Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Carme Chacón: perfil

Adeu a Carme Chacón, la catalana de ZP

L'exministra de Defensa i exdirigent del PSC, retirada de primera línia des de feia uns mesos, ha mort a causa dels seus problemes coronaris | La seva carrera va íntimament lligada a l'expresident del govern espanyol i el declivi comença el 2012 quan perd la secretaria general davant Rubalcaba | Va intentar llimar asprors entre el PSOE i el PSC en els anys de l'Estatut i va ser de les primeres en criticar el procés des de l'esquerra

per Ferran Casas , 9 d'abril de 2017 a les 21:50 |
Zapatero i Chacón, en un míting de la campanya a les eleccions del Parlament del 2010 | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La primera dona ministra de Defensa a Espanya i també l'enllaç de José Luis Rodríguez Zapatero i el PSOE amb Catalunya. Així era Carme Chacón Piqueras, nascuda a Esplugues de Llobregat, a Barcelona, el 1971, i que ha mort al seu domicili de Madrid la matinada de dissabte a diumenge. Chacón patia del cor i, tot i que no va vincular una cosa amb l'altra, feia mesos que estava enretirada de la política. La seva mort, per inesperada, ha impactat fortament l'opinió pública i ha generat tota mena de reaccions de condol. L'exministra tenia un fill de nou anys, Miquel, fruit del seu matrimoni amb Miguel Barroso, que va ser secretari d'Estat de Comunicació i de qui es va divorciar el 2016. Fa dos anys, en una entrevista va afirmar que en teoria “no hauria pogut ser mare” perquè tenia “35 pulsacions per minut i el cor al revés amb un bloqueig auricular i ventricular complet”. Quan era petita, explicava, ja la van avisar que hauria de dur marcapassos i una vida molt tranquil·la. Res a veure amb l'activitat en primera línia política.

L'estrella de Chacón va íntimament lligada a la figura de Rodríguez Zapatero, que va ser president del govern espanyol entre 2004 i 2011 i líder del PSOE des de l'any 2000. Ja des de primera hora, la dirigent catalana es va situar al seu costat i va anar guanyant pes polític i institucional. La seva carrera política va estar a punt d'arribar al cim l'any 2012 quan, amb el partit a l'oposició, es va quedar a les portes d'agafar-ne el relleu. En un congrés a Sevilla, i amb el PSC i bona part del PSOE andalús donant-li suport, va ser derrotada en la votació a la secretaria general per Alfredo Pérez Rubalcaba, que malgrat la seva estrepitosa derrota electoral uns mesos abans tenia el suport de l'antic aparell del partit. Chacón havia intentat que el carnet del PSC no li passés factura i, en un gest que no va acabar de convèncer a la seu del carrer Nicaragua, va presentar credencials per liderar el PSOE en un acte a Olula del Río, a Huelva, d'on era originari el seu pare.


La desorientació després de Sevilla

A partir d'aquella derrota a Sevilla, Chacón va quedar desorientada i la seva estrella va anar minvant. Va deixar el Congrés, tot i que no la direcció del PSOE, per marxar a fer classes a Miami durant un curs però va tornar per assumir el repte de ser cap de llista del PSC a les generals de desembre de 2015. Els mals resultats, la mala relació amb Pedro Sánchez i les poques possibilitats que tenia de refer la seva carrera pel refredament de la relació amb l'andalusa Susana Díaz van fer que deixés la primera línia l'abril de l'any passat.

 

Carme Chacón en una imatge d'arxiu Foto: ACN


Des d'aleshores residia a Madrid malgrat que mantenia la militància al PSC. Treballava en un despatx d'advocats (havia estat professora de dret constitucional a la Universitat de Girona abans de fer el pas a la política professional) i per la fundació Ortega-Marañón. Una de les darreres activitats que va organitzar-hi, la passada primavera, va ser un cicle de debat Catalunya-Espanya. Chacón va ser, d'entrada, una de les dirigents del PSC més crítiques amb el procés català i això l'havia anat allunyant progressivament també d'alguns dels dirigents. Amb l'actual direcció, comandada per Miquel Iceta, mantenia unes relacions formalment correctes malgrat les desavinences en la confecció de les llistes al Congrés.


Figura clau en l'oposició a Aznar

Chacón, filla d'un bomber i d'una advocada vinculats al socialisme ja per tradició familiar, va ser escollida regidora d'Esplugues a les municipals de 1999. L'any 2000, amb Narcís Serra de cap de llista, el Baix Llobregat, la seva federació, la situa en les llistes al Congrés i és escollida diputada. Només arribar una de les primeres polèmiques: en una entrevista a l'Avui afirmava que no anava a la cambra baixa “a fer de Pilar Rahola”. L'exdiputada d'ERC hi va polemitzar. Era la legislatura de la majoria absoluta de José María Aznar i amb el PSOE reinventant-se. Chacón, com altres joves diputats socialistes, va fer costat a Zapatero, un jove diputat lleonès de segona fila disputava la secretaria general al candidat de l'antic aparell, José Bono.

