28
de març
del
2017
Actualitzat
a la
13:39h
No sabeu com me n’alegro que existeixi Sputnik Òrbita 90, el programa que des de finals de gener il·lumina les nits de dilluns al Canal 33. L’Sputnik, sí, el mític espai musical de la casa que ha tornat a la graella pocs anys després de desaparèixer amb aquesta versió remix, que busseja en la seva pròpia història per a revisitar els seus continguts importants passats pel sedàs de la memòria musical dels últims trenta anys.
Una operació nostàlgica? Segurament, i si és així els responsables en poden estar ben orgullosos. Serveix essencialment per a dues coses. Una, recordar moments fonamentals de la música moderna que, amb una simple bufada del pas del temps han esdevingut històrics. I dues, per a treure la pols i poder presumir de l’al·lucinant fons d’armari de Televisió de Catalunya, de l’arxiu de continguts tan substancial que posseeix. En aquest cas en un terreny periodístic no sempre reconegut i valorat com és el musical.
Han transitat al llarg dels capítols ja emesos, per exemple, per la història d’U2, pel fundacional concert de rock català del Sant Jordi de 1991, per l’impacte eròtic que va suposar Madonna a principis dels 90, pel trasbals de la mort de Kurt Cobain... I ahir van projectar llum sobre la figura i el llegat d’alguns artistes de rock que han abandonat recentment aquest món, entre els quals destacava, és clar, David Bowie.
Ens van ensenyar imatges bestials del seu concert de 1987 a Barcelona, vam veure la seva arribava a l’aeroport i els preparatius al Camp Nou. Era aquella una ciutat que ja no hi és, que en aquells moments just es preparava per canviar de cara i de fesomia. Per això serveix també la història de la televisió, per a documentar els canvis, per a proposar un viatge en el temps tan sols amb l’emissió d’uns segons d’imatges capaces de trasbalsar-li a un la memòria.
Sputnik Òrbita 90 ens explica també que hi va haver un temps en què era possible entrevistar amb calma les grans estrelles de la cultura mundial. El programa pot presumir d’haver conversat amb la flor i nata. Només cal veure els fragments amb Bowie –després de ser degudament maquillat- els exabruptes de Lou Reed, responent amb evasives i impertinències, la diversió de Depeche Mode, la proximitat de Paul McCartney i la profunditat infal·lible de Leonard Cohen.
D’això se’n diu una bona feina, una molt bona feina de la que estar-ne molt orgullosos. Anem veient també les cares visibles del programa durant la seva història en paral·lel a l’evolució de la moda i els pentinats, dels gustos musicals, les fusions de sons i de ritmes. També del ritme televisiu, el grafisme, l’experimentació en el llenguatge narratiu de la tele. El concepte de videoclip, per exemple, tan revolucionari durant els anys vuitanta, tan fonamental per a comprendre la història recent de la música.
És un viatge al passat de la nostra televisió pública. Al temps en què s’experimentava amb atreviment i capacitat visionària, al temps d’Arsenal, Estoc de pop, Trossos, Oh bongònia i altres exemples d’irredempta rebel·lia en el camp de la cultura audiovisual. Val la pena recordar els camins oberts, les influències rebudes i creades, la formació de criteri propi, de mirada penetrant.
Ahir també ens van parlar de Prince i la seva capacitat metamòrfica, dels inicis de Miqui Puig abans de Los sencillos, oficiant la tómbola d'Sputnik, de la prematura mort de Frank Zappa, del record que el concert de 1965 a la Monumental va deixar per sempre en Paul McCartney, d’Albert Pla i el seu camí pel cantó més perillós de la vida, d’Iggy Pop i el seu tors sempre a la fresca... Quina bona estona, quin gust!
I ja cap al final, una porció de conversa amb Leonard Cohen. “Ets pessimista?”, li va preguntar l’entrevistador. “Ser pessimista és com esperar que plogui per poder-te mullar”, li va respondre. “Em veig com un cavall de càrrega vell. No sabria fer res més que música”, concloïa. Una perla rescatada del fons de l’armari. Que no s’acabi mai Sputnik Òrbita 90, emeteu les entrevistes senceres, no tingueu por del temps ni de la conversa reposada. La televisió ens ha de servir per a això, per a reflexionar sobre el pas del temps, sobre l’efecte dels dies i els mesos en el nostre cos i la nostra memòria.
