Lorraine Fouchet: «La literatura és un pont que permet la reconciliació»

Lorraine Fouchet (Neuilly-sur-Seine, 1956) va tastar el cuc de la literatura de ben menuda, a casa. El seu pare –Christian Fouchet, ministre del general De Gaulle– era amic de Saint-Exúpery i aviat va mostrar-li com es podia "tenir el cap a les estrelles, sense deixar de tocar de peus a terra". Anys després, i inspirada per la triple M que formaven Malraux, Maurois i Mauriac, l'autora ha acabat sent la protagonista d'una història amb nom propi a les lletres franceses, subratllada amb el reconeixement del premi Écrivains Médicins o el premi Anna de Noailles de l'Acadèmia Francesa.
 
Aquest esperit és l'ingredient que empasta la seva darrera novel·la, Entre el cielo y Lu (Roca Editorial), una obra coral que converteix l'illa bretona de Groix en un escenari on embolcallar l'ànima de tots els personatges, d'una família, del pare. "Volia posar juntes tres generacions i ressuscitar la figura paterna". Concretament, la d'un pare "que hi és, que estima els fills, i que vol que els fills nedin sols, ensenyant-los a no ofegar-se", explica. Una història plena de girs, d'esperits i de promeses on ens endinsem en l'amistat, en la por i en la traïció, sense perdre mai l'optimisme que ens empeny a somriure, rodejats dels nostres éssers més propers i estimats.
 
"Des de la publicació de la novel·la, hi ha hagut moltíssima gent que m'ha contactat perquè s'han reconciliat amb els seus pares o familiars", confessa l'autora. Tot i que la vocació del llibre no era aquesta, el missatge més important que hi ha és que mai no és massa tard per poder refer vincles amb qui estimes. "La literatura és un pont que permet la reconciliació", diu amb rotunditat. "La vida es construeix com una ceba, a través de capes successives", i aquesta afirmació es converteix en la divisa que fa avançar les inquietuds del relat.
 
La singularitat de l'illa de Groix
 
"El meu plaer és explicar històries. Adoro les històries", sosté Fouchet. "M'agrada que la gent es pugui allunyar de la duresa de la vida i aparcar les dèries del dia a dia per poder plorar, riure o somiar". Emocions que necessitaven la singularitat d'un lloc especial, "com Groix, una illa única". Hi ha moltes famílies, tothom en té una, "però d'indrets com aquest no n'hi ha gaires". La vida –també única– vindria a ser com una gran illa de Groix, amb secrets, rumbs, camins, veïns, afinitats, i contínues decisions. "He volgut presentar un gran ventall de possibilitats on cada lector esculli què ha de fer i entendre. Tots som els capitans de la nostra vida".
 
Entre el cielo y Lu, que properament publicarà en català La Campana, avança a través de la psicologia dels personatges per teixir una història d'amor. "L'enigma és saber quin camí et porta a la felicitat". El misteri és part de cada escena, amb una obra que juga contínuament a fer connexions a partir dels mots. Lu, dona de Jo, acaba de deixar sol el seu marit. "Lu" sona com "loup", llop en francès, però també com "l'eau". "Entre le ciel et l'eau és una cançó molt popular a França, el joc és evident, d'entrada", com també ho és la presència constant de la música al llarg de tot el llibre. "És una obra sobre trobades, però la Lu és qui fa la història. Per això ofereix música i receptes, perquè la gent les descobreixi, les intercanviï o les comparteixi".
 
L'ànima de Groix, de Lu i de tots els personatges que descobrim al llarg de la lectura ens condueix a un final ple de lirisme, amb un repunt d'èpica domèstica, amb el ritme d'Stayin' alive com a missatge. Mai no és tard per connectar amb les coses que ens remouen les profunditats de l'ànima, com demostra aquesta història que ens parla de relacions humanes que ens fan sentir vius. Una història que parla d'allò que ens fa ser únics i, al mateix temps, tan necessitats de relacionar-nos amb el món, el paisatge, la vida i, evidentment, la mort.