Carles Capdevila: «La resignació és l'excusa perfecta per no treballar»

El periodista, comunicador i director fundador del diari "Ara" publica "La vida que aprenc", una tria i relectura dels articles que ha escrit en els darrers vint anys | "Defenso els voluntaris de poble, els de l'AMPA o l'Associació de Veïns, perquè són pencaires i continuen sent optimistes", afirma en aquesta entrevista

Carles Capdevila
Carles Capdevila | Adrià Costa
11 d'abril del 2017
Actualitzat el 18 d'abril a les 11:48h
"Dels més de 3.000 articles escrits i revisats, aquests eren els que es podien passar a net, els que jo podia donar per bons", diu Carles Capdevila. Sempre a l'aguait, curiós i amb interessos que l'allunyen del soroll que fa l'actualitat, el director fundador de l'Ara fixa la seva mirada en un llibre que és molt més que una col·lecció d'articles. La vida que aprenc (Arcadia) és vida, és aprenentatge i és present. I és adonar-se que les coses que més ens interessen i ens emocionen viuen als marges del relat de l'actualitat. Capdevila fa visibles les persones que curen, les que ensenyen, les que es dediquen a fer feliços els altres. Des d'un punt de vista personalíssim, convertint les opinions en guspires de quotidianitat que escapen de les convencions de la informació generalitzada.
 
- Cada vegada vivim més enderiats amb l'actualitat.

- La dinàmica dels articles d'opinió s'ha convertit en una cursa perillosa, com ho són totes les curses. Ara hi ha molta "opinionitis". Jo sempre he fet articles molt personals, perquè considero l'article com un lloc on escric el que em dona la gana. Llegint tots els articles escrits, m'he adonat que sempre m'ha interessat més la vida i els altres temes que no surten tant als mitjans.
 
- Per què no surten, aquests temes?
 
- No ho entenc, perquè els trobo molt més interessants. De fet, encara em sento allunyat de la cursa de la influència política. Un bitllet és també una manera d'explicar que saps coses. Però, jo he tingut la sort de trobar-me amb d'altres tipus d'influències. Els articles d'opinió també expressen estats d'ànim, i poden canvien d'humor a la gent.
 
- Vostè té uns quants articles que han connectat molt amb la gent. Articles que han passat a ser de domini públic, pràcticament.
 
- Quan això passa, t'acaba donant molta moral per seguir endavant. Molt sovint rebo el "feedback" de la gent pels meus articles, i això em fa creure que tinc alguna facilitat per explicar coses que li passen a l'altra gent. Sense que soni pretensiós, que no ho és, com a columnista em sento portaveu. Portaveu d'estats d'ànim, de moments, d'actituds, però també de col·lectius com els monitors d'esplai, els mestres, infermeres. Tots aquests col·lectius, a més, són molt agraïts quan parles d'ells.
 

Carles Capdevila. Foto: Adrià Costa


- Els articulistes no acostumen a fer-ho.
 
- I no són pas col·lectius minoritaris, al contrari! Només són col·lectius desfavorits mediàticament. Els metges surten una mica als mitjans, perquè hi ha la competició de "la primera vegada de". En canvi, les infermeres no juguen a això, perquè no hi ha una primera vegada que et punxen, o la primera vegada que curen una ferida. No és noticiable en aquests paràmetres. No hi ha rècords, perquè ho fan cada dia. I això fa que tinguin molta importància i molt de pes. Jo m'he sentit còmode anant a buscar –o trobant– aquests temes, carregats d'emocions i sensacions.
 
"Per mi té més mèrit fer bons articles buscant el matís i donat pistes a la gent, que fer-los des de l'estirabot o enfadat"

- Vostè és una rara avis. Normalment, el director d'un gran diari vol marcar l'agenda.
 

- Aquest va ser el moment clau de la fundació de l'Ara. A l'inici, venia amb l'autoestima de saber que ja tenia alguns lectors fidels, i confiava que el meu to encaixaria. Tenir una columna diària a l'Ara és una de les millors coses que m'han passat. Si no, no me l'haurien donat pas . Al principi, em deien que un director no podia parlar del fill que anava a la coral. I mirava els altres diaris, i veia que els directors adreçaven el seu article a un poder financer o a un poder polític.
 
- No volia parlar a aquests poders, sinó als lectors.
 
- A Catalunya hi ha milers de famílies implicades en alguna coral infantil, molta més que als consells d'administració dels Bancs! Per tant, no em convencien si em deien que estava fent un tema minoritari. Perquè no era pas veritat! Certament, a l'inici vaig necessitar una certa persistència, fins que es va demostrar que aquests articles funcionaven, que es feien virals i circulaven pel Whatsapp, pels murs de Facebook, etc. Després, al cap de dos o tres anys em van felicitar per haver-ho fet.
 
