Ciència en societat: anàlisi

Viure dignament i eutanàsia

«L'eutanàsia animal és un fet quotidià mentre que la humana és tabú»

| 12/04/2017 a les 09:44h
Especial: Les anàlisis de NacióDigital
Arxivat a: Societat, eutanàsia, ciència, anàlisi, ciència en societat
José Antonio Arrabal, malalt d'ELA, es va suïcidar indignat per haver de morir sol i en la clandestinitat | Change.org
Aquesta notícia es va publicar originalment el 12/04/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El 24 de novembre de 2003 va morir Floquet de neu. Dos anys abans se li havia diagnosticat un càncer de pell provocat per la seva sensibilitat front la radiació ultraviolada. En arribar a la fase terminal, quan s’esperava que podria durar poques i ben dures setmanes, els responsables del zoo van decidir de no allargar-li innecessàriament la vida i se li va aplicar l'eutanàsia. Ens va semblar lloable que tingués una mort dolça.

Una greu malaltia crònica, associada o no a una edat avançada, sol ser una de les causes per les quals un veterinari ens pot recomanar de practicar l’eutanàsia a un animal. La qualitat de vida disminueix dràsticament amb els greus problemes físics associats a una malaltia irreversible, com són la invalidesa, la incontinència, la ceguesa o la sordesa. Si el veterinari està segur que l’animal pateix dolor i que el desenllaç és inevitable i pròxim, planteja la possibilitat de practicar l’eutanàsia; habitualment se li estalvien poques setmanes de vida amb dolor garantit. Desafortunadament, alguns ens hem vist abocats a prendre aquesta decisió.

El Floquet de Neu, de pares endogàmics, a qui se li va aplicar l'eutanàsia. Foto: Zoo de Barcelona


Arribat el moment, es troba el lloc més adient i s’acompanya l’animal. Es busca que no s’angoixi, ni pateixi dolor. Per l’animal sentenciat és dur; pel responsable de l’animal també ho són, tant la decisió, com l’acompanyament. Tanmateix, acompanyar-lo és una forma de mostrar estima. A més, la sensació d’haver constatat que l’animal no ha patit, sinó que va morir amb tranquil·litat, en pau i amb dignitat ajuda a gestionar el dol. Ara bé, aquesta activitat quotidiana en veterinària, en els humans és un tema pràcticament tabú. I il·legal.

Fa pocs dies es va suïcidar un malalt d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia degenerativa que paralitza el cos de forma gradual i irreversible. Feia mesos que ho preparava i va fer-ho quan encara podia moure un braç. Va explicar a càmera que ho havia de fer sol i clandestinament, per no implicar ningú de la seva família i que no acabessin a la presó per haver-lo ajudat a deixar un cos que no li responia. 

Sabem que la nostra vida té un fi, tot i que en general no sabem ni quan, ni com. Tot i això, algunes persones un diagnòstic els dibuixa aquest final més clarament, i poden tenir noció de com pot ser el final i quin és el camí que els resta fins aleshores. La vida en aquestes circumstàncies esdevé una condemna. Ningú no vol morir per una malaltia curable o per un sofriment que es pugui tractar. Però la condemna, hi ha persones que se la volen estalviar. Com va fer José Antonio Arrabal, que va haver de morir sol, en la clandestinitat. I com també van fer altres persones que han deixat el testimoni que una vida digna acaba amb una mort digna. 

La mort és un tràngol pel qual hem de passar tots irremissiblement. Tots volem que, arribat el moment, com més dolça sigui, millor. Però, tenint els mitjans i les eines per a fer-ho, no ho podem fer amb les persones que estimem i ho demanen. Demanen una mort que no comporti dolor, ni propi ni aliè. I no se’ls pot estalviar el dolor ni se’ls pot acompanyar. Mentre que si podem acompanyar a passar dolçament el tràngol als nostres animals de companyia.

Països del nostre entorn han aprovat diverses versions legals per afavorir una mort dolça. A Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos, l’eutanàsia representa entre un 1 i un 4% de les morts. Ningú que no vulgui, no entra en el programa. La seva experiència demogràfica i la individual de tots els que han deixat un testimoni digne per ajudar al debat social que tenim pendent. Hi ha documents pel debat. Tot plegat ens ajuda a comprendre que la mort no és un càstig, sinó que la vida és un regal. I que una vida digna inclou fins al darrer moment.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Dolor
JRRiudoms, 12/04/2017 a les 10:39
+0
-32
L'afirmació "ningú que no vulgui, no entra en el programa [d'eutanasia]", als Països Baixos s'ha vist més d'un cop que és falsa.

El debat de l'eutanasia s'ha de desmarcar, crec, del fet del patiment o del dolor. Tant el patiment com el dolor són realitats amb les que hem de saber con-viure. La vida no és cap pel·lícula de Walt Disney.

Un parell d'enllaços (des d'una perspectiva cristiana, però que poden ser útils a tothom, siguin quines siguin les seves creences): sobre el dolor [

] i sobre l'eutanasia [

].

Atentament
al de missa diària a les 10:39
Anònim, 12/04/2017 a les 14:11
+29
-0
Tu, si vols, vés a missa tots els dies, però si us plau, deixa morir en pau als que estem fermament convençuts que Déu és un compte de fades i que, arribat el cas, si existís i volgués la mort que alguns reben, preferiríem 1000000000000 el pitjor infern que aguantar per a tota la eternitat a un cafre que tracta així a les "seves" criatures.

