Premi Cervantes

Eduardo Mendoza, entre l'anarquisme i Ronald Reagan

L'escriptor català rep aquest dijous el Premi Cervantes en un acte a la Universitat d'Alcalá de Henares

L'autor va jugar un paper decisiu (i discret) en una trobada a la Casa Blanca, mentre "La ciudad de los prodigios" convertia Barcelona en l'escenari literari d'una època convulsa

| 20/04/2017 a les 06:30h
Especial: Nació Destacat
Arxivat a: Cultura, Ronald Reagan, perfil, anarquisme, Premi Cervantes, Barcelona, literatura, Felipe González, Eduardo Mendoza
Eduardo Mendoza, en una imatge d'arxiu | ACN
Aquesta notícia es va publicar originalment el 20/04/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi va haver un temps en què era a l'ordre del dia el debat sobre quina era la gran novel·la de Barcelona. Si n'hi havia, o si encara s'havia d'escriure. Alguns promulgaven que Juan Marsé era qui millor havia retratat un paisatge urbà en xoc a Últimas tardes con Teresa (1965). D'altres afirmaven que Vida privada (1932) de Sagarra era, indubtablement, la gran fita, amb les misèries d'una ciutat convertida en màxim exponent d'allò tan català del-quedar-bé. Candidates no en faltaven, allargassant un debat que, per sort de la nostra bona salut literària, encara és etern.
 
El cert és que, en aquells temps on la qüestió es va convertir en tema central de les tertúlies del bon il·lustrat, molts coincidien en el fet que la gran novel·la de Barcelona ja s'havia escrit: La ciudad de los prodigios. Publicada l'any 1986, la signava Eduardo Mendoza i Garriga (Barcelona, 1943), un autor que ja havia deixat mostres d'un talent innegable en les tres novel·les precedents: La verdad sobre el caso Savolta (1975), El misterio de la cripta embrujada (1979) i El laberinto de las aceitunas (1982). En total, una dècada amb quatre obres que van presentar en societat un escriptor dotat de manera excel·lent pel sentit de l'humor, fi i sorneguer, i per l'habilitat d'enganxar el lector.
 
La ciudad de los prodigios marca un punt d'inflexió. Novel·la de condició gegantina, història de petites històries, l'argument repassa, amb llicències i bona mà literària, una ciutat tan abrandada com ho era aquella Barcelona que anava de l'any 1888 fins al 1929, les dates de les dues exposicions universals. El protagonista és l'implacable Onofre Bouvila, la personificació del triomfador fet a si mateix i que escala des de les catacumbes socials fins a tenir un estatus preeminent, una fonda influència i un gran poder econòmic. Bouvila comença bregant-se com a repartidor de fulletons anarquistes, un dels aspectes més perdurables i icònics de l'obra.

De l'anarquisme... a la Casa Blanca

No podia ser d'altra manera: els anys retratats van ser convulsos, en alguns moments salvatges, i Mendoza sempre ha professat un cert interès per allò que va representar la ideologia del roig i el negre, gran protagonista de la seva novel·la de debut, La verdad sobre el caso Savolta (Premi de la Crítica del 1975), on les lluites sindicals marcaven el pas de diversos estils narratius. En aquest sentit, l'autor barceloní va arribar a declarar en alguna ocasió que totes les ideologies es podien dividir "entre les que defensaven la llibertat o la igualtat" i que l'anarquisme era l'única que defensava "a un mateix nivell" els dos conceptes.
 
Potser per això encara agafa més rellevància allò que va explicar el periodista Llàtzer Moix al llibre Mundo Mendoza (2006), on desvetlla un episodi viscut per l'autor i que sempre ha restat en la més absoluta de les discrecions: quan Mendoza va exercir d'intèrpret entre Ronald Reagan i Felipe González en la trobada que els dos presidents van mantenir a la Casa Blanca, el juny de 1983. En aquella visita, González volia "tranquil·litzar i causar bona impressió" a Reagan, en un moment on el socialisme guanyava terreny a Europa. La trobada va servir per treure del cap al president dels EUA "el fantasma d'una Europa roja i manifestar el desig de l'estat espanyol d'entrar a la Comunitat Europea".

