Marc Pastor: «Vull que els meus personatges tinguin converses com les nostres»

Després de fascinar un bon grapat de lectors amb obres com L'any de la plaga –que aviat estrenarà versió cinematogràfica– o La mala dona, Marc Pastor (Barcelona, 1977) torna a la càrrega amb Farishta (Ara Llibres). Aventures, misteri, una passió lectora irrefrenable i un esclat de girs, troballes i descobertes que creen addicció. Som al 1993, la protagonista acaba de fer divuit anys i ha trobat una feina immillorable. O això creu. La companyia russa Iefremov-Strugatski l’ha contractada per atendre les famílies riques que viuen en un complex privat. Un paradís on coneixerà l'amor i on la vida es convertirà en un gran taulell de joc.

Narrada a través del recurs del dietari i del found footage, Pastor ens ofereix una història elèctrica que és part d'un gran engranatge. "Totes les meves novel·les passen en un mateix univers", explica. Com amb el món Pixar, la Marvel o els films de Tarantino. Un univers ampliat per trames trepidants i que provoquen que el lector en vulgui més, fent que cadascuna de les obres es comuniquin d'alguna manera, amb eucaliptus, amb la figura totèmica de Víctor Negro, amb la grandesa de cinc línies temporals diferents en marxa que dibuixen una cronologia atípica en català. "És molt divertit", em diu. I es nota que és absolutament cert.
 
- Farishta és un llibre on mostra diverses devocions i influències, com la sèrie Lost. L'acció transcorre en unes illes, compta amb una cançó inèdita i fa una aclucada d'ull al lector serièfil amb una referència a un ós polar.

- És cert, s'hi pot trobar bona part de tot allò que m'agrada. S'ha de dir que la influència de Lost és evident, però que no és la principal. Hi ha ciència-ficció, misteri i molt de la Dimensió Desconeguda.

- La seva trajectòria compta amb una trilogia on va vessar obsessions infantils i ara es troba immers en una altra trilogia, la de les illes: Bioko, Farishta i el llibre ambientat a Madagascar.
 
- M'agrada escriure conceptualment, com Pink Floyd. De fet, si ho analitzes, veuràs que m'agrada, fins i tot, que cada peça de la trilogia tingui els tres títols iguals.
  
- Per què aquestes dues trilogies tan marcades?
 
- Per a mi, la primera era molt clara. Diuen que l'autor posa tot el el que li agrada a la primera novel·la. Com que a mi m'agraden moltes coses, no vaig poder fer-ho i vaig haver de repartir-ho en tres. Montecristo (nazis i Segona Guerra Mundial), La mala dona (vampirs i sàdics) i L'any de la plaga (extraterrestres). Ara, tenia ganes de situar les històries en llocs molt determinats, en illes. I lluny de Barcelona.
 
- En la seva obra, l'escenari sempre té molta importància.
 
- L'escenari és un personatges més. És tan important com qualsevol protagonista. Després de La mala dona i L'any de la plaga se'm vinculava molt a Barcelona. No em desagrada, però volia allunyar-me'n. Quan faig una nova novel·la, sempre intento canviar allò que s'espera de mi i fer coses que no tinguin res a veure. L'escenari de Bioko el vaig trobar de xamba. La primera idea era ambientar la trama al desert. Però Bioko, l'antiga Fernando Poo, és una colònia penitenciària i no vaig poder-me resistir, A partir d'aquell moment és quan em proposo fer diferents tipus d'illes. Bioko té una mida petita-mitjana, les illes de Farishta són un arxipèlag petit, i, finalment, Madagascar, que és un gran illa.

- Per què illes?

- Les illes m'agraden perquè tenen les seves pròpies regles, el seu propi món. Les vides que hi vius són diferents a la normalitat. Durant els tres mesos que vaig ser a Madagascar, en plena escriptura de Farishta, t'adones que una part de tu és molt lluny, i ho afrontes tot amb una altra dinàmica. Les illes t'aïllen, literalment: vius en una bombolla.
 
- Són com un univers paral·lel.
 
- Tens la teva pròpia dinàmica, i la teva vida és l'illa. I l'illa t'influeix, en tot. És un personatge que et canvia. Sempre pensem que podem guanyar a l'illa, però l'illa sempre et sotmet. Farishta va una mica en aquest sentit.
 
- La seva escriptura sempre té un vincle molt generacional, cosa que fa l'obra molt viva pel lector.
 
- Jo tinc molt clar que vull escriure històries. M'agrada molt la fantasia, la ciència-ficció, però vull que sigui versemblant, vull construir un món que sigui real. Una cosa que em fa molta ràbia de les pel·lícules o novel·les de zombis és que quan hi ha un brot zombi ningú no tingui ni idea de què és un zombi. Viuen en mons on no hi ha pel·lícules de morts vivents! Això és fals i em crea molta distància amb els personatges. Vivim en un món on hi ha novel·les de zombis, no? Vull que els meus personatges tinguin converses com les nostres: política, sèries, pel·lícules, futbol... Els meus personatges han de viure el mateix. Les novel·les on els protagonistes només parlen de coses que passen a dins de la novel·la no m'agraden.
  