El juliol del 2000 Zapatero guanya per només nou vots al 35 congrés i la carrera de Chacón es dispara. Ell la tria per ser a la seva executiva i li comença a donar responsabilitats: responsable dels assumptes d'educació, representant del partit a la comissió de seguiment del pacte antiterrorista i, finalment, portaveu de l'executiva del partit, que compaginava amb càrrecs a la direcció del PSC, que el 2003 assumiria les màximes quotes de poder institucional arribant al govern de la Generalitat amb el tripartit. Va ser una de les figures clau en l'oposició a Aznar.

La legislatura 2004-2008 és la més complexa per ella. Repeteix com a diputada i, en un moment en que toca gestionar el nou Estatut, Zapatero la situa en un lloc estratègic: la vicepresidència del Congrés. Amb José Montilla, que era ministre d'Indústria i primer secretari, intentaven reduir la conflictivitat entre el tripartit que liderava Pasqual Maragall i el govern del PSOE. A les Corts, Chacón també s'encarregava de negociar, setmana rere setmana i de la mà d'Alfredo Pérez Rubalcaba, els suports d'ERC i ICV preferiblement però també de CiU.

Perfil esquerrà i boda 'mediàtica'

Chacón intentava mostrar un perfil més a l'esquerra del PSOE i compromès amb el federalisme però evitant a tota costa les tensions entre els socialistes catalans i espanyols. Això últim s'ha aconseguit just ara, quan ella feia mesos que estava apartada de la primera línia però també quan socialistes catalans i espanyols passen pel seu pitjor moment. En aquells anys es casa amb Miguel Barroso, un dels principals fontaners de La Moncloa i que tindrà molt a veure amb el naixement de Público i La Sexta en l'intent de crear un grup mediàtic que acabi amb el monopoli i la influència del grup Prisa a l'esquerra.
 

Carme Chacón, quan era ministra de Defensa Foto: Ministeri de Defensa


Carme Chacón només fa mitja legislatura al Congrés. En una de les crisis de govern, Zapatero la fa ministra d'Habitatge, una de les apostes d'aquella primera legislatura davant la carestia de l'habitatge, i allà intenta sobreposar-se a la manca de competències estatals. Algunes mesures que pren aleshores, com les reformes legals que faciliten desnonaments, l'empaitarien en els anys de la crisi. Amb Montilla ja de president de la Generalitat i ella de referent del PSC a Madrid, arriba el seu millor moment, les eleccions de 2008. El PSOE paga el desgast de l'Estatut a Espanya però a Catalunya en cobra rèdits i la llista que ella encapçala, amb una campanya molt dura contra el PP, passa de 21 a 25 diputats dels 47 en joc. En un míting, i després de que Rajoy, que era l'aspirant del PP, hagués apel·lat a una nena imaginària en un acte, Chacón no va tenir manies en presentar-se com “la nena de Felipe”. El premi a un resultat històric va ser un ministeri dels coneguts com "d'Estat". Chacón és nomenada ministra de Defensa, es converteix en la primera dona en ser-ho a Espanya i la seva imatge passant revista embarassada a les tropes fa la volta al món.

Amb l'Estatut, al costat del PSOE

La sentència de l'Estatut descara Chacón i l'allunya definitivament dels dirigents més catalanistes del partit. Amb la decisió de fer carrera política a Madrid i no a Barcelona ja presa, publica un rellevant article a El País amb Felipe González en el que treu transcendència política a la sentència del Tribunal Constitucional retallant el text contra la que José Montilla i el seu govern organitzarien, de la mà de la societat civil, una històrica manifestació de marcat to sobiranista el 10 de juliol de 2010. A partir d'aleshores es comença a difuminar a Catalunya, on només es fa present per fer declaracions dures contra el procés sobiranista, i se centra en projectar-se a Espanya fent aliances amb els socialistes andalusos, valencians, castellano-manxecs i madrilenys pensant en el relleu de Zapatero.

El zènit polític de Zapatero, la desconnexió amb el PSC i, sobretot, la derrota al congrés de Sevilla van marcar el seu declivi. La seva salut li va aconsellar fer un pas al costat malgrat que Chacón, que difícilment perdia el somriure i que tenia una gran facilitat per connectar amb els seus votants, es resistia a desconnectar de la política i seguia a les travesses en aquests mesos d'incertesa al PSOE.
 

Carme Chacón al poliesportiu del Bonaire de Terrassa. Foto: Cristóbal Castro

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació