Perfil

Enric Pubill, la memòria de la presó

Símbol de la repressió franquista, fill de pare anarcosindicalista, va ser torturat pel tenebrós comissari Creix i es va mantenir fins al final fidel a la militància del PSUC

per Pep Martí , 29 de març de 2017 a les 19:08 |
Carme Forcadell i Enric Pubill, en una foto d'arxiu | ACN
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Enric Pubill i Arnó (Barcelona, 1930), mort aquest dimecres als 86 anys, va "conèixer" els germans Creix l'any 1948. Antonio Juan i Vicente Creix eren dos policies al servei del règim franquista que van convertir-se en el símbol de la més despietada repressió policial. Pubill va ser detingut per la policia sent militant de les Joventuts Socialistes Unificades, la branca juvenil del PSUC. Havia repartit propaganda contra la dictadura. Pubill explicava aquest capítol amb tot luxe de detalls. Es va preguntar quant de temps trigaria Creix a interrogar-lo i sotmetre'l al tracte que donava als detinguts antifranquistes.

No va tenir temps ni de pensar-ho. Creix el va llançar contra la paret i va començar a colpejar-lo. Però Antonio Juan Creix no era l'únic personatge sòrdid en aquella comissaria. Ricardo Polo, el seu superior, cap de la brigada político-social, era un altre que també va conèixer Pubill.


Pubill, president de l'Associació d'Expresos Polítics de Catalunya, ha mort als 86 anys. La seva vida era la història del combat més cru contra la dictadura. La seva família, humil, establerta a la Barceloneta, va ser una de les moltes derrotades de la guerra. El pare era un anarcosindicalista de la CNT, però el nen Pubill el va perdre aviat perquè es va haver d'exiliar a França i ja no el va poder veure més. Com per molts altres, el franquisme va ser per ell, a més d'una derrota política, un fracàs personal que va trencar una part de la seva vida.

Després d'una infància dura -els oncles que el van acollir de petit el van obligar a treballar-, la joventut va ser la presó. Després de l'estada a la comissaria de Via Laietana, va ser tancat a la Model, on esperar anys a ser "jutjat", si es pot dir això d'un consell de guerra. Primer se'l va condemnar a tres anys, però els derrotats tenien mala sort sota el franquisme, i el capità general de Catalunya va elevar la seva condemna a onze. En total, va passar prop de dotze anys a la presó entre la Model i el penal de Burgos.


Del PSUC fins al final

Com molts altres antifranquistes, el PSUC va ser una destinació lògica, ja que era el partit més ben organitzat de la clandestinitat. Però un cop allí, ja no el va abandonar més. Després de la presó, va ser desterrat uns anys a Madrid. Tot això va suposar un trasbals per una família amb la mare i tres fills. Pubill va treballar d'enquadernador i de lampista, sense deixar mai el lligam amb la militància psuquera.


Pubill sempre deia que molts dels militants del PSUC no eren, en el fons, comunistes, però s'hi van afiliar perquè era l'única organització que assegurava una activitat continuada contra el franquisme, cosa que altres partits no podien per la seva menor implantació.     

Però al final la victòria és dels qui esperen. I Enric Pubill va poder viure la represa de les llibertats, i un triomf potser encara més preuat, el de la memòria. Treballador incansable de la causa de les víctimes de la repressió, sense el seu esforç i tossudesa no hagués estat possible bona part de la política de reparació feta a Catalunya en record dels qui van plantar cara al dictador. Pubill va ser un dels impulsors del Memorial Democràtic. El combat perquè no es perdés el record de la repressió era la seva obsessió. Ell ho deia amb una frase: "Està bé que els joves coneguin el Fossar de les Moreres, però també han de saber què va ser el Fossar de la Pedrera".

Fins fa poc se'l podia veure, digne i amb un punt d'ironia sempre proper, en tots els actes d'homenatge a la memòria antifranquista. Tenia una serenor sorprenent quan recordava els episodis més durs de la seva biografia, el convenciment d'haver fet el que creia que s'havia de fer. El darrer esdeveniment al qual ha pogut assistir ha estat un que l'agafava ben de prop, la fi de la presó Model, símbol de tants moments de dolor.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació