A aquestes alçades, sobretot després d’un intens Tricentenari de la Guerra de Successió, a poca gent se li escapa que Felip V no ho va tenir gens fàcil a l’hora d’apoderar-se de la ciutat de Barcelona.
Els barcelonins, organitzats en els batallons gremials de la Coronela de la ciutat i abandonats per la major part de les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria, van ser capaços de plantar cara a dos dels millors exèrcits europeus del moment. La resistència va ser tan numantina que els propis diaris de guerra dels borbònics lloaven la resistència dels seus enemics.
Felip V ja havia avisat que faria enderrocar bona part de la ciutat, però els barcelonins, incrèduls que tot just després d’haver sortit d’una guerra la monarquia es marqués com a prioritat una obra de dimensió faraònica van anar adobant i reparant les seves llars.
Però aquells que, descreguts, tenien esperances anaven ben errats, perquè Felip V, tot i els acords de capitulació pels quals la ciutat se li rendia, no tenia gaire confiança en la fidelitat d’aquella gent que tan ferament l’havia combatut. En part, veient del que havien estat capaços, potser la sospita tenia prou fonament.
La resistència dels barcelonins va ser tan numantina que els propis diaris de guerra dels borbònics lloaven la resistència dels seus enemics.
Els barcelonins d’una part important del barri de la Ribera es van veure forçats a enderrocar en molts casos les seves llars amb els seus propis braços per deixar-hi una extensa esplanada, de nefasta memòria, en part de la qual s’hi bastiria una imponent fortalesa militar, la ciutadella, que més enllà de ser un emplaçament des d’on defensar la ciutat complia la funció de reprimir-la i controlar-la.
L'IES Verdaguer, al Parc de la Ciutadella Foto: Eva Domínguez
Al llarg de la història de la nostra ciutat, la Ciutadella ha estat gairebé sempre sinònim de repressió i de por. La pròpia esplanada i també el seu interior van ser escenari d’execucions de barcelonins, en alguns casos quasi indiscriminades. Les tropes que s’hi allotjaven estaven sempre preparades per, sabre en ma, perseguir tota dissidència o rebombori i els canons més d’una vegada van escopir fortament contra la ciutat. En aquestes tasques, tot s’ha de dir, la ciutadella sovint va tenir com a aliada la fortalesa del castell de Montjuïc, escenari de pràctiques ben similars...
La Ciutadella, com a tal, va ser odiada, assaltada, i finalment enderrocada l’any 1868. Aquí en teoria acaba la història d’aquest enclavament militar estratègic, però en comença una de nova, la de la Ciutadella com a espai conquerit pels barcelonins, que va lluir un nou aspecte sobretot a partir de l’Exposició Universal de 1888.
Ara es conserven pocs vestigis d’aquell recinte militar, però els únics edificis originals que romanen en peu, exceptuant la capella castrense, que encara té un us militar, la resta tenen funcions gairebé oposades a les seves originals. Del que havia estat una caserna en van acabar fent un institut públic, l’IES Verdaguer. On hi havia persones entrenades per matar i canons, ara hi eduquen ciutadans lliures amb valors per fer un món millor des de 1932 en èpoques de la Generalitat republicana.
De l’antic polvorí, també en època republicana, en van fer el Parlament de Catalunya, funció que encara ocupa actualment (amb el sòrdid parèntesi del franquisme, evidentment). En un espai on abans s’hi guardava pólvora per matar, ara els representats del poble, escollits democràticament, persones de diverses ideologies i tarannàs intenten posar-se d’acord per fer tirar endavant Catalunya (cadascú segons els seus principis, evidentment). Però més enllà dels grans edificis, les prospeccions arqueològiques a la zona han fet aparèixer restes d’aquella antiga fortalesa.
Parlament de Catalunya.f Foto: Eva Domínguez
Fa un temps, sota l’espai que ara ocupa un indret on els caps de setmana la gent s’estira a llegir un llibre o fer un pícnic, van aparèixer les restes del Portal de Sant Daniel, per exemple.
Quan es va construir el Centre Esportiu Municipal del Parc de la Ciutadella, situat a l’entrada del parc més pròxima a l’Estació de França, també van trobar unes restes. En aquest cas de més de 30 metres de llargària. Corresponien al “baluard de la reyna” Una de les estructures defensives del recinte militar. Lluny de fer desaparèixer totes les seves restes i sense renunciar a construir-hi el complex esportiu, aquest baluard va ser integrat dins l’obra i de fet, s’ha aprofitat la seva disposició per instal·lar-hi a sobre una piscina d’hidromassatge.
Els nous usos d’aquells antics espais repressius no deixen d’inspirar una certa justícia poètica. Si Felip V s’aixequés de la tomba i veiés un polvorí convertit en parlament, la caserna en institut i la gent voltant en bicicleta i passejant per la seva antiga fortalesa potser li agafaria un bon ensurt. Ara bé, el que segur que no crec que s’arribés a imaginar és que sobre un dels baluards de la seva temible ciutadella, ara els nous barcelonins, en banyador i fent ballar els dits dels peus sota l’aigua calenta, gaudirien d’un relaxant bany de bombolletes...
I és que com va dir Nelson Mandela, el que és important no és no caure mai, sinó aixecar-se sempre. I Barcelona és una ciutat model en aquest sentit. Ha caigut moltes vegades, però sempre s’ha sabut reincorporar, fins el punt que parafrasejant Francesc Pujols: rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.
Parc de la Ciutadella. Foto: Eva Domínguez