10
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
11
d'abril
a la
13:54h
El suposat ús d'armes químiques contra la població civil per part del règim sirià va provocar un atac aeri sobre Síria ordenat pel president nord-americà, Donald Trump. La reacció de la Casa Blanca ha agafat per sorpresa les grans capitals, que necessiten temps per analitzar a les decisions improvisades i els bruscos cops de volant del mandatari.
Encara és aviat per esbrinar si es tracta d'un cop de geni de Trump, si és fruit d'un sobtat gir en la política siriana de l'Administració o el recorregut que pot tenir l'atac aeri. Una cosa està clara: Donald Trump ha hagut de gestionar un inici de mandat encara més accidentat del que es preveia i el president necessita recuperar la iniciativa. Els 59 tomahawk llançats contra instal·lacions militars de Baixir al-Assad han donat a Trump un instant de popularitat. Què passarà a partir d'ara? Serà Síria l'Iraq de Donald Trump? Aquestes són algunes de les preguntes i les claus que s'acumulen entorn aquesta crisi.
Un 37% d'acceptació
És el nivell d'acceptació popular del president, sense dubte tot un rècord, però negatiu. Els nous titulars del Despatx Oval solen gaudir d'un període de popularitat, o d'indulgència en cas d'algun primer error. Però l'allau de nyaps i contradiccions ha estat tal en dos mesos i mig de mandat que Trump entoma un moment difícil. L'atac amb armes químiques per part de l'exèrcit sirià, si ha estat així, pot haver estat una bona oportunitat.
Una coartada davant les investigacions d'espionatge?
La intervenció nord-americana ha suposat un fre abrupte al que semblava l'inici d'una lluna de mel entre Washington i Moscou. Precisament una de les amenaces que tenallen la nova administració és la investigació sobre els lligams que poden haver entre l'equip de Trump i el Kremlin. Davant d'això, un atac contra Síria, que és també un avís a Rússia, pot ser una coartada per demostrar que no són certes les complicitats amb Moscou. Curiosament, ha estat el secretari d'Estat, Rex Tillerson, que com a president d'Exxon Mobil va teixir un canal directe amb el Kremlin, qui s'ha mostrat ara més dur amb Putin.
Hi ha consens a l'Administració sobre si derrocar al-Assad?
Es desconeix el nivell de consens intern sobre què fer a partir d'ara. Tots els membres de l'executiu han començat a virar cap a posicions dures envers Rússia, però amb matisos. Mentre l'ambaixadora a l'ONU, Nikki Haley, ha arribat a dir que els EUA poden anar més enllà, el conseller de seguretat nacional, el general McMaster sembla aferrat a la prudència i veure-les venir.
Què passa amb la prioritat per combatre l'Estat Islàmic?
És la principal contradicció entre el que ha dit Trump fins ara i el gir imprevist. Durant la campanya, el republicà va repetir que la prioritat era combatre l'ISIS, i de fet era això el que justificava l'aproximació amb Putin. L'enfrontament directe amb Damasc i, de retruc, amb l'Iran, la gran potència xiïta, pot afeblir aquesta branca de l'islam a la regió enfront el sector fonamentalista del sunnisme, que Estat Islàmic representa.
Perilla l'acord nuclear amb l'Iran?
Una de les reticències de Barack Obama per una política més activa a Síria era no irritar en excés l'Iran, protector del règim sirià. L'objectiu: assolir un gran acord sobre el desenvolupament de l'energia nuclear iranià. Finalment, l'acord per limitar el potencial nuclear de Teheran es va fer efectiu. Trump s'hi va mostrar crític. Una ruptura entre Washington i l'Iran podria torpedinar els acords subscrits pels EUA -i la Unió Europea- amb els dirigents iranians. Per cert, l'Iran celebra eleccions presidencials el 19 de maig. Un increment de la tensió regional pot ajudar els rivals conservadors del president Rohani.
Una porta oberta a més despesa militar
La intervenció nord-americana pot ser també un indici d'una de les dèries de Donald Trump: el reforçament del potencial militar nord-americà. També pot justificar el seu discurs crític amb l'OTAN i els seus aliats, als quals ha exigit un major esforç pressupostari en el capítol de defensa.
La primera gran crisi d'António Guterres
Les Nacions Unides tornen a estar en qüestió. Trump ha atacat la manca de capacitat de reacció de l'ONU i ha tirat pel dret després que Rússia vetés la moció contra Damasc. Aquesta crisi és la primera que ha d'assumir el portuguès António Guterres com a secretari general de l'organisme. Plouen de nou les acusacions a unes Nacions Unides lentes i ineficaces. Guerres, polític llest, socialista i catòlic, veu venir el perill i ja ha demanat a tots els països en pugna que actuïn amb "autocontrol".
