Hakan Günday: «No hi ha res més extrem i violent que la realitat»

Hakan Günday (1976) viu a Istanbul i és considerat un dels màxims renovadors de les lletres turques. Traduït a més de vint idiomes, no ha parat d'acumular lectors i reconeixements des que l'any 2000 va publicar Kinyas ve Kyara, una novel·la que el va fer emergir de l'escena underground del seu país. Daha! (Periscopi, Catedral), la seva darrera obra, és un dels primers llibres que va gosar endinsar-se a l'infern de dels refugiats i va ser premiada amb el prestigiós Prix Médicis Etranger del 2015. Aquest dilluns, l'escriptor participava al cicle Vella Europa, noves utopies, programat al CCCB i amb ell, de llengua lúcida i mirada ampla, hem volgut parlar del futur que pot tenir el nostre vell continent, en ple conflicte identitari i de valors.
 
- Com veu la salut d'Europa? Sembla mancada d'energia.
 
- Quan mira els seus propis valors i les seves pràctiques, Europa es troba en una paradoxa i una contradicció. Hi ha una bretxa enorme entre la teoria i la pràctica. Per exemple, té un conflicte claríssim amb la noció fundacional dels Drets Humans, que va ser elaborada durant anys i panys i amb molts sacrificis, i que hauria de respondre a qualsevol necessitat humana. Però, sovint no serveix per res davant les 5.000 persones que arriben a les nostres fronteres.
 
- Hem oblidat allò que érem?
 
- Sí, Europa ha oblidat uns valors que exigeixen ser elaborats dia a dia, quotidianament. Són valors progressistes i dinàmics per la seva pròpia naturalesa. Si tu deixes de treballar en els Drets Humans, si no vas desenvolupant-ne els valors, aquests se solidifiquen i esdeven una mena de pedra.
 
- Més que una pedra, un fòssil.
 
- Una pedra fossilitzada, preciosa, amb un nom molt bonic, "els Drets Humans"... Però, què en fas? L'agafes i la col·loques en una vitrina, dins d'un museu. La mires, de tant en tant, per sentir-te bé. I, després, quan mires la televisió, amb tot el que passa, no arribes a entendre que vius a la mateixa Europa que t'havien ensenyat a l'escola.
 
- Aquests valors fossilitzats sembla que ens incapacitin per fer front als reptes del present: la xenofòbia, un estat del benestar encongit, una solidaritat afeblida. Què podem fer per tornar a la vida aquesta pedra antiga?
 
- Cal fer les paus amb la pròpia història. Si tu no et preguntes a tu mateix per què en aquesta terra la divisió dels béns és tan desigual, anem malament. I si no analitzes la història de la colonització i no comences a adonar-te que el preu de la riquesa d'Europa és la pobresa dels altres continents... aleshores és impossible crear uns fonaments sòlids. Com a exemple, l'any 1961, l'Alemanya Federal i Turquia van arribar a un acord sobre l'intercanvi de mà d'obra.

- I centenars de milers de turcs van emigrar a Alemanya.

- La relació era entre patró i treballador. Quan no tens l'hàbit de mirar enrere a la història, i de crear una relació d'igualtat amb l'altre, l'única relació que pots crear és econòmica i mecànica. Per tant, què ha passat? Que avui tenim centenars de milers de ciutadans alemanys que no senten que pertanyin a Alemanya. En absolut!
 
- Em va impactar molt una frase del llibre, on diu que "el primer instrument que va fer servir un home és un altre home". En el conflicte dels refugiats, per exemple, ens oblidem que parlem de persones, que no són mercaderia.
 
- Exactament. M'encanta que hagi estat aquesta frase la que t'hagi impactat, perquè vaig desenvolupar la novel·la a partir d'ella. Aquest és un dels problemes essencials que jo veig a l'ambient del nostre món. Quan no aconsegueixes crear relacions humanes de manera natural, la persona que tens al davant es converteix en una eina. A causa dels prejudicis o de la por que se t'ha venut, és impossible crear una comunicació real. Tu creus que estàs comunicant, però comuniques amb tu mateix. Per resumir-ho: la relació entre Turquia i Europa es basa en aquestes dues frases: "Calla!" i "Sóc jo qui et dirà qui ets".
 
– Daha! es va publicar el 2013, convertint-se en una de les primeres novel·les en tractar la crisi dels refugiats. Quatre anys després sembla encara més vigent que aleshores.
 
- Per a mi, escriure és la millor eina per pensar. Només sé escriure sobre allò que em destorba, allò que m'horroritza i allò que vull entendre. Al llibre, jo volia analitzar la natura de la relació entre l'individu i el grup. I de quina manera, a partir d'aquesta relació, neixen les dictadures. Com a societat tenim el problema de no saber què fer amb l'individu. En aquest sentit, la novel·la va ser un bon laboratori on treballar la qüestió: tenia un grup i un individu, i el grup estava disposat a treballar per aquest individu, que és l'única persona que sap què passarà d'aquí a un minut.
 
- Amb l'afegit del fenomen de la migració.
 
