10
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
12
de novembre
del
2019
a les
14:58h
L'entrevista del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb l'expresident dels Estats Units Jimmy Carter ha posat dels nervis la diplomàcia espanyola. Avui mateix, el president ha tornat a repetir que no s'havia pagat res per aconseguir la trobada. Ha estat el contacte de més alt nivell entre la Generalitat i l'elit política nord-americana, gestionat amb discreció. La trobada a la seu del Carter Center va ser un èxit de la diplomàcia catalana i de la tasca duta a terme per Diplocat per donar a conèixer la realitat catalana.
Núria Sancho, consultora en afers electorals, ha col·laborat amb el Carter Center en diversos processos de transició: "Vaig conèixer abans Jimmy Carter que Carles Puigdemont", explica. Va conèixer l'expresident a Egipte, l'any 2011, quan després de la caiguda de Hosni Mubarak es preparaven les eleccions parlamentàries. Carter li va preguntar a Núria Sancho: "D'on ets?". "De Barcelona", va respondre. L'expresident va dir aleshores: "Això vol dir que tu ets catalana. I em va explicar que Catalunya els agrada molt, especialment a Rosalynn, la seva dona".
"Jimmy Carter segueix de molt a prop la situació a Catalunya", explica Núria Sancho. "Tant ell com la seva família, molt involucrada en totes les activitats del centre. Recordo que un temps després, a Tunísia, una de les joves de Carter em va dir: com teniu el tema del referèndum?". Per Sancho, "l'entrevista del president Puigdemont amb Carter és un fet molt positiu, que ajuda a fer entendre la complexitat del procés en el camp internacional".
En la reunió a Atlanta hi va tenir un paper destacat Ambler Moss, un diplomàtic que havia estat vicecònsol a Barcelona els anys seixanta i que durant la presidència de Carter va ser un dels negociadors amb Panamà pel retorn del canal. Moss és membre del consell assessor de Diplocat. La trobada a Atlanta s'inscriu en els contactes fets per la Generalitat amb diversos àmbits de la política nord-americana, amb un especial interès en informar a congressistes rellevants a Washington.
L'expresident més influent
Quan Jimmy Carter va abandonar la Casa Blanca, el gener del 1981, era un home derrotat. Ronald Reagan l'havia vençut àmpliament el novembre anterior i ell tornava a Plains, el poble al sud-oest rural de l'estat de Geòrgia on va néixer un 1 d'octubre de 1924. Va haver d'assumir altre cop la direcció de la seva plantació de cacauets, que havia hagut d'abandonar quan va assumir la presidència dels Estats Units.
Als EUA, els perdedors no tenen gaire bona premsa i el de Geòrgia va haver de conviure amb la imatge de president fracassat (crisi econòmica, erosió del lideratge internacional dels EUA, invasió soviètica de l'Afganistan, presa d'hostatges a l'ambaixada nord-americana a Teheran...). Com tots els expresidents, Carter es va dedicar a construir la seva biblioteca. Però va decidir fer alguna cosa més.
L'antic inquilí de la Casa Blanca va fundar el Carter Center a Atlanta, que molt aviat va esdevenir una de les organitzacions independents més influents del panorama internacional. Amb molts àmbits de treball, que van des de programes de salut a la promoció dels drets humans, l'entitat s'ha guanyat un lloc de referència en el camp de la mediació internacional i la supervisió de processos electorals.
H ha poques àrees geogràfiques i punts de conflicte en què Carter no hagi intervingut, en alguns casos amb èxits notables, com quan va aconseguir que els governs de les dues Corees iniciessin una etapa de desgel el 1994. Va tenir un paper decisiu per aconseguir el retorn pacífic de l'expresident haitià Aristide al seu país després d'haver estat derrocat, i va ser el primer dirigent d'alt nivell dels EUA a demanar la fi del bloqueig a Cuba, obrint les portes al que seria, anys després, el restabliment de les relacions diplomàtiques. El paper del Centre Carter en el combat contra epidèmies en països d'Amèrica i Àfrica ha estat important. Tot plegat va dur a la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2002. L'any 2010 va rebre el Premi Internacional Catalunya.