- Aquesta originalitat el va ajudar a marcar més un tarannà, la personalitat. L'Ara va crear complicitat amb un públic força jove, amb singularitats com les portades especials, els números de col·leccionista.
 

- Érem els nous i els últims, i vam arribar en un moment on el mitjà estava en crisi. De fet, el model de les tertúlies està en crisi, crec que l'"opinionitis" està caducant. Quan vam començar, tenia clar que no havíem de copiar models obsolets. Recordo que ens vam plantejar l'opció de fer un suplement de motor, però jo veia claríssim que havíem de fer el suplement dels nens. El concepte era parlar de coses importants. I què és més important, un nen o un cotxe? De vegades, ens falta humilitat per mirar el lector als ulls i dir-li: a tu què t'interessa? A mi em passa ara amb les tertúlies, ara que les escolto. A mi, que m'interessa molt el procés, el minut a minut em carrega. Ens trobem opinant de coses que no sabem si passaran.

- Quin criteri seguia per fer l'article del dia?
 
- A mi em va costar més parlar de política que no parlar-ne. De fet, em costa molt poc sortir, badar pel carrer i trobar un tema. Avui mateix, per exemple, venint amb el metro he vist dues noies que portaven els pantalons sense la part del genoll. I he recordat com jo, de petit, duia un pedaç als genolls. Al contrari d'ara, perquè es considerava una zona perillosa. Això em dona corda per anar-hi pensant, per endevinar què hi ha al darrere d'aquesta moda de portar el genoll despullat.
 
- És una anècdota del dia, però que s'hi fixi denota més mirada d'escriptor que d'opinòleg. És qüestió de sensibilitat?
 
- Soc molt lector d'articulistes com Josep Maria Espinàs o Joan Barril. Les notícies m'interessen, però l'actualitat m'avorreix. La vida m'apassiona i sóc molt curiós. He tingut uns anys de guionista, fent monòlegs on he necessitat eines per buscar situacions el màxim de comuns que em permetessin explicar-les de manera divertida. Al final, a la vida poden passar poques coses.
 

Carles Capdevila. Foto: Adrià Costa


- Què ha de tenir un bon text?
 
- Un text ha de fer pensar, riure, inspirar, ajudar... Si no mous cap d'aquests elements, no tens un bon article. I, si no ajuda, si no informa, ni fa riure, ni commou d'alguna manera, ni provoca cap emoció... què estem fent?
 
- Sempre a la recerca d'emocions positives.
 
- Un article també et pot indignar, però jo em sento més còmode a l'altra banda. De provocadors ja n'hi ha molts. A mi no em surt i és una zona coberta. Per mi té més mèrit fer bons articles buscant el matís i donant pistes a la gent, que fer-los des de l'estirabot o enfadat. Un article contra el ministre Wert quan atacava la immersió –que el vaig fer–, el fas en cinc minuts i a tothom li agrada. Però els matisos costen més i són en vies d'extinció. I això sí que em sap greu, perquè el matís és l'única cosa interessant a la vida.
 
- És un dels efectes de Twitter? Ens hem acostumat a consumir titulars.
 
- Més que pel Twitter, això és per culpa de la cultura mediàtica del "sí" i "no". Trobo molt estrany que una cosa sigui claríssima entre "sí" i "no". I acaba semblant que si matises ets un covard.

- Justament, un dels articles del llibre es titula Matisar és de covards.
 
- És que hi ha coses que no tinc gens clares. Per exemple, si ara escrivís això dels genolls despullats, no sabria dir-te si estic en contra o a favor. Em sembla una cosa divertida, i punt. Doncs imagina't un "sí" o un "no" que sigui més transcendent que això! La feina d'un periodista, la d'una persona que es dedica a comunicar, és ajudar a la gent a tenir arguments, i no pas a atrinxerar-se en el "sí" o el "no" i oblidar el matís.

"Parlo del càncer quan crec que m'ajuda fer-ho, i quan crec que ajudo a d'altres persones fent-ho"

- Com s'ha vist quan ha tornat a llegir els 3.100 articles escrits en aquests anys?
 
- Mai havia perdut ni un segon en llegir un article meu. I rellegir-me he fet una cura d'humilitat, perquè m'he adonat que n'hi ha de molts dolents, d'altres de caducats. I m'he adonat que llueixo més amb les coses que m'interessen i m'apassionen.
 
