Joan Carreras: «Escric perquè no hi ha res a la terra que em faci més feliç»

Diu la cromoteràpia que el groc és el color de l'alegria. Potser per això, la camisa amb què Joan Carreras fa aquesta entrevista és tan escaient per a un autor que és pura energia, pur frenesí verbívor, unes ganes d'explicar-se i d'obrir els braços per mostrar la matèria que edifica la seva literatura. La dona del Cadillac (Proa) és la novel·la que segueix L'àguila negra, obra amb què va guanyar el Sant Jordi l'any 2015, i significa un canvi de registre. Un escenari petit, un misteri i la història d'un home que arriba a un poble anomenat Mompuig, amb un últim encàrrec de la seva empresa i que no sap què passarà després d'aquesta missió, la darrera.
 
- Estanislau Guiu arriba a un poble amb un encàrrec: comprar un Cadillac. L'obra té un punt de partida petit, un món petit i una escenografia petita. Una obra condensada al màxim.
 
- El motor de la història era agafar un home i situar-lo en un trajecte final. L'Estanislau no té ni idea d'on anirà després. En el sentit de la condensació, Cafè Barcelona i L'àguila negra eren llibres d'alenada llarga, d'aquells que et duren deu dies i que tenen un recorregut que pots estirar. Ara, però, em venia de gust fer un llibre de cap de setmana, intens i trepidant. Com a lector, aquestes experiències també m'agraden molt.
 
- Un llibre que es pogués devorar.
 
- Potser era una idea inconscient. Funciono molt per sensacions. Amb L'àguila negra em va passar el mateix: em vaig presentar al Sant Jordi, que era el primer premi al qual em presentava. Amb La dona del Cadillac també vaig tenir una sensació. Em venia de gust fer un llibre que anés avançant a poc a poc, que anés construint el poble i l'ambient, on totes les coses que estan lligades es traven entre elles, amb un ritme trepidant i de sorpresa en sorpresa fins al final.
 
- El misteri és un element clau de la trama.
 
- Volia fer un llibre on els misteris s'anessin desvelant i estiguessin encadenats. Per això van apareixent més misteris nous quan en desveles un. Al final, crec que ha quedat una lectura potent, molt trepidant.
 
- Amb un ús majoritari del diàleg.
 
- És l'altre tret característic del llibre. El diàleg crec que deu ser un vuitanta per cent, cosa que converteix l'obra en un text pràcticament teatral. La intenció era que es poguessin veure totes les escenes. Vull que es vegi el que estan fent els personatges.
 
- I com reben a un foraster quan arriba a un poble petit i desconegut.
 
- Jo no volia retratar la vida d'un poble, no pel poble en si, sinó perquè m'interessava treballar en un món petit. Podia ser un convent o un càmping, però no volia fer pintura ràpida. Necessitava un mon petit que pogués tenir a l'abast i on els personatges poguessin quedar ben travats. Jo tinc la sensació que si aquest llibre es traduís al noruec, canviant dues coses semblaria un poble noruec. És un poble català, però les tres coses que l'identifiquen poden canviar-se i seguiria funcionant.
 
- De vegades, Mompuig s'assembla sospitosament a Catalunya.
 
- Hi ha alguna semblança amb Catalunya, però agafada pels pèls: és un lloc petit, ple d'enganys, de corrupcions, de gent que amaga secrets i que té un fil d'esperança de poder anar més lluny. Però som un país covard, sempre esperem que algú ens vingui a dir què hem de fer, ens costa decidir pel nostre compte.
 
- Per què situar l'acció en un poble inventat.
 
- Hi ha un moment on hi ha una conversa entre en Lau i l'Helena, on li diu que es deu pensar que tots els pobles són iguals. Ells parlen de pobles de ficció que he inclòs en d'altres novel·les, és una aclucada d'ull al lector fidel. De què es tracta, si no? Mompuig existeix perquè cada lector que passi una setmana al llibre el farà existir.
 
- Escriure és un poder compartit.
 
- La meva feina depèn de la feina de l'altre. Quan escric, queden una pila de zombis, els papers, que només cobren vida i ressusciten quan arriba el lector i ho llegeix. El que haig de procurar és que em llegeixin.
 
- L'Estanislau es troba personatges com l'Helena Bau, que té un centre de meditació, però viu un moment de descreença mística. Com va arribar a teixir els personatges que van apareixent?
 
- No ho sé com hi arribo, però sí com hi sóc. Hi ha autors que necessiten tenir un dibuix perfecte de com serà el llibre. Normalment, coincideix que són autors de bestsellers. A mi, m'agrada tenir la llibertat d'acompanyar els personatges i créixer amb ells. Una escaleta marcada i definida no et permet la llibertat de créixer o decréixer. Jo treballo posant-me a la pell dels personatges. Sóc l'Angeleta, en Nico, l'Aniol o l'Helena, quan parlen i quan pensen. Em transformo en ells. Sóc aquest algú posat a la seva pell. Sóc vuit personatges a la vegada. Per mi, aquest és un dels motius del plaer d'escriure: viure altres vides i fabricar altres vides.
 
- Per això ha eliminat el narrador, pràcticament. La novel·la seria molt fàcilment representable teatralment.
 
- Estaria encantat si algú ho fes. Jo ja he fet la meva feina i la meva agent, que és fantàstica, és qui ha de fer aquestes coses. Portem deu anys treballant junts, i crec que no hi ha gaire agents amb una dedicatòria com la que jo li he fet al llibre.
 
- Fa uns anys que va decidir que es dedicaria, plenament, a escriure. Manté rutines i horaris?
 
- Va arribar un moment de la meva vida on necessitava fer un salt, un canvi. Tota la vida que havia volgut ser escriptor, de petit tothom m'ho preguntava i sempre ho deia. Però vas treballant, fins que arriba un mom en què vaig dir que n'hi havia prou, que no dedicava prou temps a escriure. D'això ja fa uns sis anys.
 
- I porta quatre llibres publicats en cinc anys.
 
- És un molt bon ritme. La meva aposta és dedicar-me a això. Ara tinc moltes hores per escriure I per pensar el que escric. Perquè escriure vol dir més que escriure: llegir molt, documentar-se, mirar coses, estar-hi pendent, passar moltes hores davant de l'ordinador. He decidit que la meva vida consisteix en això.
 
- També ha tingut el reconeixement, tant dels lectors com de la crítica.
 
- No em puc queixar. Els crítics i els periodistes fa molts anys que em reconeixen la qualitat, també els llibreters i els lectors. I això que no dono menjar mastegat. Ara bé, el que m'agradaria fer ara és arribar a més gent. Guanyar el Sant Jordi em va posar en contacte amb molt de públic. Amb L'àguila negra vaig estar a més de cinquanta pobles de Catalunya parlant del llibre. Per mi, allò va ser un canvi de vida espectacular. El premi em va oferir tenir una base de públic.
 
- Que li agradaria augmentar.
 
- Em semblaria indecent que un paio que des de petit ha volgut ser escriptor, que amb cinquanta anys ho és, que li donen dos premis molt importants, que els crítics el valoren... ara fes el paper d'amargat! No suporto l'autor ploramiques! Escric perquè no hi ha res a la terra que em faci més feliç! Tinc el privilegi de poder-ho fer i que la gent digui que li agrada... això és la bomba. I això ho penso perquè jo vinc de picar pedra, de d'anar fent tranquil·lament, de rebre molts elogis, però poques vendes.