Fill de la Geòrgia segregacionista
Jimmy Carter és una de les figures més paradoxals que han arribat a la Casa Blanca. Fill del sud profund, nascut en una família de comerciants i propietaris agrícoles, va entrar a l'armada i va acabar treballant en el programa de submarins nuclears. Segurament hagués consolidat una carrera militar si no hagués estat per la mort del pare, que el va decidir a assumir la direcció dels seus negocis, que ell va concentrar en la producció de cacauets.
Carter es va sentir atret per la política i s'hi va dedicar dins de l'organització que controlava tots els engranatges a Geòrgia -i, de fet, en tot el sud-, el Partit Demòcrata, que en els estats de l'antiga Confederació era una força tradicional, nacionalista del sud i de trets populistes, molt diferent al que eren els demòcrates del nord, més liberals i progressistes. Carter va construir la seva carrera política en paral·lel al seu negoci de cacauets, dirigint unes plantacions amb treballadors negres en una Geòrgia dominada pel segregacionisme que pocs qüestionaven. Pero els Carter mantenien una bona relació amb la població negra. De fet, van votar a favor d'admetre'ls a l'església baptista de Plains enfront el criteri de la majoria de la comunitat blanca.
Va ser elegit membre del Senat de Geòrgia i el 1970 governador de l'estat. En aquella campanya va haver de barrar el pas a un demòcrata progressista, Carl Sanders, i per fer-ho va acceptar el suport del sector més reaccionari i favorable a la discriminació racial. George Wallace, el líder dels demòcrates sudistes, va fer campanya per ell. Un cop al govern de l'estat, Carter va anar desmarcant-se del búnquer del seu partit. Però sempre amb prudència i sense desprendre's del tot de l'etiqueta de demòcrata conservador.
"Mai us diré una mentida"
El governador de Geòrgia va preparar amb cura la seva campanya a la Casa Blanca. Va ser capaç de preservar l'amistat amb el segregacionista Wallace i alhora d'acostar-se a la família de Martin Luther King, personificant un nou sud que volia deixar enrere les lluites civils del passat.
L'any 1976, el panorama polític als Estats Units era ombrívol. Després de l'escàndol d'espionatge que havia esquitxat el republicà Richard Nixon, forçat a dimitir el 1974, Gerald Ford governava sense carisma i arrossegant l'ombra del seu predecessor i la derrota anunciada al Vietnam. Els demòcrates es preparaven per l'assalt all poder, però un munt de candidats competien. Contra tots els pronòstics, el xoc entre els més coneguts (Frank Church, George Wallace, Morris Udall, Henry Jackson) i els dubtes dels pesos pesants (Edward Kennedy, Hubert Humphrey) va permetre a Carter llançar-se a l'arena amb opcions.
"Mai us diré una mentida" va ser la frase que va propulsar Carter, que va saber conrear una imatge de polític honest després de la corrupció i les martingales nixonianes, i alhora emergir com a rostre nou. El novembre del 1976, va ser elegit contra Ford en unes eleccions ajustades.
Una possibilitat truncada
El moderat Jimmy Carter va ser president d'un únic mandat. Va introduir elements nous en la política exterior, com la seva doctrina de defensa dels drets humans, que va facilitar que Washington es desmarqués d'algunes dictadures a Amèrica Llatina. Va impulsar els acords de pau de Camp David, que van suposar la fi de l'enemistat entre Israel i Egipte. Però va tenir mala sort. La crisi econòmica i la crisi dels hostatges a l'Iran, on després de no poder impedir la caiguda del règim del xa i l'arribada al poder de Khomeiny, l'ambaixada dels EUA va ser envaïda, va derruir la seva presidència. Tampoc va ser capaç d'entendre's amb les elits de Washington i la fallida de la seva administració va regelar la Casa Blanca al republicà Ronald Reagan.