- Com és el procés de documentació per fer una novel·la com Farishta?
 
- Faig novel·les binàries: una amb molta documentació; la següent, amb més experiència que documentació. Amb Montecristo, La mala dona i Bioko, la documentació és exagerada. No començo a escriure fins que tinc un bon corpus i sé com és exactament el món que vull retratar. Però després, necessito descans. Tant L'any de la plaga com Farishta tiren més de l'experiència. A Farishta només he hagut de recorda com era jo l'any 1993 i documentar-me una mica sobre la guerra soviètico-afgana i sobre la Polinèsia. Ah! I també tenia moltes ganes d'escriure sobre Mururua i les proves nuclears que s'hi feien.
 
- També hi ha la música, omnipresent, amb grups i cites constants d'aquella època. O l'aparició de l'Amiga 550, el VHS o el Discman. Necessitava furgar en aquells records?
 
- No sóc gens nostàlgic! I no m'agrada la nostàlgia. La gent que viu ancorada al passat no són gaire amics meus. Evidentment, he volgut rescatar una part de la meva adolescència. De fet, l'Amiga 500 té un paper molt destacat, ja que serveix per retratar un personatge important. I perquè dona pistes de la pròpia novel·la amb les referències.
 
- Com quan parla del Dragon's Lair, el joc d'ordinador.
 
- Per passar-te el joc sempre havies de seguir les mateixes indicacions, pas a pas. És una mena de manual d'instruccions d'aquesta novel·la. 
 
- És el llibre més llarg que ha escrit, amb més de 500 pàgines (en català, unes 450). Per què tant llarga?
 
- Té una explicació. Jo volia escriure una novel·la sobre la identitat i la paternitat, sobre què significa pare, què significa ser fill i quin canvi hi ha quan ets fill o pare. Són els dos grans pols, una recerca constant de la identitat. La volia escriure abans d'anar a Madagascar, però només portava escrita la meitat. Un cop allà, em vaig adonar que tenia tota l'experiència de les pors de ser pare, també els prejudicis i anhels i, de cop i volta, guanyava l'experiència de ser pare d'un nen d'un any i mig. A la novel·la, podia agafar el meu jo d'abans de ser pare i el de després, i volia sumar-los.
  
- Ha pogut explicar tot el que volia sobre la paternitat?
 
- No és només la meva experiència com a pare, és tot allò que he vist a gent que volia ser pare, també a tots els qui no ho han aconseguit. Hi ha coses meves, d'amics, de coneguts. No m'agrada donar respostes, m'estimo més plantejar punts de vista
 
- Amb l'excepció de l'Enriqueta Martí, la Farishta és la seva primera protagonista femenina.
 
- Per a mi, aquest és el gran punt de vista que diferencia el llibre, perquè no parlo des del punt de vista dels pares, sinó des del punt de vista d'una criatura que ha estat adoptada.
 
- I que perd els pares dues vegades.
 
- Té la visió de l'adopció i el conflicte d'identitat de saber qui és. Hi ha un moment a la vida on tots ens estem buscant, normalment a l'adolescència. Però, això sí, també tenim la seguretat de qui són els pares. Ara bé, si no tens la seguretat de la família, a què recorres? Si no saps ni la cara que fa la teva mare, tot trontolla molt més.
 
- Ha estat difícil posar-se al cap d'un personatge femení?
 
- Ha estat difícil, perquè tinc molta novel·la de testosterona . El que anava canviant entre els meus protagonistes era el nivell que tenen de moral. Em venia molt de gust tenir un nou punt de vista, i fer-lo femení. Però també em feia molta por, perquè tinc un bagatge lector on predominen els personatges masculins. Volia una heroïna, amb les seves pròpies senyes d'identitat. La idea era intentar porta la Tinent Ripley d'Alien i suavitzar-la una miqueta. Ripley és dura, però femenina i molt eròtica. Una mica com la Farishta. I també volia que fos una novel·la més sexual que les altres que he escrit.
 
- La construcció dels fets es fa mitjançant el found footage: un dietari, postals, mapes, dibuixos, certificats mèdics, anàlisis.
 
- Tots aquests elements són plens de detalls que poden passar desapercebuts, però que per a mi són necessaris. I mira, ara et diré una cosa que no he explicat encara: la primera frase del diari "crec que aquest any serà bon any" no és meva, és un plagi. És d'un cas de la feina [Pastor treballa als Mossos d'Esquadra], amb un cadàver que va aparèixer amb un dietari. L'1 de gener de l'any en què va morir deia exactament això. Volia començar una novel·la amb aquesta frase. I l'escollida va ser Farishta.