Encara és aviat per esbrinar si es tracta d'un cop de geni de Trump, si és fruit d'un sobtat gir en la política siriana de l'Administració o el recorregut que pot tenir l'atac aeri. Una cosa està clara: Donald Trump ha hagut de gestionar un inici de mandat encara més accidentat del que es preveia i el president necessita recuperar la iniciativa. Els 59 tomahawk llançats contra instal·lacions militars de Baixir al-Assad han donat a Trump un instant de popularitat. Què passarà a partir d'ara? Serà Síria l'Iraq de Donald Trump? Aquestes són algunes de les preguntes i les claus que s'acumulen entorn aquesta crisi.
Primer atac d'Estats Units contra el règim d'al-Assad Foto: @DeptofDefense
Un 37% d'acceptació
És el nivell d'acceptació popular del president, sense dubte tot un rècord, però negatiu. Els nous titulars del Despatx Oval solen gaudir d'un període de popularitat, o d'indulgència en cas d'algun primer error. Però l'allau de nyaps i contradiccions ha estat tal en dos mesos i mig de mandat que Trump entoma un moment difícil. L'atac amb armes químiques per part de l'exèrcit sirià, si ha estat així, pot haver estat una bona oportunitat.
Una coartada davant les investigacions d'espionatge?
La intervenció nord-americana ha suposat un fre abrupte al que semblava l'inici d'una lluna de mel entre Washington i Moscou. Precisament una de les amenaces que tenallen la nova administració és la investigació sobre els lligams que poden haver entre l'equip de Trump i el Kremlin. Davant d'això, un atac contra Síria, que és també un avís a Rússia, pot ser una coartada per demostrar que no són certes les complicitats amb Moscou. Curiosament, ha estat el secretari d'Estat, Rex Tillerson, que com a president d'Exxon Mobil va teixir un canal directe amb el Kremlin, qui s'ha mostrat ara més dur amb Putin.
Hi ha consens a l'Administració sobre si derrocar al-Assad?
Es desconeix el nivell de consens intern sobre què fer a partir d'ara. Tots els membres de l'executiu han començat a virar cap a posicions dures envers Rússia, però amb matisos. Mentre l'ambaixadora a l'ONU, Nikki Haley, ha arribat a dir que els EUA poden anar més enllà, el conseller de seguretat nacional, el general McMaster sembla aferrat a la prudència i veure-les venir.
Què passa amb la prioritat per combatre l'Estat Islàmic?
És la principal contradicció entre el que ha dit Trump fins ara i el gir imprevist. Durant la campanya, el republicà va repetir que la prioritat era combatre l'ISIS, i de fet era això el que justificava l'aproximació amb Putin. L'enfrontament directe amb Damasc i, de retruc, amb l'Iran, la gran potència xiïta, pot afeblir aquesta branca de l'islam a la regió enfront el sector fonamentalista del sunnisme, que Estat Islàmic representa.
Perilla l'acord nuclear amb l'Iran?
Una de les reticències de Barack Obama per una política més activa a Síria era no irritar en excés l'Iran, protector del règim sirià. L'objectiu: assolir un gran acord sobre el desenvolupament de l'energia nuclear iranià. Finalment, l'acord per limitar el potencial nuclear de Teheran es va fer efectiu. Trump s'hi va mostrar crític. Una ruptura entre Washington i l'Iran podria torpedinar els acords subscrits pels EUA -i la Unió Europea- amb els dirigents iranians. Per cert, l'Iran celebra eleccions presidencials el 19 de maig. Un increment de la tensió regional pot ajudar els rivals conservadors del president Rohani.
Una porta oberta a més despesa militar
La intervenció nord-americana pot ser també un indici d'una de les dèries de Donald Trump: el reforçament del potencial militar nord-americà. També pot justificar el seu discurs crític amb l'OTAN i els seus aliats, als quals ha exigit un major esforç pressupostari en el capítol de defensa.
La primera gran crisi d'António Guterres
Les Nacions Unides tornen a estar en qüestió. Trump ha atacat la manca de capacitat de reacció de l'ONU i ha tirat pel dret després que Rússia vetés la moció contra Damasc. Aquesta crisi és la primera que ha d'assumir el portuguès António Guterres com a secretari general de l'organisme. Plouen de nou les acusacions a unes Nacions Unides lentes i ineficaces. Guerres, polític llest, socialista i catòlic, veu venir el perill i ja ha demanat a tots els països en pugna que actuïn amb "autocontrol".