Xavi a Qatar, tot és molt «xulo»

El programa Fora de sèrie ha tornat a TV3 després d’uns mesos de descans. El primer tàndem periodista-entrevistat ha sigut Pere Escobar-Xavi Hernández i el resultat ha estat agradable. S’han preocupat per injectar-li una mica de ritme televisiu, de varietat d’escenaris i situacions, perquè no passés com a capítols anteriors, en què una càmera filmava una conversa i poca cosa més.

Esclar que si la conversa és bona, si és susbtanciosa i rica, tota la resta seria igual i no ens caldria preocupar-nos per la quantitat de càmeres i pel muntatge dels plans. Aquest és, em sembla, el gran problema de Fora de sèrie.

El gran problema –es va tornar a comprovar amb l’entrevista a Xavi- és que la tria d’entrevistats és molt, molt, molt complicada. Hem arribat a un moment en què entre entrevistar un futbolista o un polític cada vegada hi ha menys diferències. Les banalitats que deixen anar, l'escassetat de discurs, la poca fondària de les reflexions, la curtesa de mires... Així no hi ha qui faci una entrevista, ja pots ser el millor periodista del món. I això que la conversa amb Xavi va generar moments d’interès i la química entre tots dos va ser notable. Però alguna cosa fallava, no hi havia substància suficient per a omplir una hora de tele.

Suposo que deu ser cosa d’allò tan tòpic del peix que es mossega la cua, oi? Els programadors volen noms, personatges que per si sols atreguin audiència, que l’interès vingui donat per qui són i no pel que diguin. Amb aquest punt de partida, la tria avui en dia han de ser polítics o futbolistes. Són faves comptades. I és dramàtic. 

Pere Escobar és un animal de la naturalitat, tot ho fa fàcil i es nota que gaudeix de la seva professió. Això és fantàstic. No té preu. I amb Xavi se’l veia en la seva salsa. Vaig recordar els temps de 100% futbol, que m’encantava, on sempre hi havia convidats interessants, capaços d’anar més enllà de l’evidència. Recordo un dia que hi va anar l’Ernest Lluch, per exemple, o el Puyal. Tenien una manera de parlar sobre futbol que no enfarfegava, que no te’n cansaves al cap de cinc minuts com malauradament passa ara a quasi tot arreu. Hi havia entusiasme pel Barça, esclar, però no papanatisme. I s'agraïa molt.
 
Amb Xavi van parlar del Barça, del futur com a entrenador, de Guardiola, de Messi, dels triomfs... Força previsible tot, sincerament. Però suposo que era inevitable. I amb Escobar pilotant la conversa la previsibilitat no va ser gens molesta. Més calat podia tenir la mirada cap al país de residència actual de Xavi: Qatar. La seva postura va quedar clara de seguida, està encantat. No detecta problemes substancials en la qüestió dels drets humans i inclús s’inclou a ell mateix com a subjecte actiu per a millorar-los tot preparant i formant futbolistes per al futur mundial de futbol. “Aquí adoren a l’emir, el que diu va a missa”, “El paper de la dona aquí és una mica diferent que allà”, “Si una dona va una mica destapada és possible que li cridin una mica l’atenció”, “Hi ha molts prejudicis, la gent no sap què és Qatar. En parlen sense haver-hi estat mai”, són algunes de les reflexions que va proposar.

Jo no he estat mai a Qatar, per tant potser el que dic és injust i denota ignorància. Suposo, només suposo, que des de la seva posició privilegiada d’estrella del futbol amb totes les comoditats, hi deuen haver realitats amb les que no s’entra en contacte. Qatar, ells mateixos ho diuen en un moment de la conversa, és un país inventat, un aparador de luxe i petrodòlars, un lloc on els emirs rebenten les subhastes d’art i adquireixen quadres fonamentals de l’Impressionisme com qui compra un manat de cebes. Allà els diners ho valen tot, són la mesura de tot i els drets humans es mesuren i es paguen així, amb diners. 
 Està molt bé que a Xavi li sembli un lloc meravellós i segur que les seves valoracions són autèntiques i genuïnes. Està molt bé que tan ell com la seva dona estiguin tranquil·líssims vivint-hi i que no tanquin la porta de casa quan surten al carrer. En un programa de converses com Fora de sèrie el que toca fer és escoltar el protagonista, aconseguir que se senti còmode i que tot flueixi com una seda. Potser va sobrar algun “Això és espectacular!”, algun “Que xulo!” dels dos mirant embadalits tot allò que els envoltava.
 
Repeteixo que Fora de sèrie és un format ben pensat. Una bona idea. Alguns cops, però, es troba a faltar una mica més de preparació de les entrevistes, més voluntat d’aprofundiment i originalitat. I, sobretot, una elecció de convidats més sòlida. Esclar que tot això és fàcil de suggerir des de fora. Enlloc està escrit què passarà durant una conversa de dues persones. No hi ha fórmules infal·libles per a aconseguir com per art de màgia que una entrevista sigui fabulosa. Això es detecta durant la conversa i quan s’ha acabat. Abans, molt complicat.