Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Barça: perfil

Agustí Montal, quan el tèxtil dirigia el Barça

El president que va fitxar Johan Cruyff va dirigir el club en els anys finals del franquisme | Va representar la burgesia catalanista al capdavant del club que seria derrotada per Núñez el 1978

per Pep Martí, 22 de març de 2017 a les 12:15 |
Agustí Montal i Costa, en una foto d'arxiu | FCB
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Amb la mort d'Agustí Montal i Costa desapareix un capítol de la història del Barça que va més enllà de la vida del club. Membre d'una important família del sector industrial tèxtil cotoner, va simbolitzar tot un sector de la burgesia catalana, catalanista i moderat, acostumat a navegar entre aigües força contradictòries durant el franquisme.

Els Montal han estat una de les nissagues del patriciat més tradicional, i sempre amb bones connexions amb el pujolisme. Va ser president de l'Associació industrial tèxtil cotonera del 1979 al 1985 i de la Fundació Enciclopèdia Catalana entre 2003 i 2011 i Creu de Sant Jordi. A les eleccions generals espanyoles de 1982 fou candidat per la demarcació de Barcelona al Senat per Convergència i Unió, però no va sortir escollit. També va ser conseller secretari de La Caixa i de Gas Natural.


Al costat de Narcís de Carreras

Montal va ser el braç dret de Narcís de Carreras, president als anys seixanta, que havia estat membre de la Lliga de Cambó i era un home d'ordre i catalanista. Montal, fill de president del Barça (Agustí Montal Golobart), va anar preparant la seva candidatura. Va ser testimoni de la represa del catalanisme els anys seixanta, amb l'activisme d'Òmnium Cultural i la reorganització de les forces democràtiques antifranquistes. Això es palpava també en el club.

Amb motiu de la final de la Copa del Generalíssim del 1968, jugada al Santiago Bernabeu, amb victòria del Barça, Montal va escoltar com la dona del ministre de la Governació, visiblement crispada, felicitava De Carreras "porque Barcelona también es España, ¿no?". La resposta de De Carreras ha passat a la història del Barça: "No fotem, senyora, no fotem!".     

Montal va ser elegit president del Barça el 1969, càrrec que va ocupar fins al 1977. Durant el seu mandat, va impulsar el lema catalanista "El Barça és més que un club". En aquella campanya electoral del 1969, en què només votaven uns pocs compromissaris, el club es va dividir profundament. Un financer ambiciós, Pere Baret, que havia estat membre de la directiva, va presentar una llista alternativa que es definia com a rupturista i volia acabar amb el domini de les famílies del tèxtil. Amb Baret anava Nicolau Casaus, futur vicepresident i home popular entre les penyes.


Montal va acabar guanyant per només 14 vots (126 a 112) i la ferida va costar de tancar. Uns anys després, Baret va ser processat per estafa i fou condemnat a presó. Algú va dir que el dia de les eleccions del 1969, el Barça es va salvar d'una de grossa. 
     
Va introduir per primer cop després de la Guerra Civil espanyola el català al butlletí del club, en el carnet de soci, i a la megafonia de l'estadi. També va protestar sovint davant la Federació Espanyola de Futbol per la discriminació que patia el club en la contractació de jugadors oriünds (estrangers d'origen espanyol) i pel tracte que rebia dels àrbitres que sovint el perjudicaven (com el cas d'Emilio Guruceta).

Va ser el responsable de fitxar Johan Cruyff com a jugador, una decisió que va canviar la història del club, i altres jugadors internacionals de renom com Johan Neeskens o Hugo Sotil, amb la qual cosa va guanyar el campionat de Lliga 1973-1974, després de 14 anys de no guanyar-ne cap. Durant el seu mandat es va inaugurar el Palau Blaugrana i el Palau de Gel. També va adoptar l'actual himne del club, escrit per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs.

En el cas del fitxatge de Cruyff, no es pot oblidar la figura decisiva d'Armand Carabén, qui fou gerent de l'entitat en aquells anys i va ser un dels estrategues d'aquella junta i aquella època. Com també va ser important Raimon Carrasco, membre de la directiva i fill de qui havia estat fundador d'UDC, Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat per Franco.

El català a la megafonia de l'estadi

Un dels trets característics de l'etapa Montal va ser la convivència forçada amb el règim franquista, que va suposar fer tot tipus d'equilibris a la junta del club. El 3 de setembre del 1972 va ser un dia important en la història del club. Va ser el primer dia en què es va escoltar el català per megafonia.

Armand Carabén ho explica en les seves memòries, "Catalunya és més que un club?". Era el primer partit de la lliga de 1972-73. De cop, es va escoltar: "S'ha perdut un nen. Està a la porta de tribuna". A la llotja hi era present, al costat de Montal, Tomás Garicano Goñi, ministre de la Governació, que havia estat governador civil de Barcelona. Indignat, es va girar al president del Barça i li va etzibar que allò era intolerable: "Si esto se vuelve a producir, te lo diré en otro sitio y de otra manera". Eren uns anys demencials, en què qualsevol gest de catalanitat podria convertir-se en una heroïcitat.

Un dia al Pardo

El 27 de febrer del 1974, la junta del Barça va anar al palau del Pardo per lliurar a Franco la medalla d'or pels 75 anys de vida de l'entitat. No era aquesta la intenció de Montal, que havia pensat de lliurar la primera de les medalles a una penya blaugrana. Però Joan Gich, delegat nacional d'Esports, va tenir la "delicadesa" de suggerir al president del Barça que la primera havia de ser per al dictador.   

No era la primera distinció que es donava al dictador. El seu pare, Montal Golobart, ja va lliurar la medalla d'or i brillants a Franco el maig del 1951, just a l'acabar el partit amb la Reial Societat que va suposar obtenir la Copa del Generalíssim. L'any 1971, sota la presidència de Montal fill, Franco va ser guardonat amb una medalla d'or per les facilitats donades pel règim en la construcció del Palau Blaugrana. Immediatament després de la mort de Franco, Montal va decidir retirar la medalla que hi havia en record als "caídos por Dios y por España" de les instal·lacions del club.    

La fi d'una era

El 1977 va dimitir i després de l'interinatge del seu vicepresident Raimon Carrasco i Azemar, a les eleccions de 1978 fou escollit president del club Josep Lluís Núñez. Aquella campanya va suposar la fi de l'hegemonia de la burgesia de tota la vida i l'inici d'una nova era en la història del Barça. Núñez, un nouvingut al poder econòmic, desconnectat de la burgesia més nostrada, vinculat al sector del totxo, suposava una ruptura. En aquelles eleccions, Montal va donar suport a Ferran Ariño, un militant de CDC que havia estat en la junta i representava el compromís del club amb el catalanisme i la democràcia.

Quan es van conèixer els resultats, Ariño va pronunciar una frase que s'ha recordat sovint: "Avui al Barça li hem fet una mica de mal". No li faltava raó.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació