19
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
20
d'abril
a les
7:13h
L'operació policial d'aquest dimecres al matí -que ha suposat la detenció de l'expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i onze persones més, per desviament de fons en l'empresa pública de gestió de l'agua a Madrid, el Canal d'Isabel II- s'ha endut moltes més coses. És tot un mite polític el que s'enruna, el del PP d'Esperanza Aguirre, presentat durant anys per un sector de la dreta espanyola i la caverna mediàtica com un exemple a seguir de liberalisme i emprenedoria, enfront el lideratge feble de Mariano Rajoy. Com d'altres vegades, el suposat liberalisme econòmic era només una pantalla. Avui mateix, el PP ha suspès González de militància. De forma cautelar. Els fets han causat un impacte enorme i poden tenir efectes polítics a Madrid, on Podem ja ha ofert al PSOE i Ciutadans una moció de censura a la Comunitat.
La detenció de González es produeix just un dia abans que la seva predecessora, Esperanza Aguirre, declari com a testimoni pel cas Gürtel, aquest dijous. L'expresidenta és una dels 200 testimonis proposats per la Fiscalia i haurà de donar explicacions sobre les adjudicacions fetes a empreses de la trama quan era mestressa i senyora del govern madrileny.
Tot l'entorn d'Aguirre està esquitxat per escàndols de corrupció. L'home a qui la lideresa va designar com a secretari general del PP madrileny, Francisco Granados, va ser detingut l'octubre del 2014 per ser un element clau en la xarxa de tràfic d'influències i cobrament de comissions de l'Operació Púnica. Avui continua a la presó. Granados fins i tot va enviar una carta a Aguirre, des del centre penitenciari, en la qual la incriminava: "No es feia absolutament res sense que tu ho ordenessis", escrivia Aguirre.
Granados i González eren els dos braços polítics d'Aguirre. El primer, com a home fort en l'organització del partit; l'altre, com a número dos del govern madrileny. Tots dos fidels a Esperanza fins que les gelosies van acabar també enfrontant-los. Aguirre va haver de cessar Granados el 2011 com a secretari general i conseller del govern, on havia exercit diverses conselleries.
El successor, entre Aguirre i Aznar
Ignacio González ha estat sempre estretament lligat a Aguirre. Quan ella va ser ministra d'Educació, Cultura Esports de José María Aznar (1996-99), González va ser sostssecretari d'Educació. D'aquí va passar a delegat del govern en Immigració, a les ordres d'Ángel Acebes a Interior. Dins del PP es va posicionar en els sectors més identificats amb l'aznarisme dur.
Més tard, acompanyaria Aguirre en la seva carrera a la Comunitat de Madrid, des que l'ambiciosa lideresa es va fer amb la presidència el 2003. Des d'aleshores fins al 2012, González va exercir com a portaveu de l'executiu regional, conseller de Cultura i com a vicepresident, perquè quedés clar qui era el seu favorit.
Va fer costat a Aguirre quan aquesta, amb el suport d'Aznar, va intentar desbancar Rajoy en el dramàtic congrés del PP a València el 2008. Per sobreviure, Rajoy va haver de tancar una aliança amb la cúpula del partit valencià, cosa que va blindar els seus dirigents -Francisco Camps i Rita Barberá- durant anys. L'actual president del govern mai va oblidar el complot dels dirigents madrilenys.
Quan Aguirre va apartar-se el 2012 per una malaltia, González va ascendir, d'una manera natural. El nou president va ser un fidel continuador de la política ultraliberal de l'aguirrisme, seguint amb les externalitzacions del servei sanitari, que van encendre el sector i van ser, en part, aturades per la justícia. Les mobilitzacions de la Marea Blanca van aconseguir frenar les pretensions de González (copagament farmacèutic i privatització de sis hospitals). L'executiu regional va escometre contra sectors sensibles i va perpetrar un cruel ERO a TeleMadrid.
D'Eurovegas a l'àtic: un "liberalisme" particular
Un cas que va delatar la concepció econòmica de l'executiu del PP madrileny va ser Eurovegas, el macrocomplex turístic i d'oci que apadrinava l'empresari nord-americà Sheldon Adelson i que va generar una forta controvèrsia. Catalunya va ser un dels escenaris possibles, però va ser finalment descartada. Ignacio González, que va olorar els diners, va fer tots els possibles per fer-se amb el projecte. I va convèncer Adelson.
Les protestes que s'havien començat a generar a Catalunya en contra d'un projecte especulatiu, es van desplaçar a Madrid, amb la creació de la plataforma Eurovegas No, amb manifestació a la Puerta del Sol inclosa. La Comunitat de Madrid, que volia instal·lar Eurovegas a Alcorcón, s'hi va posar bé. L'argument que l'obra d'Adelson seria beneficiosa en un moment d'atur creixent va fer forat. Els seus crítics, en canvi, ridiculitzaven la pretensió recordant la pel·lícula ¡Bienvenido mister Marschall! Però les exigències del magnat, que va arribar a demanar que l'executiu espanyol assumís les pèrdues econòmiques que es poguessin produir, va truncar el somni de González. El desembre del 2013, finalment, Adelson va descartar també Madrid.
