Lluís Gavaldà: «Quan sigui l'hora de ser insubmisos fiscalment, tindrem pebrots de ser-ho?»

El cantant i compositor d'Els Pets publica "Lletres", un llibre on repassa i comenta 39 cançons de tota la trajectòria del grup

Lluís Gavaldà
Lluís Gavaldà | Jordi Jon Pardo
21 d'abril del 2017
Actualitzat el 22 d'abril a les 20:53h
Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) sempre ha tingut el do de fer-se entendre. Ho demostra a cada entrevista i, sobretot, amb una llarga trajectòria com a compositor i lletrista d'Els Pets, un dels grups més cèlebres de la música cantada –i suada– en català. Després de més de tres dècades, ara publica Lletres (Bridge), una tria de trenta-nou cançons que ell mateix ha escollit i de les quals en comparteix les entranyes. Com va sortir Vespre? Qui és el nen de Pantalons curts i genolls pelats? Què té a veure el seu pare amb Jo vull ser rei? De què té Por? Obert, sense embuts i lúcid, Gavaldà no s'amaga en cap de les respostes d'aquesta conversa.
 

- És molt curiós que Lletres, un llibre antològic, no tingui un número rodó de cançons. En té 39. Per què?
 
- No les vaig comptar. Jo anava fent la tria i quan vaig veure que n'hi havia prou, vaig parar. Tan senzill com això. De fet, n'eren 38, però a última hora en vaig afegir una més, Un cop de cotxe.
 
- Precisament, és una de les cançons més controvertides de tota la seva discografia, amb una lletra que potser no es va acabar d'entendre del tot.
 
- No crec que no s'entengués. Jo ho penso molt sovint: de vegades es culpabilitza al cantant de l'argument de la lletra, i no es fa el mateix amb un director de cinema o un escriptor. A Nabokov no se l'acusa de pederasta per escriure Lolita, però un cantant sembla que sempre ha de defensar l'argument de qualsevol lletra que hagi fet. Reivindico una mica la possibilitat que el lletrista es posi en la pell d'una persona que no sigui ell, tant en els aspectes bons com en els dolents, com és el cas de la cançó. També ens hem de poder posar en la pell d'un assassí o una persona desequilibrada.
 
- El diari Avui surt referenciat diverses vegades, com a exemple de mitjà amb una mirada nacional desacomplexada. Abans, era l'únic, en una època en què érem molt lluny de ser un "país normal". Ara, però, hi ha molts mitjans amb aquesta mirada, ens hem diversificat i hem crescut. Ens falta cada vegada menys per ser un "país normal"?
 
- Ens falten molts coses... i la majoria per culpa de no ser un país normal. La militància fa que hi hagi una tendència gairebé natural a potenciar aspectes més evidents, bàsics i necessaris d'una cultura normal. Però, un cop siguem independents i siguem un país de veritat, caldrà que hi hagi altres tipus d'aspectes més quotidians: un slang català, un llenguatge del carrer català, unes revistes porno en català.... Com a lletrista i articulista, moltes vegades m'he sentit orfe de paraules del llenguatge del carrer genuïnes en català.
 
- Crec que el procés acabarà bé?
 
- Si vols que et sigui sincer, em sorprèn que no sigui més optimista del que sóc. Per una banda, porto tants anys reivindicant aquesta opció de ser un país normal i sempre sent part d'un grup petit, amb els mateixos –"els quatre friquis aquests", ens deien– que ara, quan la cosa s'ha generalitzat ho agraeixo molt. No em sap greu que la gent s'hagi apuntat massivament al carro, al contrari: si la cosa ha de funcionar és perquè s'apuntarà al carro moltíssima més gent. I fins i tot, gent que abans es cagava en el carro.

- Què li passa, doncs, per no ser tan optimista com creu que hauria de ser?

- El dubte el tinc per quan les coses vagin mal dades. La ciutadania catalana està prou conscienciada que això va més enllà de fer manifestacions una vegada a l'any? Quan sigui l'hora de ser insubmisos fiscalment, tindrem pebrots de ser-ho? Quan ens arribi una multa del departament d'hisenda espanyol, tindrem els pebrots de no pagar-la? L'acte més agosarat de la societat catalana va ser el "No vull pagar" de les autopistes i tots sabem com va acabar... Que tothom paga, un altre cop.
 
- Podríem dir que "No n'hi ha prou amb ser català", parafrasejant-lo a vostè.

- Exacte.
 

Lluís Gavaldà a l'entrevista per NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo


- Tot i que aquesta cançó no surt a la tria. Quin ha estat el criteri per fer la selecció?
 
