illencs.
 
- O sigui que en certa manera es considera un nàufrag i un illenc, podem entendre.
 
- Sí. La meva illa és la península del Besós, i per això sento molta empatia amb altres illencs. Crec que tots els escriptors som illes. Com en certa manera mostra el poema “Mar Mediterrani” de Foix.
 
- I què tal l’experiència de publicar a AdiA Edicions?
 
- Magnífica. És una editorial amb un catàleg que val molt la pena i amb gent que fa aportacions realment insòlites a la literatura catalana, també molt interessants. El que m’agrada d’AdiA és que busca l’experiment, el risc. Busca que el poeta se la jugui, i es mulli. No totes les editorials busquen el mateix. I veig que Pau Vadell i Vallbona és molt valent, i el que està fent ell amb la seva feina és una cosa que no passava des dels anys setanta. Veig en AdiA un camp extraordinari i convido tots els autors joves i totes les autores joves que llegeixin els llibres d’AdiA però que també presentin obres a AdiA i que publiquen amb aquesta col·lecció. Perquè és un espai de llibertat, i això no és usual tampoc.
 
- Creu que el fet d’haver guanyat molts premis i d’haver publicat molts llibres ha dispersat la seva obra i el possible reconeixement crític?
 
- Sí, i això no tan sols m’ha passat a mi, també ha passat a Lluís Calvo i a altres autors. Això fa que l’obra es desarticuli, en certa manera. Però, d’altra banda, quina altra sortida tens com a autor? L’aposta pels premis literaris, parlo per mi, ha estat una aposta per aconseguir publicar la meva obra. Jo no sóc un caçador de premis. Ho miro d’evitar sempre que puc. El que passa és que, és clar, moltes vegades no tens altra sortida que el premi literari. Molta gent jove em demana què fer per aconseguir publicar obra. Jo dic que es presentin a premis invariablement, i que tinguin fe, perquè si tenen fe i continuen tossudament segur que n’acabaran guanyant algun i acabaran publicant. No vénen com bolets. Els dos primers llibres meus varen costar molt de sortir, va costar molt trobar un editor que confiés en ells. Una barbaritat. Anys de presentar-me a premis i a més premis a veure si sonava la flauta. Al final surt. No sé si per avorriment dels jurats o bé perquè hi ha algú que et reconeix i que t’acaba llegint. També és discutible si tots els jurats llegeixen el que arriba als premis literaris… Seria interessant saber-ho, perquè hi ha molt hermetisme respecte aquest tema.
 
- On li agradaria publicar?
 
- On estic publicat. A AdiA, que és un molt bon espai on publicar. Tampoc no importa el lloc on publicar, el que importa és que algú confiï en tu i aposti per tu. Si tens aquestes sinergies, endavant. Ja sigui a AdiA, a Meteora, que és una editorial que s’ha portat molt bé amb mi. L’únic problema quan he publicat a València ha estat la distància, per culpa d’aquest corredor mediterrani que mai no acaba d’arribar. Les coses queden una mica penjades. Probablement això m’ha fet mal. El no arribar aquí i ser un estrany allà ha fet que la meva obra hagi quedat amagada. Hi ha un llibre que vaig publicar allà, fa uns anys, Oratori, del que no va sortir cap crítica i és una llàstima, perquè ara me’l miro i veig que ha tingut una importància vital per a mi, però també per a altres persones que l’han treballat des de diferents àmbits.
 
- Amb Felix Orbe va passar una mica el mateix…
 
- Sí, però amb aquest volum no em puc acabar de queixar del tot perquè varen sortir unes quantes crítiques i lectures molt positives. Vaig tenir sort. I ara veurem amb Guillem Tell. Si surt alguna cosa, endavant, i si no, doncs continuar lluitant.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació