Patrícia Gabancho: «Quan la societat es torna materialista, el populisme creix»

Els inicis del segle XX a Catalunya van ser un dels períodes més rics pel que fa a agitació i inquietuds de la història del país. Entre clams, moviments polítics i noves ambicions, la societat catalana de l'època va assolir altes quotes de lliure-pensament i de voluntat d'anar més enllà, mentre els ciutadans es preparaven per viure la revolució. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) posa el focus en aquella època a través d'Amalia i els esperits (Arpa, 2017) d'un personatge desconegut per al gran públic, però fascinant, Amalia Domingo Soler. Feminista, anti-clerical, de ment lúcida i adalil de l'espiritisme. La seva vida és el fil conductor d'aquest assaig narratiu que no deixa de sorprendre.
 
- Amalia Domingo Soler arriba a ser una de les personalitats més rellevants de l'esclat popular que té l'espiritisme a tombants del segle XX.
 
- És una senyora d'origen humil, amb molts problemes familiars, que es queda òrfena i que se'n va a viure a Madrid. Allà, a través d'un metge homeòpata, descobreix l'espiritisme. Al mateix temps descobreix que també té un talent extraordinari per transmetre la doctrina i acaba esdevenint una molt bona difusora. Gràcies a això, un metge català, anomenat Lluis Llach, la va a buscar a Madrid i li diu que vingui a Barcelona a fer propaganda i a fer una revista sobre el tema, que acabarà dirigint ella.
 
- La relació d'Amalia amb la família del metge Llach és pràcticament un caos psicoanalític.
 
- El cas és que fa la revista, La luz del porvenir, tal com ell li encomana. S'instal·len a Gràcia i ella s'incorpora al moviment lliure-pensador, anticlerical i feminista. És una lluitadora, de vida molt tancada: es queda pràcticament reclosa a casa. Llavors, conjuntament amb la Teresa Claramunt funden una associació feminista. I també escriu unes memòries on només parla d'espiritisme, la seva gran fixació.
 
- Què té de fascinant l'espiritisme que el fa tan popular entre intel·lectuals i obrers?
 
- Els obrers tenien dos objectius: un, la lluita de classes; i l'altre; crear un mon nou, amb paràmetres conceptuals totalment nous. Tots els moviments renovadors que corrien per Europa –naturisme, esperanto, vegetarianisme, etc.– tenen punts en comú, i els agafen. Podríem dir que volen una nova relació amb la parella, amb el poder i amb la natura.
 
- Però també amb l'espiritualitat.
 
- L'espiritisme acaba sent la religió dels anarquistes. Ara bé, això té un auge brutal i es posa de moda entre la burgesia, per pur esnobisme. Fins que tot això acaba sepultat a conseqüència d'un doble fenomen molt interessant: d'una banda, el franquisme que arrasa amb tot; i després, pel marxisme, que considera que això és una bestiesa dels obrers. Acaba sent una memòria obnubilada no només pel franquisme, sinó també pel marxisme més acadèmic, aquell que, dels obrers, només reivindica la lluita de classes.

Patrícia Gabancho Foto: Adrià Costa

- Era un moviment amb tanta bona prèdica que, fins i tot, la dona de Lluís Companys va ser mèdium. El vincle espiritisme-maçoneria és evident.
 
- La maçoneria és l'equivalent a l'espiritisme en els burgesos. I segueix viu, perquè cada època contesta el tema d'una manera diferent. És un tema etern! Al llibre em refereixo a El retorno de los brujos, un llibre dels 60 que va estar molt de moda. I ara tenim els new age, que es preocupen de resoldre aquestes mateixes preguntes que es feien gent com l'Amalia. El més interessant del moment del llibre és que aleshores hi ha un debat entre la ciència i l'esperit, perquè s'estan plantejant les mateixes respostes al mateix temps que els dos àmbits fan les preguntes.
 
- Precisament, l'Amalia és una dona revolucionària que expressa perfectament la controvèrsia entre ciència, religió i espiritisme del moment. En aquest ordre de coses, per què els espiritistes carreguen tan durament contra la religió?
 
- Ells creuen que la religió és una estafa. Creuen en Jesús com a profeta revolucionari i pensen que la religió és un element d'opressió que domestica a la dona, als fills, etc.
 
- És un debat que encara estem tenint. Sembla que ens hem mogut pas gaire...
 
- Aquest debat sempre hi és. La ciència i l'acadèmia es queden el poder de donar les respostes i tot el que és dissidència va a parar als marges i queda ridiculitzat. I ja saps que els marges sempre s'omplen de friquis. Però no perdem de vista que la pregunta que fan és bona!
 
- Per què no avancem en la matèria, especialment pel que fa a les reivindicacions feministes?
 
- Espanya és un cas molt especial. Sempre posa el comptador a zero. Si aquella societat del 1900 hagués avançat normalment, haguéssim arribat a unes quotes altes de llibertat. Però arriba el franquisme... i tornem al segle XIX. El gran problema del franquisme és que frena les mentalitats. A principis del segle XX, l'ebullició i les noves idees van suposar una gran revolució, perquè cada estrat de la societat tenia un projecte i el volia fer. El projecte de la burgesia era fer de Barcelona una gran ciutat que pogués parlar de tu a tu amb les grans ciutats europees. Al mateix temps, el catalanisme està fent el Memorial de greuges, el tancament de Caixes, etc. I el projecte dels obrers és la fraternitat.
 
