literatura: entrevista

Tina Vallès: «Com a escriptora, sempre busco una emoció que sigui del lector»

L'autora publica "La memòria de l'arbre", el llibre guanyador del segon Premi Llibres Anagrama

Tina Vallès guanya el premi Llibres Anagrama amb «La memòria de l'arbre»

| 04/04/2017 a les 10:30h
Especial: Nació Destacat
Arxivat a: Cultura, entrevista, literatura, Tina Vallès, Premi Llibres Anagrama, literatura catalana, entrevista cultura, Anagrama
Tina Vallès | Jordi Jon Pardo
Aquesta notícia es va publicar originalment el 04/04/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La memòria de l'arbre (Anagrama, 2017) és un exemple de com pot arribar a ser de contundent la delicadesa. De com en són, de fugissers, els records, i de quina mena de fils els sostenen. Un relat sobre com la mirada d'un nen és l'aliment de la memòria, de l'emoció de ser petit i de voler ser gran, d'haver viscut, de saber recordar i, alhora, de no poder-ho fer. "Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi", tal com escriví Roberto Piumini i com resa una de les citacions que fan de pòrtic a la història. Perquè tot pot romandre al cap d'un nen. I perquè allà és possible el miracle de perpetuar la vida, sense oblidar que tot pot acabar-se.
 
"Amb fills, la mort és un tema que t'arriba, tard o d'hora", explica Tina Vallès (Barcelona, 1976) mentre assenyala les connexions entre aquesta obra que ha escrit, petita i bellíssima, i l'obra de Piumini que cita, "un llibre on realment això s'explica". Ella, com a autora, també va començar a donar-hi voltes a partir del 2013. "No soc gens de fer esborranys i esquemes. Soc molt de rumiar", explica. "Quan començo a escriure, ja sóc a la fase final i prenc molt poques notes. El que sí que faig és llegir molt, sobretot coses que em porten a aquell estat i a la temàtica".
 
"Vaig llegir Piumini i Un viatge a l'Índia, de Gonçalo Tavares. No tenen res a veure amb el llibre, però sí amb la forma d'escriure: tot és molt sintètic", un element imprescindible per aconseguir que la veu narrativa sonés versemblant i per deixar espais gràfics on poder respirar i fer temps. "Poso quatre frases, però la resta pertany al lector". De mica en mica, van començar a venir les peces d'una obra que tenia una energia sorprenent, amb un gran motiu protagonista: "Volia escriure alguna cosa sobre la memòria, sobre la pèrdua de memòria i sobre la memòria familiar i allò que et queda dels avis".
 

Tina Vallès presenta Foto: Jordi Jon Pardo


Un desmai que ho lliga tot
 
La veu d'un nen justificava l'opció sintètica, el silenci, les preguntes. "En un principi, tenia una història amb un avi i un net, amb una família fictícia. A mesura que anava escrivint, però, m'adonava que hi faltaven coses". Quan ja tenia un bon gruix de la novel·la, Vallès s'adona que qui ha d'explicar-ho tot és el nen, fugint del to dramàtic. "Volia una visió més optimista". L'autora torna a començar, i tot agafa una altra consistència. "És fill únic i amb pares professors, cosa que em permet fer més versemblant la sensibilitat adulta. El nen fa una desdramatització que els adults som incapaços de fer". Sense oblidar que la història té un altre element important. El desmai.
 
"Mentre anava fent, veia que em feia falta alguna cosa, una columna que acabés de lligar-ho tot", assenyala. "Em va sortir un avi molt metafòric, que parlava d'arbres i de carrers, i això va fer que resultés molt natural que la història tingués un arbre molt especial", sosté. Un dels seus avis era de Vilaverd i es deia Joan, i l'altre feia de rellotger i era de Montblanc. El desmai és de Premià, de casa els pares. Un escenari real que havia de permetre un viatge emocional, sense caure en paranys ni miralls massa emotius.

"No és autobiogràfic, però sí que vaig buscar molt a les meves experiències amb els avis. Amb tot aquest còctel, vaig veure que ho tenia més difícil per controlar l'emoció, amb la sensació d'estar a la corda fluixa. Em posava molts paranys, però em venia molt de gust fer-ho". Totes aquestes peces permetien molt de joc, així com també un coixí protector que pogués evitar un gir trampós o els trucs més efectistes.
 
