La república independent dels Maldà

Feia massa temps que no visitava el teatre Maldà, abans conegut com a Círcol Maldà, al carrer del Pi. La setmana passada ho vaig fer dos dies seguits per veure (i repetir) Yo inacabo, el recital de poesia del meu amic Pablo Rosal, ell sí que és un autèntic senyor de Barcelona. Em va fer feliç retrobar-me un cop més amb aquell espai senyorial, de sostres alts i sales àmplies, amb quadres de grans personatges penjats a les parets i que sempre formen part de les escenografies dels espectacles. A la sala de mà dreta hi ha un bar encantador. Hi serveixen cervesa i vi, que sempre són bons companys, bons aconselladors quan l’obra s’ha acabat i convé arreglar una mica el món.

Els encarregats de gestionar la programació són una companyia teatral jove que es diuen Els Pirates. Fa poc van programar una versió de Les dones sàvies que n’hi havia com per aplaudir durant mitja hora. L’altre dia vaig voler tafanejar a la porta del costat, la dels veïns com si diguéssim, i van tenir la gentilesa de deixar-m’hi treure el cap. Hi ha un gran espai, ara sense ús, que la botiga de baix pot utilitzar com a magatzem. És un palau i té aires de palau, esclar. Un no pot evitar pensar què hi passava entre aquelles parets fa un segle o fa dos segles, per exemple, quan hi vivia el baró de Maldà i hi organitzava festes sembla ser que llegendàries i representacions privades pels seus amics aristòcrates.

Em va fer feliç retrobar-me un cop més amb aquell espai senyorial, de sostres alts i sales àmplies, amb quadres de grans personatges penjats a les parets

Carme Tierz i Xavier Muniesa expliquen fabulosament la història de l’indret al seu llibre Barcelona, ciutat de teatres. El modern baró de Maldà, Alfonso de Vilallonga el va convertir en l’espai que és ara i des de mitjans dels anys noranta s’hi van començar a programar vetllades musicals. Sota la batuta de Montse Majench primer i de Pep Tosar després, amb problemes, inseguretats i precarietat, derrotats sempre per l’entusiasme, el Maldà s’ha mantingut ferm, irreductible.

Al costat hi ha el cine Maldà, avui gestionat pel gran Xavi Escribà, que hi ha deixat la pell i l’ànima per mantenir-lo obert. Fa uns anys era quasi una quimera poder sobreviure, va rebre mil amenaces de tancament, va haver de fer reformes, posar ascensor, sortida d’incendis, digitalització i cinquanta coses més perquè algú es convencés que era important continuar apagant la llum i encenent el projector cada dia.

Recordo un programa doble de mitjans dels noranta: La ley de la calle, de Coppola i El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford. Hi vaig anar amb la meva mare i vaig sortir-ne colpit. En aquella mateixa platea hi vaig veure per primera vegada 2001 una odisea del espacio. Va ser a principis de 2001, una picada d’ullet, una bona pensada dels programadors, sens dubte. Vaig conèixer tard el film de Kubrick però des de llavors no me n’he pogut desenganxar mai més.

Hi fan moltes pel·lícules, sempre amb versió original i a preus molt populars. S’hi poden recuperar joies i films que no t’ha donat temps de veure quan s’han estrenat

Al Maldà sempre s’han estilat els programes dobles. Ara ja fa anys que els programes poden ser triples o quàdruples. Hi fan moltes pel·lícules, sempre amb versió original i a preus molt populars. S’hi poden recuperar joies i films que no t’ha donat temps de veure quan s’han estrenat. Sense anar més lluny, aquests dies s’hi pot degustar Loving, Comancheria, La chica desconocida, Paterson, Animales nocturnos i El editor de libros. Fabulós! Pagues una sola entrada i pots veure totes les pel·lícules del dia. I encara hi ha qui afirma que anar al cine és car. Quina barra!
 
A la planta baixa, ja ho deveu saber, hi ha encara les galeries comercials. No vull insistir una altra vegada –ja vaig parlar fa unes setmanes dels Encants Nous- amb com em fascinen aquest tipus de llocs però val la pena reclamar que algú revitalitzi les galeries Maldà. Són immenses i hi ha parts que estan quasi abandonades, amb els locals buits i plens de pols. Les entrades del Pi –on hi ha el teatre i el cine- i de Portaferrissa tenen certa animació i s’hi ha fet reformes. Però a l’interior hi ha espais que fan una mica de pena.

I no puc evitar preguntar-me: si us donen a escollir, què preferiu? El Maldà –teatre i cine- espai de cultura, coneixement i vida o que s’ho quedin uns russos o uns xinesos per desballestar-ho tot i posar-hi una franquícia? De veritat us ho heu de pensar gaire estona? Potser a algú li agradaria que hi posessin vint Zaras i trenta Mangos, un darrere l’altre i en bateria infinita. O un Massimo Dutti gegant que deixés en uns ridículs aprenents el Mango del carrer Canuda i el Zara de Plaça Catalunya.

La ciutat, hi insistiré una vegada més, va inexorablement cap aquí, cap a la barbàrie de l’ultraliberalisme. Gràcies, amics del Maldà, per mantenir-vos ferms. Ja sé que ho feu perquè no ho sabeu fer de cap altra manera. Prometo venir més. M’hi trobo com a casa.

Si us donen a escollir, què preferiu? El Maldà –teatre i cine- espai de cultura, coneixement i vida o que s’ho quedin uns russos o uns xinesos per desballestar-ho tot i posar-hi una franquícia?