- Alguna cosa va malament si mirem l'espectre de vot actual. Els obrers d'ara voten, en bona part, el PP i Marine Le Pen. Com pot ser?
 
- La societat s'ha tornat molt materialista. I quan això passa, el populisme creix. Hi ha molt poca ideologia. La gent vol que li arreglin "el seu tema". El més singular és que la història d'Amalia reuneix tot això que expliquem, tota una època, unes inquietuds i unes maneres de fer.

Patrícia Gabancho Foto: Adrià Costa

 
- Com arriba a aquest personatge?
 
- Primer, perquè m'interessa molt el tema. Els esoterismes m'encanten, tot i que no hi crec. L'alquímia medieval em fascina. Vaig fer una investigació dels esoterismes i dissidències i quan vaig arribar al segle XIX, em va sortir l'Amalia. Vaig veure que ella i la seva època valien molt la pena.
 
- El fil de la investigació és fascinant, i ens porta d'una cosa a l'altra.
 
- Aquell món és molt magmàtic, tot fa blup-blup, en moviment i connectat. Jo volia posar-ho tot: biblioteques, arxius, com s'investiga, com una cosa porta d'un lloc a l'altre. La gent normal no sap investigar i jo volia explicar els itineraris intel·lectuals que s'han de fer per arribar a saber les coses. Per exemple, com persegueixo la figura de Lluís Llach.
 
- Estira el fil per saber qui és, però la investigació no té un final òptim...
 
- Sabem que és un metge, però no apareix enlloc. No apareix ni al padró! És un personatge anònim que no deixa rastre enlloc.
 
- Tot plegat molt misteriós.
 
-Em vaig quedar amb un pam de nas, la veritat. Però sí que sabem que va ser un personatge real. Fins i tot, en la dèria per saber alguna cosa, vaig escriure al Lluís Llach cantautor i diputat per si em podia ajudar, però ell tampoc no en sabia res. He trucat a totes les portes que he pogut.
 
- Per què decideix escriure un assaig a mig camí de la novel·la de detectius?
 
- És un gènere que no m'he inventat pas jo! Volia fer un assaig narratiu, i fer-lo divertit. La manera de donar-li acció era el que jo podia posar-li de collita pròpia. I per què? Perquè volia que la gent m'acompanyés en la investigació. Mentrestant, vaig construint el personatge d'Amalia fins que arriba el moment de desconstruir-lo. La segona part de les memòries són un caos total, però prefereixo que ho descobreixi el lector.
  
- El llibre ha quedat impregnat d'ironia i d'humor.
 
- Sempre poso humor. Jo soc molt irònica, em surt sol, i penso que cal descarregar de transcendència un assaig. No hi ha cosa pitjor que un assaig avorrit. Però, ben mirat, més que humor, el que hi ha és un llenguatge no solemne. Odio totalment el llenguatge acadèmic.
 
- Diu que l'obra és més que una biografia. Què volia que fos?
 
- És l'època, es l'esoterisme, és una biografia d'un moment històric. La biografia de l'Amalia, de fet, no dona per molt. És molt sonsa, no té ni un amant, era una "solterona" acomplexada a qui els homes consideraven lletja. La psicòloga que em va assessorar diu que si una dona la veuen lletja és per què ella vol mostrar-se lletja. I l'Amalia és molt seca, molt dura. Té una vida de relació molt complicada. També tenia un problema de vista, no hi veia. I tenia una mare que li parlava de coses d'ultratomba, que havia vingut al món a patir, a plorar... No hi ajudava gaire, la veritat.
 
- Diu que biografia una època. És el moment del primer catalanisme i de la revolució industrial, de l'exposició universal del 88, etc.
 
- És el moment de l'èxode del camp a la ciutat, dels obrers. Una època de misèria i companyia, que deien. És l'època de Darwin, de Marx, just quan comença la classe mitjana. La fundació del món modern. Si això no fos Espanya, el conflicte entre oligarquia i proletariat s'hagués acabat com a tot arreu. Però, aquí, tot això acaba desembocant en la Guerra Civil.
 
- La guerra clausura aquest moment d'ebullició tan brillant.
 
- D'aquí ve l'obsessió de Franco amb la maçoneria, perquè és liberal, de classe mitjana i anti-clerical. Perquè va per la fraternitat universal i la justícia. La maçoneria, però, és més oculta que l'espiritisme: té nom de militància, i has de fer una iniciació, hi ha un ritual i uns símbols. L'espiritisme, en canvi, és més popular i democràtic. Pensa que els espiritistes anaven a la contra de l'exhibició de la riquesa.
 
- Al llibre s'expliquen les instruccions per fer un "cercle".
 
- Si fa no fa, funcionen igual que els famosos "cercles" de Podem, sempre n'hi ha un que mana i diu el que s'ha de fer . Amalia, de fet, participava en un cercle de Gràcia. De l'espiritisme m'interessa la inquietud. És un mon fascinant, per com es belluguen, i per la relació amb la societat que està canviant.