A González el van empaitar des del 2012 les sospites entorn un àtic de luxe entre Marbella i Estepona (Màlaga). La investigació policial sobre l'origen de l'immoble va acabar amb la imputació de González i la seva dona, Lourdes Cavero (juntament amb Enrique Cerezo, president de l'Atletico de Madrid). La investigació va concloure amb l'acusació que la compra de l'àtic, feta el 2012, formava part d'una operació de blanqueig de diners i suborn. Aguirre el va defensar fins al final. A inicis del 2015, quan González ja estava encerclat pels escàndols, el va qualificar de "polític irreprotxable".
El cop de mà del 2015
El març del 2015, Mariano Rajoy va donar el cop de gràcia a González, apartant-lo com a candidat a la presidència. En aquell moment ja eren evidents els escàndols que arrossegava el president regional. Rajoy no va poder fer net. Va haver d'acceptar que Aguirre coronés el seu somni de ser candidata a l'alcaldia de Madrid. Era el preu a pagar per evitar una trencadissa massa abrupta en el si del partit a la capital.
La derrota d'Aguirre i el bandejament de González va suposar un cop molt dur contra la caverna mediàtica. Un article de Federico Jiménez Losantos, "El Dos de Mayo de Esperanza Aguirre" és molt clar en aquest sentit. Malgrat que les acusacions de corrupció ja eren una evidència, el periodista i agitador insistia en el discurs d'un PP madrileny "liberal" al qual volia destruir Rajoy: "Había que evitar que los liberales tuvieran demasiado poder en el próximo congreso del partido".
Cristina Cifuentes va ser feta candidata a la Comunitat, i va guanyar. Aguirre va aspirar a l'Ajuntament, i va perdre davant Manuela Carmena. D'aquesta manera, el PP madrileny canviava de lideratge. Aguirre encara conservaria la presidència del partit, però ja era una dirigent desarmada. D'haver-se fet amb l'alcaldia, avui el PP de Madrid seria un camp de batalla, altre cop, entre Esperanza i Cifuentes.
La vencedora
La caiguda de González suposa un reforçament de les posicions de Cristina Cifuentes al capdavant de la Comunitat de Madrid i del PP regional. Cifuentes va ser elegida líder del partit en el congrés celebrat el març passat, posant fi a l'era Aguirre. Ara, però, l'operació sobre la gestió del Canal Isabel II l'ajudarà a "fer net" del passat i assentar el seu lideratge sobre unes bases encara més sòlides. Va ser l'executiu de Cifuentes -que ha estat convocada a declarar- la que va posar en mans de la Fiscalia les operacions de compra fetes per l'empresa madrilenya al Brasil l'any 2013. Si l'entronització de Cifuentes en el congrés madrileny va ser l'epíleg de l'aguirrisme, els fets d'avui suposen el seu enterrament definitiu.
La detenció de González es produeix just un dia abans que la seva predecessora, Esperanza Aguirre, declari com a testimoni pel cas Gürtel, aquest dijous. L'expresidenta és una dels 200 testimonis proposats per la Fiscalia i haurà de donar explicacions sobre les adjudicacions fetes a empreses de la trama quan era mestressa i senyora del govern madrileny.
Tot l'entorn d'Aguirre està esquitxat per escàndols de corrupció. L'home a qui la lideresa va designar com a secretari general del PP madrileny, Francisco Granados, va ser detingut l'octubre del 2014 per ser un element clau en la xarxa de tràfic d'influències i cobrament de comissions de l'Operació Púnica. Avui continua a la presó. Granados fins i tot va enviar una carta a Aguirre, des del centre penitenciari, en la qual la incriminava: "No es feia absolutament res sense que tu ho ordenessis", escrivia Aguirre.
Granados i González eren els dos braços polítics d'Aguirre. El primer, com a home fort en l'organització del partit; l'altre, com a número dos del govern madrileny. Tots dos fidels a Esperanza fins que les gelosies van acabar també enfrontant-los. Aguirre va haver de cessar Granados el 2011 com a secretari general i conseller del govern, on havia exercit diverses conselleries.
El successor, entre Aguirre i Aznar
Ignacio González ha estat sempre estretament lligat a Aguirre. Quan ella va ser ministra d'Educació, Cultura Esports de José María Aznar (1996-99), González va ser sostssecretari d'Educació. D'aquí va passar a delegat del govern en Immigració, a les ordres d'Ángel Acebes a Interior. Dins del PP es va posicionar en els sectors més identificats amb l'aznarisme dur.
Més tard, acompanyaria Aguirre en la seva carrera a la Comunitat de Madrid, des que l'ambiciosa lideresa es va fer amb la presidència el 2003. Des d'aleshores fins al 2012, González va exercir com a portaveu de l'executiu regional, conseller de Cultura i com a vicepresident, perquè quedés clar qui era el seu favorit.