D'haver prevalgut en les eleccions del 1980, tot hagués estat diferent i el reaganisme no hagués aconseguit l'hegemonia ideològica que, d'alguna manera, encara conserva. Però com a expresident, Jimmy Carter ha esdevingut una figura de prestigi internacional i una figura sovint incòmoda per als guardians de totes les veritats oficials en política exterior.
Núria Sancho, consultora en afers electorals, ha col·laborat amb el Carter Center en diversos processos de transició: "Vaig conèixer abans Jimmy Carter que Carles Puigdemont", explica. Va conèixer l'expresident a Egipte, l'any 2011, quan després de la caiguda de Hosni Mubarak es preparaven les eleccions parlamentàries. Carter li va preguntar a Núria Sancho: "D'on ets?". "De Barcelona", va respondre. L'expresident va dir aleshores: "Això vol dir que tu ets catalana. I em va explicar que Catalunya els agrada molt, especialment a Rosalynn, la seva dona".
"Jimmy Carter segueix de molt a prop la situació a Catalunya", explica Núria Sancho. "Tant ell com la seva família, molt involucrada en totes les activitats del centre. Recordo que un temps després, a Tunísia, una de les joves de Carter em va dir: com teniu el tema del referèndum?". Per Sancho, "l'entrevista del president Puigdemont amb Carter és un fet molt positiu, que ajuda a fer entendre la complexitat del procés en el camp internacional".
En la reunió a Atlanta hi va tenir un paper destacat Ambler Moss, un diplomàtic que havia estat vicecònsol a Barcelona els anys seixanta i que durant la presidència de Carter va ser un dels negociadors amb Panamà pel retorn del canal. Moss és membre del consell assessor de Diplocat. La trobada a Atlanta s'inscriu en els contactes fets per la Generalitat amb diversos àmbits de la política nord-americana, amb un especial interès en informar a congressistes rellevants a Washington.
L'expresident més influent
Quan Jimmy Carter va abandonar la Casa Blanca, el gener del 1981, era un home derrotat. Ronald Reagan l'havia vençut àmpliament el novembre anterior i ell tornava a Plains, el poble al sud-oest rural de l'estat de Geòrgia on va néixer un 1 d'octubre de 1924. Va haver d'assumir altre cop la direcció de la seva plantació de cacauets, que havia hagut d'abandonar quan va assumir la presidència dels Estats Units.
Als EUA, els perdedors no tenen gaire bona premsa i el de Geòrgia va haver de conviure amb la imatge de president fracassat (crisi econòmica, erosió del lideratge internacional dels EUA, invasió soviètica de l'Afganistan, presa d'hostatges a l'ambaixada nord-americana a Teheran...). Com tots els expresidents, Carter es va dedicar a construir la seva biblioteca. Però va decidir fer alguna cosa més.
L'antic inquilí de la Casa Blanca va fundar el Carter Center a Atlanta, que molt aviat va esdevenir una de les organitzacions independents més influents del panorama internacional. Amb molts àmbits de treball, que van des de programes de salut a la promoció dels drets humans, l'entitat s'ha guanyat un lloc de referència en el camp de la mediació internacional i la supervisió de processos electorals.
H ha poques àrees geogràfiques i punts de conflicte en què Carter no hagi intervingut, en alguns casos amb èxits notables, com quan va aconseguir que els governs de les dues Corees iniciessin una etapa de desgel el 1994. Va tenir un paper decisiu per aconseguir el retorn pacífic de l'expresident haitià Aristide al seu país després d'haver estat derrocat, i va ser el primer dirigent d'alt nivell dels EUA a demanar la fi del bloqueig a Cuba, obrint les portes al que seria, anys després, el restabliment de les relacions diplomàtiques. El paper del Centre Carter en el combat contra epidèmies en països d'Amèrica i Àfrica ha estat important. Tot plegat va dur a la concessió del Premi Nobel de la Pau el 2002. L'any 2010 va rebre el Premi Internacional Catalunya.
