14
d'abril
del
2017
Actualitzat
a la
13:53h
M’he fet força addicte a El sopar i espero que hi hagi una segona temporada. És un programa senzill i agradable, molt efectiu en els seus propòsits, que assoleix amb naturalitat: fer pensar durant una estona en la nostra vida a través de les vivències compartides de persones a qui els ve de gust explicar-nos porcions de la seva vida. L’últim capítol, no crec que sigui una decisió innocent, l’han dedicat a la cultura.
Per què la cultura com a tema de reflexió per a acomiadar la temporada? Sospito que a TV3 saben que aquesta és una qüestió sensible, que fa enfadar molta gent i no saben gaire com abordar-la. La primera frase de Roger de Gràcia no podia ser més eloqüent. Va venir a dir que hi ha persones que quan escolten la paraula “cultura” s’espanten perquè, suposadament, la identifiquen amb quelcom espès, de difícil digestió, com qui fa bola a la boca abans d’empassar-se el menjar. I llavors, en conseqüència, s’ha de treballar per a convèncer-los de les bondats de la cultura, perquè superin la seva aversió, per a fer-los accessibles els continguts de tan eixelebrada proposta. Parlar de cultura? Valga’m Déu! Quina extravagància!
Haver de justificar que la tele i la ràdio públiques parlin de tele és, en si mateix, una tragèdia. Haver-se de plantejar si sí o si no és una absoluta aberració. És aquest un dilema inventat, una construcció malèfica que només es justifica per la por. Per la por als números d’audiència, per la por a què un paper o una gràfica a la pantalla de l’ordinador els digui que la nit abans l’audiència del programa de llibres, de cine, de música o de teatre, ha sigut “fluixa”.
És obvi que la pregunta inicial de Roger de Gràcia estava feta amb bona intenció i que se li ha de reconèixer un punt de realisme: en segons quins àmbits, conèixer la relació que els joves tenen amb la cultura és com per deprimir-se de per vida. Va ser un punt de partida molt desencoratjant però per sort els quatre convidats eren de primera divisió: Ester Pujol, Leticia Dolera, Ramon Gener i Sergi Belbel. Quan es posen a parlar sobre els seus móns els ulls se’ls il·luminen. Van parlar de la cultura com a aliment espiritual, com a allò que els fa feliços, “m’ho dona tot, em fa viure”, “ens fa millors, més lliures, més crítics”, “és l’oposició al fanatisme i la ignorància”.
Els quatre convidats van mostrar facetes diferents i complementàries. Ramon Gener la seva descoberta de la divulgació musical, que li va canviar la vida del revés. Sergi Belbel va glossar la seva passió per les actrius, pel seu atreviment i nuesa sobre l’escenari. Ester Pujol estava feliç de poder explicar que el que més li agrada del món és ajudar els escriptors a explorar les seves possibilitats i a ser millors cada dia. I Leticia Dolera va vincular la seva vida present i passada amb l’extraordinari poder transformador del cinema.
En algun moment es van pronunciar frases que recordaven al punt de partida: “La cultura tira enrere?”, quin disbarat, quina fal·làcia tan nefasta. Dolera va fer una reflexió extraordinària: “Amb la crisi econòmica, sembla que haguem de dir que només és important tenir casa i poder menjar cada dia”. Quina lucidesa! Té tota la raó del món, la frase és veritat, per a les persones amb dificultats, els desposseïts, els més vulnerables entre els vulnerables, la casa i el menjar són el més important. Però n’estic segur que també valoren el poder enriquidor, curatiu i inspirador de la cultura com a ingredient fonamental de les seves vides, de la felicitat que anhelen i que, momentàniament, els ha sigut arravatada.
Prenem nota, sisplau, de les boníssimes reflexions esdevingudes durant aquest últim sopar. No, no és aquesta cap metàfora bíblica, espero que no sigui l’últim i que renovi per una temporada més. I ja posats a expressar desitjos, espero que Televisió de Catalunya mai es plantegi la cultura com aquesta cosa informe i vaporosa, aquesta cosa que fa respecte, por i angúnia. D’on nassos ha sortit aquesta idea terrible? Per què està sobre la taula? És una molt mala notícia que haguem de parlar d’això, que haguem de convèncer algú del contrari. La cultura és per ser feliç, per ser millor persona, per gaudir, per aprendre, per entendre la història i el pas del temps. El que no ho vegi així és un ignorant perillós i la seva opinió no ha de ser mai de la vida tinguda en compte per a res.
