24
de març
del
2017
Actualitzat
a les
22:04h
La història d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) comença un 7 de novembre del 1931. Feia pocs mesos que s'havia proclamat la República i Catalunya havia recuperat sobirania amb la instauració de la Generalitat. UDC va reunir aviat un conjunt de dirigents com Manuel Carrasco i Formiguera, Pau Romeva, Joan Baptista Roca i Caball, i joves com Miquel Coll i Alentorn i Maurici Serrahima.
A Unió s'hi va trobar gent procedent del tradicionalisme però que eren defensors d'una autonomia política àmplia, i també d'altres que venien d'Acció Catalana però d'un catolicisme militant que els feia ser crítics amb el laïcisme del partit i dels governs republicans, tant a Madrid com a Catalunya. Això els allunyava també d'una ERC anticlerical. El partit de Carrasco i Formiguera se situava en l'espai democristià, que a Europa havia tingut noms rellevants com el Partit Popular a Itàlia i el Zentrum a Alemanya.
La Unió dels anys trenta era un partit minoritari i moderat, conservador en tot allò referent a la moral i la religió, però suaument reformista en temes socials. Això els va fer legalistes i defensors de la República i també de la llei de Contractes de Conreu, origen del Sis d'Octubre. Els seus dirigents eren també nacionalistes ferms.
Entre Franco i la FAI
Quan va esclatar la guerra, UDC es va posicionar al costat del govern legítim i contra el feixisme. Però els seus membres estaven entre dos focs: l'exèrcit franquista d'una banda, i la CNT i la FAI per l'altra. Carrasco i Formiguera va ser el símbol d'aquest moment. Allunyat per Companys de Catalunya per protegir-lo i enviat al País Basc com a representant de la Generalitat, va caure en mans dels franquistes i fou afusellat. Des d'aleshores, Carrasco i Formiguera va ser el mite i el referent. També hi va haver dirigents morts a mans dels faistes.
La UDC va patir l'exili i la dictadura. En la clandestinitat, Serrahima, Coll i Alentorn i Roca i Caball van reconstruir el partit, sent presents en diversos organismes unitaris. El partit va poder lluir el compromís amb el combat antifranquista i tenia, a més, bons amics a Europa, on la democràcia cristiana era un partit de govern en molts estats. Era un bon capital polític, que unit al patrimoni històric de la formació i el record de Carrasco, feia d'UDC un partit amb futur. La transició, però, que va ser una trituradora de dirigents i sigles, va estar a punt de bandejar-la. El seu màxim dirigent, Anton Cañelllas, va cedir a la temptació de la UCD de Suárez.
Finalment, Unió va tenir el gran encert estratègic de tancar un acord amb la CDC de Jordi Pujol el 1978. Naixia CiU i, dos anys després, contra tots els pronòstics, la coalició pujolista arribava al Govern de la Generalitat. CDC era el partit hegemònic, però UDC va fer valer el seu 25% de quota de poder. Després de Cañellas, el partit va estar dirigit per Coll i Alentorn, supervivent de totes les pàgines viscudes des de la República.
Fins a finals dels vuitanta, el partit va preservar un funcionament molt democràtic en comparació a la resta de formacions: congressos amb diverses candidatures i alternança en la direcció. Les tendències conviuen sense ruptura: els històrics, més nacionalistes, entorn Coll i Joan Rigol; un sector més conservador i confessional liderat per Concepció Ferrer; i un jove Josep Antoni Duran i Lleida, ambiciós i brillant, que es farà amb el control total a finals dels vuitanta.
El duranisme, un 25% ben aprofitat
Amb Duran i Lleida, el partit es blinda contra les apetències fusionadores de Convergència. Li dóna al partit un lideratge fort i incontestable. El missatge democristià es reforça mentre es fa més tènue el component nacional. Duran sap jugar amb habilitat a la tensió amb CDC, sempre sense arribar a trencar. Durant uns anys, manté la cohesió en una organització on conviuen des de sobiranistes nítids com Antoni Castellà, forts a la Unió de Joves, amb conservadors poc catalanistes com Manuel Silva.
La successió de Jordi Pujol ja genera tensions fortes entre Artur Mas i Duran i Lleida. Malgrat tot, CiU resisteix tots els embats i supera l'etapa del tripartit, en què tasta la cruesa de l'oposició. El lideratge de Duran, que malgrat tot aglutina tots els components del partit, semblava que ho podia resistir tot. Com a portaveu de CiU al Congrés, Duran va excel·lir a continuar la línia de Miquel Roca: peix al cove i suport a la governabilitat. La vella Unió es redescobria més a prop del Cambó pactista amb la monarquia que amb la radicalitat patriòtica de Carrasco.
Amb el que no va poder va ser amb les tensions afegides que va suposar el procés sobiranista. La ruptura amb CDC es va fer inevitable. Una pregunta enrevessada a la militància elaborada pel braç dret de Duran, Ramon Espadaler, va culminar en una consulta interna i el triomf pírric del "sí" a la direcció, que volia dir "no" al procés. L'escissió del sector sobiranista i la sortida del partit del Govern van suposar una crisi letal per a Unió.