Una auca plena de símbols
 
Al llarg d'onze capítols, amb onze escenes i amb tota una casuística al voltant del número onze, Vallès aconsegueix superar els esquemes de la faula canònica. "Quan era petita, el  meu avi m'explicava faules. I jo ara n'explico, també, a les meves filles. M'agraden molt, perquè et pots quedar amb la història i prou, o anar més enllà. I també perquè quan més vegades les expliques, més suc hi trobes". I tot s'acaba associant d'una manera molt subtil. "Ara bé, quan escrivia el llibre jo pensava més en una auca. I també és un mosaic, una partida de domino o un àlbum de fotos".
 
Entre síntesi i acció, Vallès aprofita per jugar amb els símbols: la presència de l'O, el rellotge, el temps, el cercle. També la llum, els colors, les ombres, els gustos. "Ho utilitzo molt per explicar emocions. Suposo que ho faig per fugir del terreny més sensible, sentimental i cursi. Vull anar molt amb compte amb això, perquè no vull posar un subratllat musical de violins per emocionar", fent el símil amb el cinema. "Si després de tot el que t'explico, t'emociones, és cosa teva. Com a escriptora, sempre busco una emoció que sigui del lector, sense que jo l'hagi provocada intencionadament".
 
Com furgar a la memòria i arribar a casa els avis, i adonar-se que el temps, allà, hi passava molt més lentament. Com un encontre entre el brogit de la ciutat i la cadència del poble. La memòria de l'arbre és un llibre sobre tot això, i sobre quan s'expliquen les coses. Quan tenim enteniment? Quan aprenem a saber i a preguntar? Quan resolem que la vida té una mesura que s'allunya d'allò que havies somiat de petit? Quan acceptem que el dolor serà part de la meravella de sentir-se viu? Agafeu aquest llibre i no deixeu passar l'oportunitat de retrocedir en el temps per veure-us, amb els vostres avis. Entendreu de quina substància és feta la memòria. I l'amor.
 

Tina Vallès presenta Foto: Jordi Jon Pardo

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Gran expectació a l'arribada de Puigdemont a l'aeroport a Dinamarca | ACN
01/01/1970
El polític català ha arribat aquest matí a Copenhaguen, on ha de participar en un debat sobre el procés català a la universitat | El jutge del Suprem ha de decidir ara si l'activa | L'advocat de Puigdemont no descarta "cap escenari"
Ferran Casas | 1 comentari
01/01/1970
El president es juga capejar l'euroordre de detenció si avui viatja a Copenhaguen mentre s'ha de resoldre ja com se l'investirà, un procés que genera dubtes legals i també polítics. També són notícia Ada Colau, la manifestació de policies espanyols, la Trinca, Jimmy Carter i Vicenç Villatoro
01/01/1970
Les actes de la policia espanyola descriuen l'activitat dels Mossos en els diversos districtes i en més d'un cas també relaten l'actitud dels votants cap als agents de la policia catalana.
01/01/1970
La decisió l'hauria d'executar la mesa, segons la fórmula que triés per repartir els representants a la cambra alta i designar qui capitanejaria les comissions | Les concessions s'unirien a gestos com el to conciliador de Torrent en el seu discurs o la ubicació de Catalunya en Comú-Podem a l'hemicicle
Santi Rodriguez, Xavier García Albiol, Mariano Rajoy, Andrea Levy i Dani Serrano, en un acte de campanya | PP
Roger Pi de Cabanyes | 12 comentaris
01/01/1970
«L’equip de Mariano Rajoy dona per fet que ERC i el PDECat ja estan assumint que no faran president Puigdemont»
Una imatge de la sèrie «Merlí» | TV3
Toni Vall | 7 comentaris
01/01/1970
«Empescar-se que el millor final possible és enviar el protagonista al sot sona a sopar de duro, francament, a mandra de pensar alguna cosa més elaborada»
Carme Forcadell i Roger Torrent, a l'inici del ple de constitució del Parlament | Josep M. Montaner
Joan Serra Carné | 2 comentaris
01/01/1970
Roger Torrent desplega un perfil institucional que neguiteja la CUP per la falta de referències republicanes mentre la seva predecessora assisteix, alliberada, a una legislatura que insinua contradiccions en el sobiranisme