Marta Carnicero: «La memòria tendeix a enganyar-nos»

Marta Carnicero i Hernanz (Barcelona, 1974) és enginyera industrial, docent i escriptora. També una gran conversadora i escoltadora, a qui es nota que agrada viure i a qui agrada explicar històries. Després de diversos llibres de cuina, s'endinsa en la ficció amb El cel segons Google (La Magrana), la primera incursió en el món de la novel·la. L'obra demostra l'agilitat de l'autora per posar la prosa al servei de la història, per fer-ho àgil sense deixar res per dir.
 
A partir de la quotidianitat, Carnicero ens fa capbussar en els ressorts de les emocions humanes que ens fan ser com som, reflexionant sobre la paternitat i la fidelitat a través d'un viatge literari que és la recerca d'una identitat. La Júlia i el Marcel tenen problemes de parella tot i haver aconseguit l'adopció de la Naïma. I aquest esdevé l'escenari d'una història de passions humanes i del desencís que provoquen. Com la vida mateixa. Sensible i apassionada, la conversa ens endinsa al moll de l'ós d'una història que acaba de ser reeditada en ocasió d'aquest Sant Jordi.
 
- Hauria d'existir una paraula especial per a la traïció d'una persona que estimes?
 
- Sí. No se m'acudeix pitjor forma de deslleialtat. Tots podem enamorar-nos d'algú altre; això no sempre es tria. El que sí que es pot triar és actuar amb sinceritat: explicar la veritat quan ens la demanen, en comptes de culpabilitzar la nostra parella per una situació de la qual és víctima, no responsable. El mínim que mereix qui ens ha acompanyat en el camí és que siguem sensibles al seu patiment. Justificar-se en la mentida per sentir-se bé és tan pueril com voler desaparèixer tapant-se la cara. L'engany segueix allà. És aquí, i no en l'enamorament, on hi ha la veritable traïció..
 
- Després de cinc llibres de cuina, com és el pas a fer una novel·la de ficció, amb tot el pes de la literatura?
 
- Aquesta novel·la la vaig treballar com a treball final de Màster i, la veritat, no esperava que es publiqués. En principi, es deia Els petits detalls odiosos, tot i que ja tenia el títol El cel segons Google pensat. I també havia d'anar signada per Marta Miserachs, un pseudònim amb el cognom de l'única àvia que em queda viva.
 
- Què va passar per desistir d'una cosa i de l'altra?
 
- Que no em van deixar fer-ho. Fins i tot, va haver-hi un moment en què vaig pensar que el llibre no sortiria. De fet, jo només volia canviar el cognom per no estar etiquetada amb els llibres de cuina.
  
- Dels llibres de cuina a la literatura. Un canvi sobtat, i amb un bon regust.
 
- Jo sempre havia escrit ficció, però la veritat és que mai no esperava publicar. Quan vaig fer el Màster, les meves filles deurien tenir deu o vuit anys. Jo volia estudiar Teoria de la literatura, però em vaig adonar que no podia. No tens fills perquè te'ls cuidi un altre, oi? Però vaig trobar aquest Màster en creació literària, que era el més semblant a Teoria. Fins aleshores, no se m'havia acudit mai que podia publicar ficció. I això que havia escrit contes, poemes, etc.
 
- Com arriba als llibres de cuina?
 
- Perquè m'agrada molt menjar. M'agrada la cultura gastronòmica i també les cultures del món. Ben aviat em vaig veure en diferents mitjans, ja fos ràdio o televisió, parlant de novel·les gastronòmiques. El vessant literari em va sortir poc després, però ja el portava a dins.
 
- Creu que tornarà a publicar coses relacionades amb la gastronomia?
 
- Ara que sé és possible publicar novel·les, em sembla que tinc uns altres propòsits que m'omplen molt més.
 
- El seu debut mostra una autora fresca, de prosa àgil, amb una estructura que gravita al voltant de capítols molt curts.
 
- Va ser una tria per optimitzar el temps, no té gaire secret. Tenia només un any per escriure el llibre, i per això vaig triar capítols curts. Sóc molt organitzada, tinc aquest punt germànic, i com que qualsevol bon text requereix molta reescriptura, no podia dedicar-m'hi massa, havia d'anar al gra, en un procés el més curt i rendible possible. A banda, també m'interessava fer petites escenes, descripcions de moments significatius que no calia allargar més del necessari. I segur que hi deu haver afectat que sóc lectora de metro.
 
