07
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
16:31h
Tinc ganes de parlar-vos d’un molt bon programa de televisió i, per tant, no voldria dir gran cosa sobre l’entrevista de Bertín Osborne a José Maria Aznar. Però suposo que és una mica inevitable. Ja ho he escrit alguna altra vegada, no trobo que Mi casa es la tuya sigui un mal programa de tele ni que Osborne sigui un mal comunicador, més aviat tot el contrari. L’amfitrió tracta tots els convidats/entrevistats igual, la seva veu en off és sovint intercanviable, les cançonetes que sonen també i les preguntes acostumen a ser previsibles i toves. El tracte dispensat a Aznar no va canviar gaire respecte a tots els que abans han passat pel programa. No crec, per tant, que li dispensés un massatge més o menys intens que a tots els convidats anteriors.
El problema, diguem-ho clar, era el propi convidat. Veure un tipus tan repulsiu tractat a cos de rei a la televisió d’avui –sort que era Telecinco i no TVE- havia de generar per força rebuig a l’espectador. El senyor va dir el que li va donar la gana, va enfarinar-se en la seva pròpia immundícia intel·lectual, en el relat fictici, indecent i immoral que s’ha construït sobre la recent història d’Espanya. Bertín li va treure el tema de la foto de les Açores i l’11-M i tot el que va dir feia vomitar. Osborne i Telecinco ens van fer un flac favor, no volem veure individus d’aquesta estofa passejant-se per programes de simple entreteniment i tan baixa exigència crítica. Que se’l fotin on els càpiga.
Diuen que és el capítol menys vist de la trajectòria del programa, com si això fos cap símptoma de maduresa en l’audiència o com si volgués reflectir rebel·lió contra alguna cosa. Podria ser i si fos així seria una bona notícia però no crec que aquesta dada suposi un abans i un després de res.
El segon millor programa –el primer és Historia de nuestro cine- de Televisió Espanyola –la programació cultural i divulgativa continua sent de bon nivell- és Millennium. Ramón Colom porta temps al capdavant d’aquest espai de coneixement i debat que abans havia estat molts anys a la graella de TV3. El format és exactament el mateix: un tema i una conversa d’experts, implicats o testimonis. El model, com és ben sabut, és La clave, aquella mítica creació de José Luis Balbín que tants anys va estar a la televisió pública estatal.
Doncs bé, m’agrada visitar sovint Millennium, m’agrada deixar-me captivar pel poder de la paraula ben dita, per la conversa relaxada i enriquidora. Poques coses em generen tanta placidesa com escoltar persones que parlen d’allò que saben, dels temes que dominen i tenen la generositat de compartir amb qui vulgui escoltar-los. El coneixement és això, la seva pròpia existència i la capacitat de transmetre’l a la resta.
En l’últim capítol, per exemple, el tema a tractar era la Sida. Van convidar una persona infectada de VIH, un terapeuta expert en acompanyament psicològic i suport als afectats pel virus i dos experts de la màxima categoria. Eren els doctors Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell, eminències mundials en la investigació sobre la malaltia. Quina meravella escoltar-los, quin privilegi tenir-los durant una hora desgranant la seva experiència i tenir la certesa que és també la seva passió.
Això és segurament el millor del programa. Quan descobreixes que les persones que parlen es creuen allò que diuen, que no són impostors ni falsaris, que han fet de la seva passió la seva feina, la seva manera d’intervenir en aquest món imperfecte i treballar per a fer-lo una mica millor. Els doctors Clotet i Gatell són d’aquest tipus de persones, comparteixen el mateix imaginari intel·lectual, han treballat junts i han desenvolupat projectes en comú sobre vacunes i tractaments de la Sida. Fins i tot deuen ser amics! O com a mínim això és el que a un li ve de gust pensar quan els veu plegats.
Millennium tracta cada setmana un tema diferent: periodisme, homofòbia, política, Trump, educació, investigació, turisme, medicina, comunicacions, medi ambient... Des de la senzillesa expositiva i la voluntat divulgativa, des del rigor, el bon guió, la documentació adient i la màxima capacitat de transmissió de pensament, construeix cada setmana un oasi, un lloc on té tot el sentit voler-s’hi refugiar. Enhorabona.
El problema, diguem-ho clar, era el propi convidat. Veure un tipus tan repulsiu tractat a cos de rei a la televisió d’avui –sort que era Telecinco i no TVE- havia de generar per força rebuig a l’espectador. El senyor va dir el que li va donar la gana, va enfarinar-se en la seva pròpia immundícia intel·lectual, en el relat fictici, indecent i immoral que s’ha construït sobre la recent història d’Espanya. Bertín li va treure el tema de la foto de les Açores i l’11-M i tot el que va dir feia vomitar. Osborne i Telecinco ens van fer un flac favor, no volem veure individus d’aquesta estofa passejant-se per programes de simple entreteniment i tan baixa exigència crítica. Que se’l fotin on els càpiga.
Diuen que és el capítol menys vist de la trajectòria del programa, com si això fos cap símptoma de maduresa en l’audiència o com si volgués reflectir rebel·lió contra alguna cosa. Podria ser i si fos així seria una bona notícia però no crec que aquesta dada suposi un abans i un després de res.
El segon millor programa –el primer és Historia de nuestro cine- de Televisió Espanyola –la programació cultural i divulgativa continua sent de bon nivell- és Millennium. Ramón Colom porta temps al capdavant d’aquest espai de coneixement i debat que abans havia estat molts anys a la graella de TV3. El format és exactament el mateix: un tema i una conversa d’experts, implicats o testimonis. El model, com és ben sabut, és La clave, aquella mítica creació de José Luis Balbín que tants anys va estar a la televisió pública estatal.
Doncs bé, m’agrada visitar sovint Millennium, m’agrada deixar-me captivar pel poder de la paraula ben dita, per la conversa relaxada i enriquidora. Poques coses em generen tanta placidesa com escoltar persones que parlen d’allò que saben, dels temes que dominen i tenen la generositat de compartir amb qui vulgui escoltar-los. El coneixement és això, la seva pròpia existència i la capacitat de transmetre’l a la resta.
En l’últim capítol, per exemple, el tema a tractar era la Sida. Van convidar una persona infectada de VIH, un terapeuta expert en acompanyament psicològic i suport als afectats pel virus i dos experts de la màxima categoria. Eren els doctors Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell, eminències mundials en la investigació sobre la malaltia. Quina meravella escoltar-los, quin privilegi tenir-los durant una hora desgranant la seva experiència i tenir la certesa que és també la seva passió.
Això és segurament el millor del programa. Quan descobreixes que les persones que parlen es creuen allò que diuen, que no són impostors ni falsaris, que han fet de la seva passió la seva feina, la seva manera d’intervenir en aquest món imperfecte i treballar per a fer-lo una mica millor. Els doctors Clotet i Gatell són d’aquest tipus de persones, comparteixen el mateix imaginari intel·lectual, han treballat junts i han desenvolupat projectes en comú sobre vacunes i tractaments de la Sida. Fins i tot deuen ser amics! O com a mínim això és el que a un li ve de gust pensar quan els veu plegats.
Millennium tracta cada setmana un tema diferent: periodisme, homofòbia, política, Trump, educació, investigació, turisme, medicina, comunicacions, medi ambient... Des de la senzillesa expositiva i la voluntat divulgativa, des del rigor, el bon guió, la documentació adient i la màxima capacitat de transmissió de pensament, construeix cada setmana un oasi, un lloc on té tot el sentit voler-s’hi refugiar. Enhorabona.
El programa «Millennium» de TVE. Foto: TVE