Una operació nostàlgica? Segurament, i si és així els responsables en poden estar ben orgullosos. Serveix essencialment per a dues coses. Una, recordar moments fonamentals de la música moderna que, amb una simple bufada del pas del temps han esdevingut històrics. I dues, per a treure la pols i poder presumir de l’al·lucinant fons d’armari de Televisió de Catalunya, de l’arxiu de continguts tan substancial que posseeix. En aquest cas en un terreny periodístic no sempre reconegut i valorat com és el musical.
Han transitat al llarg dels capítols ja emesos, per exemple, per la història d’U2, pel fundacional concert de rock català del Sant Jordi de 1991, per l’impacte eròtic que va suposar Madonna a principis dels 90, pel trasbals de la mort de Kurt Cobain... I ahir van projectar llum sobre la figura i el llegat d’alguns artistes de rock que han abandonat recentment aquest món, entre els quals destacava, és clar, David Bowie.
Ens van ensenyar imatges bestials del seu concert de 1987 a Barcelona, vam veure la seva arribava a l’aeroport i els preparatius al Camp Nou. Era aquella una ciutat que ja no hi és, que en aquells moments just es preparava per canviar de cara i de fesomia. Per això serveix també la història de la televisió, per a documentar els canvis, per a proposar un viatge en el temps tan sols amb l’emissió d’uns segons d’imatges capaces de trasbalsar-li a un la memòria.
Sputnik Òrbita 90 ens explica també que hi va haver un temps en què era possible entrevistar amb calma les grans estrelles de la cultura mundial. El programa pot presumir d’haver conversat amb la flor i nata. Només cal veure els fragments amb Bowie –després de ser degudament maquillat- els exabruptes de Lou Reed, responent amb evasives i impertinències, la diversió de Depeche Mode, la proximitat de Paul McCartney i la profunditat infal·lible de Leonard Cohen.
D’això se’n diu una bona feina, una molt bona feina de la que estar-ne molt orgullosos. Anem veient també les cares visibles del programa durant la seva història en paral·lel a l’evolució de la moda i els pentinats, dels gustos musicals, les fusions de sons i de ritmes. També del ritme televisiu, el grafisme, l’experimentació en el llenguatge narratiu de la tele. El concepte de videoclip, per exemple, tan revolucionari durant els anys vuitanta, tan fonamental per a comprendre la història recent de la música.
És un viatge al passat de la nostra televisió pública. Al temps en què s’experimentava amb atreviment i capacitat visionària, al temps d’Arsenal, Estoc de pop, Trossos, Oh bongònia i altres exemples d’irredempta rebel·lia en el camp de la cultura audiovisual. Val la pena recordar els camins oberts, les influències rebudes i creades, la formació de criteri propi, de mirada penetrant.
Ahir també ens van parlar de Prince i la seva capacitat metamòrfica, dels inicis de Miqui Puig abans de Los sencillos, oficiant la tómbola d'Sputnik, de la prematura mort de Frank Zappa, del record que el concert de 1965 a la Monumental va deixar per sempre en Paul McCartney, d’Albert Pla i el seu camí pel cantó més perillós de la vida, d’Iggy Pop i el seu tors sempre a la fresca... Quina bona estona, quin gust!
I ja cap al final, una porció de conversa amb Leonard Cohen. “Ets pessimista?”, li va preguntar l’entrevistador. “Ser pessimista és com esperar que plogui per poder-te mullar”, li va respondre. “Em veig com un cavall de càrrega vell. No sabria fer res més que música”, concloïa. Una perla rescatada del fons de l’armari. Que no s’acabi mai Sputnik Òrbita 90, emeteu les entrevistes senceres, no tingueu por del temps ni de la conversa reposada. La televisió ens ha de servir per a això, per a reflexionar sobre el pas del temps, sobre l’efecte dels dies i els mesos en el nostre cos i la nostra memòria.