Va fer costat a Aguirre quan aquesta, amb el suport d'Aznar, va intentar desbancar Rajoy en el dramàtic congrés del PP a València el 2008. Per sobreviure, Rajoy va haver de tancar una aliança amb la cúpula del partit valencià, cosa que va blindar els seus dirigents -Francisco Camps i Rita Barberá- durant anys. L'actual president del govern mai va oblidar el complot dels dirigents madrilenys.
Quan Aguirre va apartar-se el 2012 per una malaltia, González va ascendir, d'una manera natural. El nou president va ser un fidel continuador de la política ultraliberal de l'aguirrisme, seguint amb les externalitzacions del servei sanitari, que van encendre el sector i van ser, en part, aturades per la justícia. Les mobilitzacions de la Marea Blanca van aconseguir frenar les pretensions de González (copagament farmacèutic i privatització de sis hospitals). L'executiu regional va escometre contra sectors sensibles i va perpetrar un cruel ERO a TeleMadrid.
D'Eurovegas a l'àtic: un "liberalisme" particular
Un cas que va delatar la concepció econòmica de l'executiu del PP madrileny va ser Eurovegas, el macrocomplex turístic i d'oci que apadrinava l'empresari nord-americà Sheldon Adelson i que va generar una forta controvèrsia. Catalunya va ser un dels escenaris possibles, però va ser finalment descartada. Ignacio González, que va olorar els diners, va fer tots els possibles per fer-se amb el projecte. I va convèncer Adelson.
Les protestes que s'havien començat a generar a Catalunya en contra d'un projecte especulatiu, es van desplaçar a Madrid, amb la creació de la plataforma Eurovegas No, amb manifestació a la Puerta del Sol inclosa. La Comunitat de Madrid, que volia instal·lar Eurovegas a Alcorcón, s'hi va posar bé. L'argument que l'obra d'Adelson seria beneficiosa en un moment d'atur creixent va fer forat. Els seus crítics, en canvi, ridiculitzaven la pretensió recordant la pel·lícula ¡Bienvenido mister Marschall! Però les exigències del magnat, que va arribar a demanar que l'executiu espanyol assumís les pèrdues econòmiques que es poguessin produir, va truncar el somni de González. El desembre del 2013, finalment, Adelson va descartar també Madrid.
A González el van empaitar des del 2012 les sospites entorn un àtic de luxe entre Marbella i Estepona (Màlaga). La investigació policial sobre l'origen de l'immoble va acabar amb la imputació de González i la seva dona, Lourdes Cavero (juntament amb Enrique Cerezo, president de l'Atletico de Madrid). La investigació va concloure amb l'acusació que la compra de l'àtic, feta el 2012, formava part d'una operació de blanqueig de diners i suborn. Aguirre el va defensar fins al final. A inicis del 2015, quan González ja estava encerclat pels escàndols, el va qualificar de "polític irreprotxable".
El cop de mà del 2015
El març del 2015, Mariano Rajoy va donar el cop de gràcia a González, apartant-lo com a candidat a la presidència. En aquell moment ja eren evidents els escàndols que arrossegava el president regional. Rajoy no va poder fer net. Va haver d'acceptar que Aguirre coronés el seu somni de ser candidata a l'alcaldia de Madrid. Era el preu a pagar per evitar una trencadissa massa abrupta en el si del partit a la capital.
La derrota d'Aguirre i el bandejament de González va suposar un cop molt dur contra la caverna mediàtica. Un article de Federico Jiménez Losantos, "El Dos de Mayo de Esperanza Aguirre" és molt clar en aquest sentit. Malgrat que les acusacions de corrupció ja eren una evidència, el periodista i agitador insistia en el discurs d'un PP madrileny "liberal" al qual volia destruir Rajoy: "Había que evitar que los liberales tuvieran demasiado poder en el próximo congreso del partido".
Cristina Cifuentes va ser feta candidata a la Comunitat, i va guanyar. Aguirre va aspirar a l'Ajuntament, i va perdre davant Manuela Carmena. D'aquesta manera, el PP madrileny canviava de lideratge. Aguirre encara conservaria la presidència del partit, però ja era una dirigent desarmada. D'haver-se fet amb l'alcaldia, avui el PP de Madrid seria un camp de batalla, altre cop, entre Esperanza i Cifuentes.
La vencedora
La caiguda de González suposa un reforçament de les posicions de Cristina Cifuentes al capdavant de la Comunitat de Madrid i del PP regional. Cifuentes va ser elegida líder del partit en el congrés celebrat el març passat, posant fi a l'era Aguirre. Ara, però, l'operació sobre la gestió del Canal Isabel II l'ajudarà a "fer net" del passat i assentar el seu lideratge sobre unes bases encara més sòlides. Va ser l'executiu de Cifuentes -que ha estat convocada a declarar- la que va posar en mans de la Fiscalia les operacions de compra fetes per l'empresa madrilenya al Brasil l'any 2013. Si l'entronització de Cifuentes en el congrés madrileny va ser l'epíleg de l'aguirrisme, els fets d'avui suposen el seu enterrament definitiu.