Si tens un moment, pensa-hi una mica: és molt més digne acceptar la realitat del no-res que ens espera a tots que la moto que ens vols vendre. Però és clar, la llibertat comença segant els barrots del pensament...
Que es pugui morir bé
Karlus, 12/04/2017 a les 16:50
+22
-1
Que cada persona mori quan vulgui i en les millors condicions. El morir ha de ser una decició personal
La "indecència" cristiana
Anònim, 12/04/2017 a les 18:04
+21
-0
És curiós com els que abominen de la eutanàsia s'amaguen darrere de la religió cristiana. En lloc del Nou Testament (tot i que ja va ser "afinat" en la seva època) he pogut llegir que s'ha de patir i morir com un gos. Recordo que en un congrés sobre el Dret a la mort digna, que es va celebrar a Barcelona l'any 1999, d'uns 800 assistents que érem sols es va pronunciar en contra un capellà de l'Opus. El congrés el presidia el recentment traspassat Salvador Pàniker i recordo la cara que feia mentre intervenia aquell individu. Jo em pregunto: qui es creuen que són aquests suposats cristians (catòlics en especial) per a decidir el què hem de fer els ciutadans sobre el patiment i el dret a tenir una mort digna? Ja comencem a estar tips en haver de llegir comentaris d'aquells que de manera indecent es creuen amb el poder de decidir sobre les nostres vides. Que ens deixin en pau i si ells volen patir doncs en són ben lliures però que no ens emprenyin més si us plau.
I algú encara dona suport
Anònim, 12/04/2017 a les 19:00
+20
-0
a religions totalitàries??????
Com poden dir "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". I després no deixar elegir als altres el que volen o no volen??
Hi ha alguna religió que no sigui totalitària, per voler convertir a tots a la seves creences?
CRIST NO ERA CATÒLIC... ERA UN RABÍ JUEU I SAVI... (Suposo)
Albert Moreno, 14/04/2017 a les 17:56
+7
-0
Si realment era el fill de Déu i va triar morir a la creu, es molt respectable i exemplar, malgrat tot, si Déu existeix, sabria que l'home, suposadament creat per ell, ha creat certes substancies que apaguen el dolor i et fan entrar en un final dolç... Si las han creat els seus estimats fills, no crec que volgués que moríssim amb tant de patiment...
Tot plegat esdevindria un despropòsit Diví... (Però, ni han tants)
Que ningú s'ofengui... No puc entendre la postura de certa església...
Hem sap greu.
Que cadascú trií la mort que desitgi... Si pot... es clar...
Mai cap animal ha demanat morir
Anònim, 14/04/2017 a les 18:10
+10
-7
A veure si deixem de dir tonteries: als animals no sel's practica l'eutanasia: als animals sel's mata.
el meu gos
Anònim, 16/04/2017 a les 12:23
+1
-0
L'anònim que diu que "mai cap animal ha demanat morir" té raó. Però no és una bestiesa. Acabo de fer eutanasiar el meu gos. I em podeu creure que estic fet una merda. I també em podeu creure que no ho volia i que ho he allargat al màxim. L'he acompanyat fins al final. Ha estat un horror i no ho desitjo a ningú. També us diré que tinc la sensació d'haver-lo traït: ell em mirava i confiava en mi, com tota la seva vida, i jo el feia sacrificar.
L'única excusa que tinc, és que me l'he estimat molt i que no me l'he tret de sobre. Crec que li he estalviat molt de patiment. És l'única excusa que justifica la meva traïció...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
A Catalunya cada any s'utilitzen 892 milions de tovalloletes | Adrià Costa
Guillem Genovès | 12 comentaris
01/01/1970
Les depuradores pateixen avaries per culpa de les tovalloletes llençades al vàter, que embussen les instal·lacions | Aigües de Barcelona impulsa una campanya per conscienciar d'aquest mal hàbit
Jordi Ballart, exalcalde de Terrassa | Adrià Costa
Sara González | 2 comentaris
01/01/1970
L'exalcalde de Terrassa denuncia les "connivències" entre el partit i la "multinacional del sector de l'aigua" | Després de renunciar a l'alcaldia i d'haver estripat el carnet socialista ha rebut, assegura, dues ofertes que ha refusat per anar a les llistes del 21-D | Considera que Pedro Sánchez ha estat "un gran engany"
01/01/1970
Catalunya registra el millor tercer trimestre i les millors xifres acumulades en els nou primers mesos de l'any
01/01/1970
Entrevista a l'alcaldessa de Barcelona a "Els Matins" de TV3 en deu frases
Una escena de la magnífica «Viaje al fin de la noche» | Alba Muñoz
Teresa Ferré
01/01/1970
La companyia Proyecto 43-2 acaba d’estrenar a Barcelona "Viaje al fin de la noche", la darrera peça de la trilogia sobre el conflicte basc i la memòria col·lectiva
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, en una sessió al Parlament | Adrià Costa
Oriol March | 7 comentaris
01/01/1970
Junts per Catalunya i ERC ja negocien el paper del president i del vicepresident en cas de victòria electoral, i aposten per restituir-los | En cas que els dos estiguin privats de llibertat, s'investiria un nou cap de l'executiu i d'aquí que aparegui el nom de Marta Rovira
Un dels cuiners del Fòrum Gastronòmic, en plena feina | J.M. Gutiérrez
01/01/1970
Recull de les millors imatges de J.M. Gutiérrez
Un cartell a la conselleria de Justícia, demanant l'alliberament de Mundó | Twitter @oburgada
01/01/1970
El conseller de Justícia reclama una "victòria inapel·lable" el 21-D