- És un fenomen que dura des de fa segles i segles, no és nou. La voluntat d'abandonar el propi país per sobreviure té la mateixa edat que totes les desigualtats i totes les guerres que hem tingut en aquest món. Ha existit sempre, però tenim tendència a pensar que tot allò que veiem a la televisió només passa a la televisió.

- Ens comencem a fer preguntes quan ho veiem al nostre carrer.

- Aleshores, quan escrivia la novel·la, la realitat dels immigrants estava amagada entre quatre o cinc línies al diari del dia. Els diaris no deien mai qui portava els immigrants cap allà, acabaven convertint les persones en simples xifres. És com ara, que sembla que la gent mori, com per art de màgia. Això va ser prou provocador com per escriure-ho, sobretot per algú que creu que escriure és la millor eina per pensar!
 
- Parla de la realitat i Daha! és una novel·la massa real per ser certa. Com s'ho va fer per documentar-se i aconseguir que el relat fos tan versemblant i evocador?
 
- La clau de la versemblança es troba en intentar conservar la distància entre tu i la més gran tragèdia. I això és molt dur! Però cal procurar veure-ho tot com si fos un informe d'autòpsia, i intentar descriure la situació mirant-la des de cada angle possible. Quan la violència esdevé una eina de comunicació i descrius una escena així, aleshores no hi ha opció: o fas violència, o reps violència. O bé pots formar part de la majoria del món i observar, silenciosament, la violència.
 
- Té una cita inicial que ja és devastadora, des de l'inici: "L'única cosa insuportable és que no hi hagi res insuportable". Ens prepara pel que vindrà?
 
- La força vital de l'ésser és una de les parts que més m'interessa i que més intento entendre. Què empeny a l'home a continuar vivint? Què el fa crear? Com ho aconsegueix? En quin percentatge utilitza l'oblit? Com utilitza la memòria? Cal oblidar? Cal recordar només allò que ens convé? Em preocupa el fet de sentir-se immortal, malgrat que sabem perfectament que morirem. Per desgràcia, no és pas la primera vegada on la humanitat es confronta a qüestions com la immigració i la violència. La Segona Guerra Mundial i els camps de concentració són exemples molt recents de persones que aguanten violències extremes. I arreu del món n'hi ha cada dia. De fet, això és el motor de l'essència mateixa de l'ésser humà.
 
- El llibre manté un paral·lelisme amb la pintura i està dividit per la definició de moviments pictòrics del Renaixement.
 
- En el moment en què tu i jo estem parlant, hi ha persones que caminen pel desert, hi ha policies que persegueixen traficants, hi ha d'altres traficants de persones que intenten trobar emigrants per vendre'ls falses esperances, hi ha polítics que signen el tancament de les fronteres. Tot això passa, ara mateix. I hi ha una disciplina de l'art on pots ensenyar tot el que passa a l'hora: la pintura. Volia utilitzar les tècniques del Renaixement per tal d'advertir el lector de quina tècnica tindrà el text. Amb l'sfumato, per exemple, els aviso que passarem del negre al blanc molt lentament. Quan aquestes quatre tècniques es reuneixen, obtenim el global del Renaixement, que vol dir renéixer.
 
- Renéixer és una de les paraules clau de la novel·la, que mostra la història d'en Gazâ, un infant que intenta renéixer. Per fer-nos reaccionar, és necessari que veiem aquest procés de la manera més descarnada i crua possible?
 
- La idea del "renaixement" que apareix al llibre ve reforçada per les dues estàtues gegants de Buda que hi apareixen. També, per la petita gran nota de paper, un objecte que simbolitza la consciència de l'infant i, al mateix temps, la reencarnació en el budisme. Des del meu punt de vista, el grau de cruesa i el nivell de coneixement és equivalent a la violència de la realitat d'on aquest infant intenta escapar. Quan tens tanta violència d'una banda, has d'escapar a través d'un mitjà igual de violent o extrem que la realitat. És duríssim, perquè no hi ha res més extrem i violent que la realitat.
 
- És considerat una de les veus que millor captura l'essència de la Turquia contemporània. Què ha passat al seu país per passar de ser l'exemple de societat laica, cosmopolita, culta, a ser un estat cada vegada més tancat, conservador i passat pel sedàs de la religió? Turquia necessita un "Renaixement"?
 
- Mira, quan abans es veia Turquia com un model, ja s'estava comentent un error. Aquesta era la imatge que convenia projectar, amb la idea de l'Islam moderat i amb una expansió econòmica. El que passa ara sembla sorprenent, però quan jo era petit, la situació era tan tensa com ho és ara.

- Però alguna cosa ha fet que tot esclati d'una manera molt dura i contundent.

- Només han canviat les opinions dominants. Actualment, aquesta pressió està molt més organitzada, és mecànica i eficaç. Això és el que trobem de nou a la Turquia actual: la presència de l'autoritarisme que s'ha constituït de manera disciplinada. Però Turquia es troba en un itinerari de cerca d'identitat des de fa dos segles. El que hem oblidat, com a societat i com a país, és que no cal triar una de les identitat existents i rebutjar les altres. Turquia ha d'inventar la seva pròpia identitat. I tenim la voluntat de renéixer, però ho volem fer sense morir, com en Gazâ.