- Primer vaig fer una primera tria de les lletres amb les quals jo estava content. I me'n van sortir molt poques. No donaven per un llibre. Era un llibre molt abocat a les últimes cançons. Llavors, parlant amb l'editora, em van fer veure que havia de posar cançons que potser no m'agradaven, però que sí que van tenir una resposta del públic. Això em va fer fer una segona tria, sempre amb la condició que no n'hi hagués cap que no em cregués.
 
- Tampoc no surt Un dimecres qualsevol , una de les primeres lletres que el van fer adonar que les seves lletres podien parlar d'altres coses, de manera introspectiva, molt en la línia d'In my place dels Beatles.
 
- La cançó amb la qual vaig fer el clic, més que Un dimecres qualsevol és Pantalons curts i els genolls pelats. Fins aleshores, em feia vergonya parlar de mi a les lletres. Ho veia com un onanisme literari. Al principi, jo feia retrats. Amb Pantalons curts... creia que havia fet una cançó massa personal i, curiosament, la gent em va començar a dir que s'hi sentia identificada. I això em va fer plantejar que potser la manera d'arribar a la gent és així: que les cançons tinguin una ànima que sigui real.
 
- Com Bona nit, que tampoc no hi és.
 
- La vaig fer per la meva dona, que sempre es quedava adormida al sofà, però ha acabat sent una de les cançons més populars. La gent em diu que la posa als fills per anar a dormir, o que, fins i tot, l'han sentida en enterraments. En el fons volen sentir-nos reflectits en una lletra i això només ho aconseguim quan la lletra toca una cosa molt particular, molt teva.
 
- Sempre s'ha mostrat molt poc predisposat a explicar les seves lletres. Què l'ha convençut a donar el pas?

 
- Jo sóc famós per dir que no faré coses que després acabo fent, com ara que no faré mai una cançó a un fill . Una cosa que sempre havia dit és que no m'agrada explicar les lletres, i és totalment veritat. És un gran error! Quan l'expliques, és com si estripessis una joguina. El significat d'una cançó no el té l'autor, i aquesta és la gràcia. Per això, amb aquest llibre he volgut que cada relat fos independent de la lletra. Més que explicar què diu la lletra he intentat explicar com va sortir, què em passava a mi quan la vaig fer.
 
- Al seguidor d'Els Pets li agradarà saber coses de la rebotiga del grup, com quan en Joan Reig li va dir, després de sentir Vespre, que no era "gens Pets". La van gravar i, a més, va ser el gran èxit del primer disc.

 
- Dient que no era "gens Pets" em va dir que era la primera cançó realment Pets. En aquell moment, la veritat és que era una cosa estranya en el repertori del grup. Però ara és l'única cançó d'aquella època que encara toquem.
 
- "Ningú sap el significat real de les caçons", diu al pròleg. Quan comença una cançó sap on vol anar o s'hi va trobant?
 
- M'agradaria trobar-m'hi: seria més interessant. Però no sé fer-ho. Per a mi, el gran drama de la lletra d'una cançó és saber-ne l'argument. Fins que no trobo un argument, no em surt. Però, quan el trobo, ja tinc el 80% de la feina feta. La resta, és treball. Quan faig un article em passa el mateix. De vegades, necessito un títol o una idea, com "que sigui agost tot l'any". Després estiro el fil i ja em surt Agost. Sempre necessito un punt d'ancoratge.
 
- Ara que l'anomena, Agost podria ser la millor lletra que ha escrit mai?

- Això fa de molt mal dir, ho trobo molt presumptuós per part meva. Sí que és una dels quals n'estic més content. I et podria dir que podria estar en el top 3.

Lluís Gavaldà a l'entrevista per NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo


- Quines són les altres dues que l'acompanyen al podi d'honor?
 
- Com anar al cel i tornar i Por. I no sé dir-te el per què.

- Curiosament, de les definicions del llibre, Por és on se sincera més, i Com anar al cel i tornar no l'explica, no pot, i escriu una anècdota amb el Brad Jones.
 
- L'únic que tenia calar és que aquella cançó havia de ser especial. Per això són cançons que t'arriben tant. Una lletra pot tenir un significat per tu tan particular que no vols compartir-lo amb la gent. Al llibre hi ha lletres que no explico gens i la raó és perquè no vull, perquè neixen d'un punt gairebé una mica irracional. No estan bassades en un esdeveniment real, són més aviat un estat d'ànim. Com Por i Com anar al cel i tornar.
 
- Fent la vista enrere, els discos Sol i Agost marquen un punt d'inflexió en la carrera d'Els Pets.
 
- Exactament, almenys a nivell de tenir clar el que sé fer i el que em surt millor. És un punt de referència per decidir cap on havíem d'anar.
 