Més enllà d'anècdotes sumaríssimes, la trajectòria literària de Mendoza aviat supera les seves tasques professionals com a intèrpret discretíssim. Després dels anys d'immersió en l'anarquisme i la Barcelona més agitada d'aquella gran novel·la que és La ciudad de los prodigios, el barceloní no ha deixat de fer èxits. Un dels més sonats –que, encara ara, any a any, es va venent i venent– és Sin noticias de Gurb (1991), publicada per entregues al diari El País, a qui seguiren Una comedia ligera (1996), El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008), Riña de gatos (2010, Premi Planeta), o la recent El secreto de la modelo extraviada (2015), entre d'altres. Motius que expliquen les raons que porten l'autor a ser el guanyador del darrer Premi Cervantes, que rep aquest dijous 20 d'abril a la Universitat d'Alcalá de Henares.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

El Cervantes de fa 400 anys és l'heroi d'avui? Cap progrés.
Anònim, 20/04/2017 a les 16:20
+7
-1
I vinga parlar de Cervantes... No tenen res més... El quijote, Cervantes, el Quijote, Cervantes... En 400 anys no heu fet res més de bo? Ho veus Eduardo Mendoza? N'ets conscient?
Eduardo Mendoza.
Albert Moreno, 20/04/2017 a les 16:46
+2
-1
Enhorabona mestre...!!!
SALUT.
Viure en una gavia d`or, tambe es viure engaviat, NO?
Cartanya , 20/04/2017 a les 17:02
+8
-1
Un barceloní (com tan d`altres Duran, Colau, Franco,) que vol ser espanyol, encara que sigui de segona. Peatges, Aves, corredors mediterranis, aeroports, impostos, serveis. Res a dir, mentre no es fiqui amb els que volem ser independents. Jo el respecto a ell, i ell amb te que respecta a mi.
estava clar...
Anònim, 20/04/2017 a les 21:58
+3
-1
Algun premi li havia de caure, després de significar-se al Paranimf.
No m'agrada que m'expliquin la meva història en castellà, i la de Barcelona encara menys
Anònim, 21/04/2017 a les 01:21
+8
-2
Tothom te dret a escriure amb l'idioma que li doni la gana i també del que vulgui, però quan ens hem de reconèixer en la nostra història en obres escrites en castellà ,quan els personatges tindrien de parlar gairebé tots en català per la època que es vol representar, malament rai, si a demés al personatge (=escriptor); l'enemic li dóna premis en els quals, si repasséssim la nòmina de premiats ens esgarrifariem, i ja no diguem els discursos aduladors que pronuncien en tals "gales". Tant sols confirma que al nostre personatge simplement l'han comprat barato i s'ha disfressat de "bon català" o sigui ajupit i disposat a rebre bastó com deia en Espriu.
No patiu ben aviat també li donaran la "gran cruz d'Isabel la Católica" i la "laureada de San Fernado".
Doncs a mi m'agrada
Garriguenc, 21/04/2017 a les 09:55
+2
-6
Doncs a mi m'agrada que m'expliquin la història en català, en castellà, en francès, en anglès, i en qualsevol altra llengua mentre qui ho faci sigui bo. Hi ha molt hiperventilat per aquí que no veu més enllà del seu estelat nassarró.
Pel garriguenc de les 9.55
Anònim, 21/04/2017 a les 16:48
+0
-2
Totalment d'acord, amic. I, a més, hiperventilats que no saben escriure en català sense fer cap falta d'ortografia.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Ramon Espadaler | Adrià Costa
Pep Martí | 7 comentaris
01/01/1970
El dirigent democristià afirma que "una campanya electoral amb consellers a la presó seria una situació dramàtica" | "Vaig nomenar Trapero perquè sabia que si m'havia de venir a detenir ho faria amb cura i elegància", assegura l'exconseller d'Interior
01/01/1970
El Ministeri de l'Interior ofereix la possibilitat al seu web de presentar denúncies per aquest delicte
01/01/1970
El periodista de l'"Ara" es farà càrrec del programa a partir de l'any vinent
Imatge del Concurs de gossos d'atura de Torroella | Torroella de Montgrí
Esteve Plantada
01/01/1970
NacióDigital recomana el concert Folk per la llibertat, l'Orígens d'Olor, la Fira del Bosc i la Pagesia, el Festival Panoramic, la Fira de Santa Llúcia, i el Concurs de Gossos d'Atura de Torroella
Turull, Junqueras i Puigdemont, l'endemà de l'1-O | Martí Albesa
01/01/1970
La proposta de nou punts programàtics compartits deixa de nou en suspens el desplegament de la República però manté aquest horitzó | Les dues candidatures pretenen centrar-se en el procés constituent per ampliar les adhesions socials a la independència i en sumar suports internacionals per forçar l'Estat a negociar
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a la manifestació per reclamar l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart | Adrià Costa
01/01/1970
Les candidatures de Puigdemont i Junqueras acorden uns compromisos compartits en els programes del 21-D que ara han de negociar amb la CUP | Les llistes també reclamarien la llibertat dels presos, la fi del 155, la retirada dels "piolins" i un compromís de Rajoy davant la comunitat internacional de respectar els resultats
L'ICAB ha acollit avui un acte per la llibertat dels presos polítics. | @omnium
Pep Martí | 2 comentaris
01/01/1970
Òmnium i l'ANC omplen el Col·legi d'Advocats al crit de «llibertat presos polítics!»