- La vida que aprenc és dividit en cinc parts, sobre la memòria íntima (infantesa, malaltia, càncer, la joia de viure), el ser i fer (voluntariat, ser emprenyador, cínic o ingenu), les petites revolucions (la gent que vol intentar canviar el món, els artesans), en bona companyia (infermeres, tenir cura, dels amics, relacions) i l'educació (mestres, etc.).
 
- Aquests son els meus temes, ras i curt. La memòria, la vida en companyia, la vocació, la salut, els amics, la infantesa, etc.
 

Carles Capdevila. Foto: Adrià Costa


- Temes amb el denominador en comú de la gent que té cura d'altra gent.
 
- Aquest és el llibre més important que he fet, el més personal i on sóc més jo. Hi ha la meva ànima i el meu cor. I, vist amb perspectiva, t'adones que els articles que més funcionen són els que escrius amb el cor, perquè arriben al cor dels altres. Quan sembla que més parles de tu, és quan més parles els altres. Si parlo dels meus Reis, del trauma de l'Scalextric, és quan rebo més correus on m'expliquen el trauma que cadascú té dels seus Reis.
 
- Més que un recull d'articles, el llibre és una mena de dietari amb reflexions. Fins al punt que va fer pública la seva malaltia a través d'un article.
 
- Vaig tenir molts dubtes, però vaig pensar que si sempre parlava de coses que em passaven, aquesta era la més important que m'havia passat. Però intento ser molt prudent amb el tema del càncer, perquè és un tema que s'apodera de tu i que si en parles molt hi ha gent a qui sembla que només parles d'això. En parlo quan crec que m'ajuda fer-ho, i quan crec que ajudo a d'altres persones fent-ho.
 
- De fet, al llibre només hi ha deu o dotze articles que parlen del càncer.
 
- Però són els que tenen més ressò. Em moc en aquest dilema, perquè no me'n vull amagar, però tampoc vull que es converteixi en el gran tema. Només sóc un dels centenars de milers de malalts, i no cal fer-ne cap heroïcitat. De la malaltia, el que m'interessa és sentir-me proper a tota la gent que pateix, no només amb els malalts, sinó també amb les famílies. Els éssers humans només ens adonem de l'important que és cuidar-nos quan ets cuidador o ets cuidat. I em sorprèn, perquè la majoria de persones som cuidadores o som cuidades. Aquesta és, molt probablement, la feina més majoritària que hi ha.
 
- I no li donem importància.
 
- No tenim resolt el tema. D'aquí a trenta anys, hi haurà més esperança de vida i encara necessitarem més cuidadors i més gent que empenyi carretons. No és un col·lectiu massa ben atès. Una dona de cinquanta anys que ha de deixar la seva feina per cuidar la seva mare amb Alzheimer no cobra res i li costarà reincorporar-se a la feina, entre d'altres coses. És un tema a parlar i a resoldre. Si una ciutat intel·ligent és que els cotxes vagin sols o els semàfors siguin millors, és una ciutat que s'ha oblidat de les persones.
 
"No cuidem prou els col·lectius que ens fan la vida millor"

- Sempre ha reivindicat "l'optimista pencaire". Són dos conceptes que defineixen bé una manera de viure i de pensar.
 
- Sóc optimista, però no ingenu! Per mi, un optimista és el senyor de Proactiva Open Arms. Un paio que diu que el món és una merda, però que pencarà i anirà al mar i salvarà 2.000 persones. A mi m'agrada l'optimista que sap que tot és un desastre, però que creu en la responsabilitat de canviar-ho. Que hi creu i ho demostra. Per això, defenso els voluntaris de poble, els de l'AMPA o l'Associació de Veïns, perquè són pencaires i continuen sent optimistes. És a l'inrevés: el pessimista sí que té arguments per no fer res! La resignació és l'excusa perfecte per no treballar.
 
- D'entre tots, de quins cinc articles se sent més satisfet?
 
- En el "top" hi ha el del meu pare (Els millors reis de la meva vida), el de la meva mare (Petons d'una mare), el de la meva filla (L'hora de l'adéu). I després, el dels monitors d'esplai (Entusiasme sospitós) i el de les infermeres, que porta quatre premis concedits per col·lectius d'infermeria (Cada dia és el dia mundial de la infermeria). Són articles que m'han donat recorregut i que m'han fet ser més autocrític en el fet de preguntar-me per què els periodistes ens oblidem de parlar de gent important, aquella que fa coses per canviar el món. No cuidem prou els col·lectius que ens fan la vida millor, i això és una gran paradoxa.
 

Carles Capdevila. Foto: Adrià Costa