- Al llibre hi ha diverses maneres d'encara la composició d'una lletra. El cas del Bon dia, en un cèlebre recorregut en autobús. De totes, però, quina és la manera majoritària de fer lletres?

- Jo tinc una tendència a deixar-ho tot per l'últim moment. M'ha portat molts disgustos. la manera més lògica i efectiva de fer cançons i lletres és anar fent, posar-t'hi cada dia. Jo no ho faig gens, això. Estic dos anys sense fer res, ni agafant la guitarra! Acabo la gira i el disc i no necessito fer música per sobreviure. Necessito fer altres coses, de tot menys música: ràdio, articles, veure pel·lícules, etc. Llavors, ve el moment que em truquen.
 
- Qui? La discogràfica?
 
- No! En Joan. I llavors m'hi poso. Quan m'hi poso, passa sempre el mateix, que no em surt res. I vaig donant-hi voltes, i penso que s'ha acabat, que no sé fer cançons. Em surten coses que no valen per res. Llavors truco en Joan i li dic que no em surt res de res i ell em diu que cada vegada faig el mateix, a cada disc.

- Quan comença a veure la llum?

- Tot d'una, no saps com, surt una cosa. És la cançó que dona un punt de referència, el que jo dic la "cançó-xurro", la que et serveix per autoconvèncer-te que encara saps fer-ne, de cançons.

- Dura molt, aquest moment d'inspiració?

- El problema és parar-ho! Ho tanco en un punt i tinc un maremàgnum de trossos fets, de tornades, de fragments, etc. I vaig fent el puzle. Això sí, les cançons que surten senceres d'una tirada son les que surten millor. Vespre, per exemple, va sortir com si fos un rotet, de cop. I quan això passa, estàs convençut que no és teva, que és d'algú altre.
 

Lluís Gavaldà a l'entrevista per NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo

 
- Com si copiessis.
 
- De fet, jo crec que qualsevol cançó és la còpia d'una altra. Dóna'm temps per comprovar-ho i ja veuràs. Has de ser molt vanitós per pensar que fas cançons del no-res.
 
- No me l'ha posat al pòdium de tres, però Blue tack també seria una de les lletres de les quals se sent més satisfet.
 

- És un tòpic, però és ben veritat: com a persona, et sents més còmode de la manera com ets ara, que no pas de com eres fa vint anys. Amb les lletres, igual. Les lletres de l'últim disc les puc defensar més que no pas les del Brut natural. Curiosament, quan fèiem el darrer disc, en Raül Refree [el productor] ens deia que Blue tack era molt típica de Pets i la teníem mig arraconada. I mira, al final és la cançó del darrer disc que la gent s'ha fet més seva.
 
- Ara  que hi penso, ja devem ser a l'època que toca una trucada del Joan Reig, no?
 
- Ja l'ha fet!
 
- I el nou disc quan toca?
 
- No, no toca! Aquesta és la gran descoberta que he fet des de l'últim disc. Vaig tenir un trencament anímic brutal que em va fer suspendre una gira. Els motius van ser bàsicament que "tocava" fer un disc i que s'havia de fer. I jo, quan faig un disc, la resta del món desapareix, i també desapareixen els àpats i les hores de dormir. I vaig acabar malament... Això em va ensenyar que un disc s'ha de fer no perquè toqui, sinó perquè tens ganes de fer-lo. Allò va ser un alliberament! No penso fer un disc fins que no en tingui ganes. Ho estic intentant, però ara només tinc una cançó que m'agrada.
 
- Que les cançons d'un disc estiguin fetes en un espai de temps molt curt i intens fa que tots els discos d'Els Pets mostrin un moment molt concret. Sol, per exemple, és el testimoni d'una època dura i dolorosa.
 
- És un disc que no escolto mai, perquè sempre penso en el Marc Grau, que el va fer molt fotut. Quan sento Bona nit, sento la guitarra del Marc i se'm fa un nus a l'estómac. Han passat vint anys, però Sol va ser un disc molt difícil de fer. En teoria, no hauria d'haver fet el disc, o això li van dir.
 
- Però signa totes les guitarres i també la producció.
 
- Ho va fer tot. I deia als metges que gràcies pel diagnòstic, però que no en tenien ni idea de qui era ell. I va fer el disc. Va ser un miracle. Aquell disc va ser molt introspectiu i va ser un punt d'inflexió. Crec que és el moment en què dir que t'agraden Els Pets ja no queda malament i, fins i tot, els grups indies diuen coses bones de nosaltres.
 

Lluís Gavaldà a l'entrevista per NacióDigital Foto: Jordi Jon Pardo