Per què la cultura com a tema de reflexió per a acomiadar la temporada? Sospito que a TV3 saben que aquesta és una qüestió sensible, que fa enfadar molta gent i no saben gaire com abordar-la. La primera frase de Roger de Gràcia no podia ser més eloqüent. Va venir a dir que hi ha persones que quan escolten la paraula “cultura” s’espanten perquè, suposadament, la identifiquen amb quelcom espès, de difícil digestió, com qui fa bola a la boca abans d’empassar-se el menjar. I llavors, en conseqüència, s’ha de treballar per a convèncer-los de les bondats de la cultura, perquè superin la seva aversió, per a fer-los accessibles els continguts de tan eixelebrada proposta. Parlar de cultura? Valga’m Déu! Quina extravagància!
Haver de justificar que la tele i la ràdio públiques parlin de tele és, en si mateix, una tragèdia. Haver-se de plantejar si sí o si no és una absoluta aberració. És aquest un dilema inventat, una construcció malèfica que només es justifica per la por. Per la por als números d’audiència, per la por a què un paper o una gràfica a la pantalla de l’ordinador els digui que la nit abans l’audiència del programa de llibres, de cine, de música o de teatre, ha sigut “fluixa”.
És obvi que la pregunta inicial de Roger de Gràcia estava feta amb bona intenció i que se li ha de reconèixer un punt de realisme: en segons quins àmbits, conèixer la relació que els joves tenen amb la cultura és com per deprimir-se de per vida. Va ser un punt de partida molt desencoratjant però per sort els quatre convidats eren de primera divisió: Ester Pujol, Leticia Dolera, Ramon Gener i Sergi Belbel. Quan es posen a parlar sobre els seus móns els ulls se’ls il·luminen. Van parlar de la cultura com a aliment espiritual, com a allò que els fa feliços, “m’ho dona tot, em fa viure”, “ens fa millors, més lliures, més crítics”, “és l’oposició al fanatisme i la ignorància”.
Els quatre convidats van mostrar facetes diferents i complementàries. Ramon Gener la seva descoberta de la divulgació musical, que li va canviar la vida del revés. Sergi Belbel va glossar la seva passió per les actrius, pel seu atreviment i nuesa sobre l’escenari. Ester Pujol estava feliç de poder explicar que el que més li agrada del món és ajudar els escriptors a explorar les seves possibilitats i a ser millors cada dia. I Leticia Dolera va vincular la seva vida present i passada amb l’extraordinari poder transformador del cinema.
En algun moment es van pronunciar frases que recordaven al punt de partida: “La cultura tira enrere?”, quin disbarat, quina fal·làcia tan nefasta. Dolera va fer una reflexió extraordinària: “Amb la crisi econòmica, sembla que haguem de dir que només és important tenir casa i poder menjar cada dia”. Quina lucidesa! Té tota la raó del món, la frase és veritat, per a les persones amb dificultats, els desposseïts, els més vulnerables entre els vulnerables, la casa i el menjar són el més important. Però n’estic segur que també valoren el poder enriquidor, curatiu i inspirador de la cultura com a ingredient fonamental de les seves vides, de la felicitat que anhelen i que, momentàniament, els ha sigut arravatada.
Prenem nota, sisplau, de les boníssimes reflexions esdevingudes durant aquest últim sopar. No, no és aquesta cap metàfora bíblica, espero que no sigui l’últim i que renovi per una temporada més. I ja posats a expressar desitjos, espero que Televisió de Catalunya mai es plantegi la cultura com aquesta cosa informe i vaporosa, aquesta cosa que fa respecte, por i angúnia. D’on nassos ha sortit aquesta idea terrible? Per què està sobre la taula? És una molt mala notícia que haguem de parlar d’això, que haguem de convèncer algú del contrari. La cultura és per ser feliç, per ser millor persona, per gaudir, per aprendre, per entendre la història i el pas del temps. El que no ho vegi així és un ignorant perillós i la seva opinió no ha de ser mai de la vida tinguda en compte per a res.