A Unió s'hi va trobar gent procedent del tradicionalisme però que eren defensors d'una autonomia política àmplia, i també d'altres que venien d'Acció Catalana però d'un catolicisme militant que els feia ser crítics amb el laïcisme del partit i dels governs republicans, tant a Madrid com a Catalunya. Això els allunyava també d'una ERC anticlerical. El partit de Carrasco i Formiguera se situava en l'espai democristià, que a Europa havia tingut noms rellevants com el Partit Popular a Itàlia i el Zentrum a Alemanya.
La Unió dels anys trenta era un partit minoritari i moderat, conservador en tot allò referent a la moral i la religió, però suaument reformista en temes socials. Això els va fer legalistes i defensors de la República i també de la llei de Contractes de Conreu, origen del Sis d'Octubre. Els seus dirigents eren també nacionalistes ferms.
Entre Franco i la FAI
Quan va esclatar la guerra, UDC es va posicionar al costat del govern legítim i contra el feixisme. Però els seus membres estaven entre dos focs: l'exèrcit franquista d'una banda, i la CNT i la FAI per l'altra. Carrasco i Formiguera va ser el símbol d'aquest moment. Allunyat per Companys de Catalunya per protegir-lo i enviat al País Basc com a representant de la Generalitat, va caure en mans dels franquistes i fou afusellat. Des d'aleshores, Carrasco i Formiguera va ser el mite i el referent. També hi va haver dirigents morts a mans dels faistes.
La UDC va patir l'exili i la dictadura. En la clandestinitat, Serrahima, Coll i Alentorn i Roca i Caball van reconstruir el partit, sent presents en diversos organismes unitaris. El partit va poder lluir el compromís amb el combat antifranquista i tenia, a més, bons amics a Europa, on la democràcia cristiana era un partit de govern en molts estats. Era un bon capital polític, que unit al patrimoni històric de la formació i el record de Carrasco, feia d'UDC un partit amb futur. La transició, però, que va ser una trituradora de dirigents i sigles, va estar a punt de bandejar-la. El seu màxim dirigent, Anton Cañelllas, va cedir a la temptació de la UCD de Suárez.
Finalment, Unió va tenir el gran encert estratègic de tancar un acord amb la CDC de Jordi Pujol el 1978. Naixia CiU i, dos anys després, contra tots els pronòstics, la coalició pujolista arribava al Govern de la Generalitat. CDC era el partit hegemònic, però UDC va fer valer el seu 25% de quota de poder. Després de Cañellas, el partit va estar dirigit per Coll i Alentorn, supervivent de totes les pàgines viscudes des de la República.
Fins a finals dels vuitanta, el partit va preservar un funcionament molt democràtic en comparació a la resta de formacions: congressos amb diverses candidatures i alternança en la direcció. Les tendències conviuen sense ruptura: els històrics, més nacionalistes, entorn Coll i Joan Rigol; un sector més conservador i confessional liderat per Concepció Ferrer; i un jove Josep Antoni Duran i Lleida, ambiciós i brillant, que es farà amb el control total a finals dels vuitanta.
Josep Antoni Duran i Lleida. Foto: Adrià Costa
El duranisme, un 25% ben aprofitat
Amb Duran i Lleida, el partit es blinda contra les apetències fusionadores de Convergència. Li dóna al partit un lideratge fort i incontestable. El missatge democristià es reforça mentre es fa més tènue el component nacional. Duran sap jugar amb habilitat a la tensió amb CDC, sempre sense arribar a trencar. Durant uns anys, manté la cohesió en una organització on conviuen des de sobiranistes nítids com Antoni Castellà, forts a la Unió de Joves, amb conservadors poc catalanistes com Manuel Silva.
La successió de Jordi Pujol ja genera tensions fortes entre Artur Mas i Duran i Lleida. Malgrat tot, CiU resisteix tots els embats i supera l'etapa del tripartit, en què tasta la cruesa de l'oposició. El lideratge de Duran, que malgrat tot aglutina tots els components del partit, semblava que ho podia resistir tot. Com a portaveu de CiU al Congrés, Duran va excel·lir a continuar la línia de Miquel Roca: peix al cove i suport a la governabilitat. La vella Unió es redescobria més a prop del Cambó pactista amb la monarquia que amb la radicalitat patriòtica de Carrasco.
Amb el que no va poder va ser amb les tensions afegides que va suposar el procés sobiranista. La ruptura amb CDC es va fer inevitable. Una pregunta enrevessada a la militància elaborada pel braç dret de Duran, Ramon Espadaler, va culminar en una consulta interna i el triomf pírric del "sí" a la direcció, que volia dir "no" al procés. L'escissió del sector sobiranista i la sortida del partit del Govern van suposar una crisi letal per a Unió.