ciència en societat: anàlisi

Catalunya, punt de pas de les migracions primaverals

Els ocells que fan llargs desplaçaments en primavera per anar a reproduir-se a l’Europa septentrional, enriqueixen de fauna els espais marjals catalans

per Cristina Junyent, 29 de març de 2017 a les 17:20 |
Un grup de cigonyes, ocell migratori, parades dalt d'un arbre a Vic | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La primavera astronòmica comença quan la posició de la Terra respecte del Sol permet que els raigs arribin de forma similar a tota la superfície del planeta i el dia és tan llarg com la nit (equi-nox). A partir d’ara, a l’hemisferi nord els dies són més llargs que la nit i el Sol arriba amb més força; el desglaç i els canvis atmosfèrics duraran fins a l’estabilitat meteorològica estival.

Els canvis primaverals provoquen canvis en el comportament animal. A la Mediterrània, el més espectacular és la migració dels ocells. Aquest desplaçament massiu d’animals no es dóna a l'hemisferi sud, ja que les masses continentals no arriben a latituds tant altes.


La migració és una estratègia evolutiva que permet a moltes espècies explotar uns nínxols molt precisos: els ocells que migren cap als països septentrionals per nidificar tenen més hores de llum per alimentar i criar els polls, es beneficien amb les explosions primaverals d'insectes, i tampoc no troben tants depredadors com a lloc on hivernen. Ara bé, per establir un territori propi i trobar parella, han d’apressar-se per arribar als llocs de cria tan aviat com sigui possible.

L’origen de les migracions s’associa a la darrera glaciació, quan el retrocés dels gels va allunyar progressivament les zones de tundra, amb una explosió de vida a la primavera, de les zones tropicals, que proveeixen de riquesa alimentària i clima benigne per hivernar. El desglaç va fer que les aus s’haguessin de desplaçar a distàncies cada cop superiors.

El trajecte que han de fer exigeix enormes demandes energètiques; per això, abans de la migració és crucial que els ocells guanyin pes per poder travessar dues grans barreres geogràfiques: el desert del Sàhara i el Mar Mediterrani. El Sàhara, el desert més gran del món, és travessat dues vegades l'any per més de dos mil milions d'ocells.

Molts migradors que passen l’hivern a la zona occidental d’Àfrica travessen l’estret de Gibraltar, de manera que la península Ibèrica és zona de pas obligat. Resseguint la costa mediterrània, troben refugi a les zones humides on descansen i troben aliment, i on esperen condicions meteorològiques favorables quan no ho són.


L’esforç migratori obliga els ocells a passar força estona del viatge a terra; això fa que la distribució i la qualitat de les zones de parada sigui probablement el factor més important que determina les estratègies de la migració. Les zones humides són essencials, doncs, en el corredor nord-sud occidental per tal que les aus puguin arribar en condicions favorables a les seves àrees de nidificació.

La Mediterrània, un punt de biodiversitat i endemismes, durant les estacions migratòries és també una àrea clau per a una gran varietat d'espècies. L’abril és quan es pot veure la màxima diversitat d’ocells; arriben els que hi estiuegen, les migradores són de pas i les que pugen a les muntanyes per tenir un estiu més fresc encara no han marxat. És el moment de fer les maratons ornitològiques.

A Catalunya els migradors s’aturen bàsicament al Delta de l’Ebre, al del Llobregat i als Aiguamolls d’Empordà. És en els moments de migració quan es poden veure estols de flamencs prop de l’aeroport de Barcelona. També es poden veure centenars de cigonyes als prats de la Cerdanya, especialment quan la tramuntana bufa forta i fa difícil de travessar el Pirineu.

Les aus migradores acostumen a compartir els aiguamolls on reposen amb famílies que viuen de la pesca i l’agricultura. I, els aiguamolls estan en franca regressió arreu.

L’Ebre ha reduït el cabal fins a una mitjana del 60%, i els sediments són retinguts als embassaments, que minven la seva capacitat. Això genera problemes amb les riades estacionals i minva l’aportació de sediments al mar, cosa que al seu torn fa disminuir la pesca.

El delta veu reduïda la seva superfície any rere any. S’estima que en aquest segle, la meitat podria restar negada sota el mar. La pèrdua del delta comportarà la pèrdua de biodiversitat de les zones d’aiguamoll i de pesca en la seva zona d’influència. Calen esforços de les diverses administracions per a preservar aquest indret de rellevància mediambiental i social, protegit per la convenció de Ramsar i la Xarxa Natura 2000.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació