​Pedal Antifeixista: el compromís ciclista amb la República

Ara fa just 80 anys, el 14 d'abril de 1937, començava una curiosa cursa ciclista. Curiosa, sobretot, per fer-se en plena Guerra Civil: el Trofeu Pedal Antifeixista. No obstant això, no era un esdeveniment esportiu egoista i aliè al conflicte bèl·lic, sinó tot el contrari.

L'organitzava el diari republicà El Diluvio -en col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i el Comitè Català Pro Esport Popular- i era a benefici de Socors Roig Internacional, entitat refundada un any abans a Barcelona. L'objectiu: “unir esportivament el front amb la rereguarda”, portar país endins el testimoni dels qui lluitaven contra el feixisme l'Aragó. 

Des del diari no s'amagava que aquell nou trofeu era un substitut excepcional de la Jaca-Barcelona, una cursa que el mateix Diluvio havia organitzat els anys 1934, 1935 i 1936, també en 14 d'abril. La intenció, en aquell cas, era recordar la ruta que haurien fet els militars sublevats a finals de 1930 contra la monarquia d'Alfons XIII i que van fracassar i acabar afusellats.

La República proclamada al cap de pocs mesos els reconeixeria com a herois i definiria Jaca com a bressol republicà. Aquella cursa era la més llarga de l'estat en un sol dia, 367 quilòmetres d'una tirada, mentre que el Pedal Antifeixista de 1937 es va dividir en cinc etapes, que acabaven a Lleida, Tarragona, Manresa, Girona i Barcelona. Uns 700 quilòmetres en total, documentats al detall pel fotògraf Josep Brangulí, les imatges del qual avui es troben a l'Arxiu Nacional de Catalunya. 

Uns cap al front, altres a pedalar
 Tot i que la cursa es presentava com una iniciativa “humanitària i simbòlica”, no deixa de sorprendre el fet que mentre milers de nois es jugaven la vida a les trinxeres, una cinquantena es dediquessin a córrer en bicicleta. De fet, la nit abans de començar, els ciclistes la passen a Barbastre acollits pels militars. El Diluvio recull l'opinió d'un ciutadà el mateix 14 d'abril: “No crec que sigui el moment més indicat per perdre el temps en actes esportius”, però el diari n'inclou una altra, que atribueix a “el pueblo”, que diu: “Cursa ciclista? Festivals? El que sigui, tot transpira antifeixisme. Davant d'aquests actes ens sentim identificats i aportem el nostre esforç”.


La veritat és que els del Pedal no eren pas els únics, ni molt menys, que aquells dies es lliuraven a l'esport. El 14 d'abril, el Mundo Deportivo informava de proves d'atletisme, combats de boxa, partits de tennis o pilota basca i conferències sobre el paper de l'esport en la formació ètica de la joventut o sessions de cinema esportiu (de rugby, gimnàstica, baseball i, fins i tot, de projectils humans) per commemorar la proclamació de la República. El lema: “L'esport al servei del poble”. 

Per aquelles dates, a més, es feia públic un missatge conjunt d'una quinzena de federacions esportives catalanes adreçat al president de la Generalitat que reafirmaven el seu compromís amb la causa republicana, la democràcia i el catalanisme, tot recordant, també, la fallida Olimpíada Popular i els esportistes que van quedar-se a fer front al feixisme el 19 de juliol de 1936. D'altra banda, hi havia participants al Pedal que ja eren al front i que van demanar permís per poder ser a la cursa i després reincorporar-se; a alguns els el va donar, a altres no.

La majoria, barcelonins

El Pedal Antifeixista tenia 50 inscrits, dividits en dos grups de 25, cada un amb un director, Joaquim Rubio i Josep Saura. Entre els corredors, noms com Salarich, Botanch, Campamà, Olmos, Viader... No eren tots primeres espases, però hi havia més d'un professional i algun campió d'Espanya de ciclocròs o excampió de Catalunya. Que les etapes fossin relativament curtes també va afavorir el lluïment de gent jove i més explosiva que els habituals fondistes. Qui sí que es va trobar a faltar van ser tres valencians, Escuriet, Chacer i Molina, de qui tothom esperava nivell, emoció i espectacle. Estaven inscrits, però no es van presentar a la sortida del dia abans a l'estació del Nord de Barcelona. Es va dir que anirien directes a l'Aragó per carretera, però finalment no hi van poder arribar. La inestabilitat en les comunicacions que generava la guerra començava a ser ja un fet habitual.

Finalment, van prendre la sortida 44 ciclistes. La majoria provenien de clubs barcelonins, amb especial protagonisme dels d'Hostafrancs i Montjuïc, però també representants dels del Poblenou, Sant Martí i Sants. Altres venien de Terrassa -no pas pocs-, de Girona, Tarragona (Unió Ciclista William Tarin), Reus, Molins del Llobregat i fins i tot Madrid. La sortida, que inicialment havia de ser a Siétamo, però causes majors del conflicte bèl·lic van obligar a fer-la des de Peraltilla, un petit poble de la comarca del Somontano.

Que el Pedal Antifeixista no era una cursa qualsevol ho demostren la multitud d'activitats paral·leles que s'organitzaven a les ciutats on acabava cada etapa, coordinades pels comitès locals organitzadors, que sovint s'encarregaven també dels avituallaments. El mèrit organitzatiu no era menor, i és que tot plegat s'havia muntat en 20 dies, segons explica El Diluvio.
 
Entremig, el periòdic anava donant a conèixer novetats, com l'adhesió d'ajuntaments o els premis que s'anaven recollint, com la copa Grup Komsomol aportada per l'SRI del districte IV de Barcelona, una peça d'art de les germanes Samarini, de Vilafranca al primer que passés per aquella població, un corder, bidons, un manillar, etc. L'organització no atorgava premis en metàl·lic. El trofeu al vencedor, el Pedal Antifeixista, el va fer el forjador artístic Gerard Alegre, fill de Càlig (Baix Maestrat) i va anar a parar a mans de Josep Fisas, del Montjuïc.

Tot i l'èxit del Pedal, El Diluvio continuava parlant de la Jaca-Barcelona, convençut que el 1938 es tornaria a celebrar, perquè “la Justicia y la Libertad imperarán en toda España” i que, a més, seria una edició encara més esplèndida al disputar-se “bajo el signo de la victoria”. No hi va haver ni victòria ni cap més Pedal Antifeixista ni Jaca-Barcelona en tot el segle XX.

 

80 anys d'una cursa oblidada durant dècades

L'any 2003, un grup de ciclistes, principalment manresans, van decidir recuperar la Jaca-Barcelona, a mode de trobada preparatòria per a la París-Brest-París, però amb final a Manresa en lloc de la capital catalana. Hi van participar una dotzena de corredors, i l'experiència es repetiria el 2007 i, amb algunes novetats, el 2011. Per al juliol d'aquest 2017 hi ha prevista una nova edició.   Però aquest 2017, amb motiu dels 80 anys, també hi ha qui ha volgut recuperar aquell Pedal Antifeixista celebrat només el 1937. Ho ha preparat la colla El Nervi de la Llibertat, no constituïda formalment com a club però formada per ciclistes d'arreu del país i amb activitat regular. La intenció inicial era repetir les cinc etapes originals, però finalment s'ha optat per fer només la primera, Peraltilla-Lleida (115 km), atès que el nucli organitzador ha estat, en aquest cas, de les comarques de Ponent. Ho fan coincidir, com l'original, amb el 14 d'abril i hi participen un total de 27 corredors, a més de personal de suport i assistència. Això sí, sense cap esperit competitiu, sinó la combinació de ciclisme i memòria històrica com a objectiu principal. Van explicar la iniciativa el passat 17 de març a Lleida, junt amb la presentació del llibre “Gino Bartali. El Hombre de Hierro”, de Franc Lluís Giró, en homenatge a un altre gran ciclista compromès amb uns valors ètics, en aquest cas ja dins el context de la segona Guerra Mundial.