A les grades, els pares hi sobrem

«He vist pares insultant àrbitres, denigrant els rivals -nens també- dels seus fills, recriminant a entrenadors que el seu fill no jugui prou o que ho faci en una posició que creuen que no ressalta prou»

per Jordi Guardiola, 18 de març de 2016 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Al mateix temps que la majoria de mitjans de comunicació convertien en gran notícia el fet que tres criatures haguessin aconseguit introduir-se dins les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i participar uns minuts de l'entrenament de la primera plantilla del Barça, a mi m'entrava aquell atac de vergonya aliena que m'acostuma a venir quan em poso en la pell d'un altre que crec que està fent el ridícul. Segurament, però, sóc jo l'estrany, atenent al fet que tothom sense excepció va reproduir la notícia, va entrevistar els nens rient-los la gracieta i els va convertir en semi-herois per la seva gesta. “Els tres xavals han pogut gaudir d'uns instants que qualsevol nen hauria somiat”, llegia en una informació que els qualificava de "valents" i d' "estrelles".

Francament, penso que ens ho hauríem de fer mirar. Resulta que la notícia és que tres nens d'uns deu anys van entrar il·legalment en un recinte privat per poder conèixer Messi i companyia, i no només no ens preguntem com pot ser que fessin aquesta entremeliadura, sinó que a sobre els aplaudim, els entrevistem mostrant la seva cara públicament sense cap protecció atenent a la seva condició de menors i, indirectament, incitem altres nens a fer el mateix per obtenir el seu minut de glòria i una suadora signada.


Com a mínim els protagonistes de la història no van fer campana al col·legi, només hauria faltat fer apol·logia de l'absentisme escolar. Estaven de vacances a Barcelona amb els seus pares. I aquí hi ha, segons la meva manera de veure-ho, la part més greu del tema. No és que l'Anthony, l'Ethain i el Rodrigo fessin una gamberrada; el tema és que ho van fer incitats o sota la supervisió dels seus progenitors!

Els nens són els menys responsables de tot plegat. A qui cal preguntar què carai esteu fent és a son pare i a sa mare. I immediatament després, ens ho hem de preguntar els periodistes. De veritat aquesta era la notícia esportiva més important del dia? Calia convertir una bretolada en una heroïcitat reproduint les imatges sense cap filtre que preservés la identitat dels menors a cada telenotícies? I, per si no fos poc, calia prendre'ls declaracions amb els micros i les càmares i, fins i tot, convidar-los a programes de televisió?

En tota aquesta història, l'únic que m'ha semblat tenir una posició coherent és Luis Enrique, que en la roda de premsa posterior a l'entrenament, tot i tractar l'anècdota amb simpatia, es preguntava si els infiltrats estaven de vacances o havien faltat a l'escola. Ho deia, somrient, perquè ni als seus fills els permet entrar a les sessions de treball dels jugadors. I menys, en horari escolar.

I mentrestant, a Lleida, el fiscal demana una multa de 180 euros a la mare d'un jugador de l'AEM denunciada per haver agredit un àrbitre en un partit d'infantils. Es veu que el col·legiat va expulsar el seu reietó i a la mama no li va semblar bé. Ja determinarà el jutge què va passar i si cal condemnar la dona o no, però aquests fets ens serveixen per tornar a posar l'objectiu en els pares. No dic que sigui el cas d'aquesta denúncia en concret, però qui es mou pels camps de futbol de formació ja sap què vull dir. He vist pares insultant àrbitres, denigrant els rivals -nens també- dels seus fills, recriminant a entrenadors que el seu fill no jugui prou o que ho faci en una posició que creuen que no ressalta prou les seves condicions de crack... I, massa freqüentment, agressions físiques.


Ja sé que això no és gens popular i, fins i tot, algú em dirà que no sóc un bon pare per dir-ho, però a les grades, els pares hi sobrem. Els nostres fills van a fer esport com una part més de la seva formació. De la mateixa manera que no anem a fer d'espectadors de la classe de matemàtiques, tampoc no aportem res a la de futbol. I encara menys si anem a fer-hi l'energumen o a qüestionar l'autoritat de l'entrenador. L'esport de formació és això: de formació. No és cap espectacle encara que molts es pensin que són els pares de la reencarnació de Messi, ni molt menys, el lloc on anar a esbravar-se i a deixar anar els instints primaris. 
 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Jordi Guardiola
Jordi Guardiola Florensa (Lleida, 1973) és periodista. Ha treballat a la redacció d'informatius de la cadena Ser a Barcelona, i ha estat subdirector de Segre Ràdio, emissora on havia fet la major part de la seva carrera des de 1994 com a responsable de l'àrea d'esports i de les transmissions dels partits de la UE Lleida. També ha treballat al diari Segre, a Lleida TV i a Ona FM. Ha publicat la novel·la Sense partit (2011) i és codirector del documental històric El braç de les fúries (2007).

Twitter: @JordiGuardiolaF
15/07/2016

Pokémons a la llauna

01/07/2016

Escocesos i catalans

26/06/2016

Perdi o guanyi

17/06/2016

George Clooney i el referèndum

10/06/2016

Tornem-hi

03/06/2016

Periodistes violents

20/05/2016

Prohibir per estimular

13/05/2016

El bou, no vol o no pot?

06/05/2016

Bomba desactivada... suposo

22/04/2016

Les cometes i les punyetes

Participació