Fill de la Geòrgia segregacionista
Jimmy Carter és una de les figures més paradoxals que han arribat a la Casa Blanca. Fill del sud profund, nascut en una família de comerciants i propietaris agrícoles, va entrar a l'armada i va acabar treballant en el programa de submarins nuclears. Segurament hagués consolidat una carrera militar si no hagués estat per la mort del pare, que el va decidir a assumir la direcció dels seus negocis, que ell va concentrar en la producció de cacauets.
Carter es va sentir atret per la política i s'hi va dedicar dins de l'organització que controlava tots els engranatges a Geòrgia -i, de fet, en tot el sud-, el Partit Demòcrata, que en els estats de l'antiga Confederació era una força tradicional, nacionalista del sud i de trets populistes, molt diferent al que eren els demòcrates del nord, més liberals i progressistes. Carter va construir la seva carrera política en paral·lel al seu negoci de cacauets, dirigint unes plantacions amb treballadors negres en una Geòrgia dominada pel segregacionisme que pocs qüestionaven. Pero els Carter mantenien una bona relació amb la població negra. De fet, van votar a favor d'admetre'ls a l'església baptista de Plains enfront el criteri de la majoria de la comunitat blanca.
Va ser elegit membre del Senat de Geòrgia i el 1970 governador de l'estat. En aquella campanya va haver de barrar el pas a un demòcrata progressista, Carl Sanders, i per fer-ho va acceptar el suport del sector més reaccionari i favorable a la discriminació racial. George Wallace, el líder dels demòcrates sudistes, va fer campanya per ell. Un cop al govern de l'estat, Carter va anar desmarcant-se del búnquer del seu partit. Però sempre amb prudència i sense desprendre's del tot de l'etiqueta de demòcrata conservador.
"Mai us diré una mentida"
El governador de Geòrgia va preparar amb cura la seva campanya a la Casa Blanca. Va ser capaç de preservar l'amistat amb el segregacionista Wallace i alhora d'acostar-se a la família de Martin Luther King, personificant un nou sud que volia deixar enrere les lluites civils del passat.
L'any 1976, el panorama polític als Estats Units era ombrívol. Després de l'escàndol d'espionatge que havia esquitxat el republicà Richard Nixon, forçat a dimitir el 1974, Gerald Ford governava sense carisma i arrossegant l'ombra del seu predecessor i la derrota anunciada al Vietnam. Els demòcrates es preparaven per l'assalt all poder, però un munt de candidats competien. Contra tots els pronòstics, el xoc entre els més coneguts (Frank Church, George Wallace, Morris Udall, Henry Jackson) i els dubtes dels pesos pesants (Edward Kennedy, Hubert Humphrey) va permetre a Carter llançar-se a l'arena amb opcions.
"Mai us diré una mentida" va ser la frase que va propulsar Carter, que va saber conrear una imatge de polític honest després de la corrupció i les martingales nixonianes, i alhora emergir com a rostre nou. El novembre del 1976, va ser elegit contra Ford en unes eleccions ajustades.
Una possibilitat truncada
El moderat Jimmy Carter va ser president d'un únic mandat. Va introduir elements nous en la política exterior, com la seva doctrina de defensa dels drets humans, que va facilitar que Washington es desmarqués d'algunes dictadures a Amèrica Llatina. Va impulsar els acords de pau de Camp David, que van suposar la fi de l'enemistat entre Israel i Egipte. Però va tenir mala sort. La crisi econòmica i la crisi dels hostatges a l'Iran, on després de no poder impedir la caiguda del règim del xa i l'arribada al poder de Khomeiny, l'ambaixada dels EUA va ser envaïda, va derruir la seva presidència. Tampoc va ser capaç d'entendre's amb les elits de Washington i la fallida de la seva administració va regelar la Casa Blanca al republicà Ronald Reagan.
D'haver prevalgut en les eleccions del 1980, tot hagués estat diferent i el reaganisme no hagués aconseguit l'hegemonia ideològica que, d'alguna manera, encara conserva. Però com a expresident, Jimmy Carter ha esdevingut una figura de prestigi internacional i una figura sovint incòmoda per als guardians de totes les veritats oficials en política exterior.