- El llibre s'endinsa en terrenys molt íntims. D'una banda, la consistència d'una parella, i de l'altra, l'adopció.
 
- Hi havia dues històries i una la coneixia perfectament: la parella que es trenca. Jo tenia una companya de feina que havia adoptat una criatura. Un dia, li vaig preguntar: i si pel camí us separeu? Què passarà amb la criatura? Em va dir que s'haguessin quedat sense la nena. Som en un mon on t'examinen per qualsevol cosa, menys per ser pare. Excepte, evidentment, si no ets pare biològic, que aleshores et fan milers de proves! Que el fet de ser pare o mare depengui d'un tercer em sembla molt fort... La història mereixia ser desenvolupada.

Marta Carnicero. Foto: Adrià Costa

- De l'altra banda, tenim la història de la Naïma.
 
- És la part que no coneixia de res. Això em va permetre no avorrir-me mai d'escriure: com que la part de la parella ja me la coneixia, quan n'estava cansada saltava a la Naïma. No sabia on aniria a parar, el personatge era qui em portava. La Naïma i jo ens vam adonar de la història juntes. Mentre escrivia, tenia la sensació d'estar-me explicant a mi mateixa, d'anar-me descobrint.
 
- La memòria, el gran exemple de mentida perfecta.
 
- La memòria és una qüestió que m'obsessiona. El fet de no reconèixer les persones que tens molt a prop. El que estic escrivint ara també tindrà a veure amb això, més de l'estil de Black Mirror. Sempre tendim a creure'ns veritats que no són aquelles veritats. Sempre adaptem la realitat.
 
- De manera natural tendim a suavitzar els records dolorosos, per exemple.
 
- Sí, perquè la memòria tendeix a enganyar-nos. Moltes vegades ens complaem en l'engany de la memòria, sobretot en els records que no volem o no podem assumir.
 
- La novel·la és feta d'escenes quotidianes, d'un dia a dia on tenen lloc enganys, rancúnies i perdons. Emocions humanes, de manera clara i entenedora.
 
- M'ha sorprès que gent que em coneixia s'hagi sentit identificada amb algunes parts de la història. Però vaja, la quotidianitat és una cosa per la qual tots passem. Volia apel·lar a aquesta proximitat que diu que no cal anar molt lluny per entendre com et sents. Tots hem tingut les decepcions que produeix la vida en parella, o les típiques pujades d'energia i vitalitat. O el fet que quan entres en una relació, no estàs triant entrar-hi.
- El llibre tracta sobre la insistència que tenim les persones per intentar omplir els buits que ens deixen els altres.
 
- Però fer-ho no és possible, tot i que ens hi entestem!
 
- Tampoc no hi ha bons ni dolents.
 
- Fins i tot en situacions extremes. Tenia clar que no volia jutjar. Els sentiments són els que són. El rebuig de la filla pel pare, les ganes de la filla de dir que l'estima, el desenamorament, o l'enamorament inevitable. Ara bé, com gestionem tot això? Doncs mira, com podem. Tots els personatges fan el que poden. Però no son malèfics, no són males persones, i això respon a com som les persones del carrer. Tots, al darrere, portem una motxilla vital que ens fa actuar tal i com actuem.
 
- De vegades, les pors ens fan fer coses horroroses.
 
- Si poguéssim actuar sense por, tot seria molt més fàcil.
 
- El llibre té un fil musical que acompanya la història, com l'òpera.
 
- La part de l'òpera m'interessava, perquè quan t'enamores d'algú, també et fas teus els gustos i dèries de l'altra persona. En Marcel no havia tingut mai cap interès per l'òpera, i de cop comença a parlar-ne molt. Així demostrava aquest biaix que va prenent per uns interessos que no són els propis.
 
- I l'Elegia de Fauré? La seva aparició és una escena que remou, exquisida.
 
- Les meves filles actuaven a les audicions d'estiu i allà vaig escoltar l'Elegia de Fauré. Em va semblar d'una delicadesa brutal, que et porta de la mà i t'explica una història. Vaig pensar que hi hauria un capítol que escriuria escoltant aquesta Elegia. En bucle.