16
de març
del
2017
Actualitzat
a les
10:44h
El pentinat bufat i platí de Geert Wilders -amb alguna semblança amb el de Donald Trump- brilla en la galàxia de la dreta xenòfoba europea. El seu programa és només un full, però el líder ultra forma part del paisatge polític dels Països Baixos des de finals dels anys noranta. La seva demagògia és ben coneguda al seu país, però per molts europeus la primera vegada amb Wilders va ser el 20 de desembre passat, amb motiu de l'atemptat contra un mercat nadalenc a Berlín que va causar dotze morts. Aquell dia, el polític holandès va publicar un tuit en què mostrava Angela Merkel mostrant les seves mans tacades de sang. Aquest dimecres, malgrat que havia somniat en guanyar les eleccions, finalment ha quedat en segona posició amb 20 diputats, tretze menys que els liberals.
Wilders no sempre ha estat un extremista demagog. Però sí que ha tingut sempre un caràcter difícil i intolerant. Va néixer a Venlo, a la regió de Limburg, a prop de la frontera amb Alemanya, el 1963, en una família benestant. Ell sempre ha explicat aquells anys com els d'un jove inconformista, però Wilders, nen consentit -el petit de quatre germans-, es va poder permetre viatjar pel món, inclosos alguns països àrabs. En les seves biografies apareix una estada a Israel quan tenia divuit anys com a molt important en la seva formació. Aquell Israel ja no era el de la socialdemocràcia de Ben Gurion i els kibbutz, sinó la de la dreta del Likud, més agressiva amb els veïns àrabs. Ell assegura que no és antijueu. El seu malson és el món musulmà.
Un polític d'origen tradicional
De retorn a casa, Wilders va treballar en el món de les assegurances abans d'entrar en política. Ho va fer entrant a militar en el partit més a la dreta socialment del ventall polític, el liberal (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia, VVD). Allí va fer una carrera tradicional, començant com a regidor a l'Ajuntament d'Utrecht. Va conèixer un polític poderós dins del VVD, Friks Bolkestein, un dels barons de la formació i situat en la seva ala més dura. Bolkestein va donar-se a conèixer com a portaveu dels corrents crítics amb la política migratòria i més tard seria comissari europeu.
L'any 1998, va ser elegit diputat a la Cambra Baixa, la mateixa on aquest dimecres ha irromput amb 20 diputats. Membre del grup del VVD, va arribar a ser-ne portaveu i els seus exabruptes contra els immigrants procedents del món musulmà van començar a proliferar. S'explica que estava molest quan tornava a casa i contemplava els edificis amb pisos habitats per immigrants d'origen àrab, als qui veia com a no integrats. Un dia va ser víctima d'un robatori. Així, amb alguna mala experiència personal, la influència inicial de Bolkestein i els seus prejudicis va anar amassant un pensament reaccionari.
L'assassinat el novembre del 2004 del cineasta Theo Van Gogh, conegut per les seves crítiques de les religions, per un jove de pares marroquins, va sacsejar la societat holandesa. A ell va trasbalsar. Feia poc que el VVD l'havia fet fora. Poc després, va prendre la decisió de publicar en el seu web les famoses caricatures de Mahoma que va publicar un mitjà de Dinamarca el 2005.
Neix el Partit de la Llibertat
El 2006, Wilders funda la seva pròpia formació, el Partit per la Llibertat (PVV), un nom potser inspirat en el grup que dirigia Jörg Haider, el cap de l'extrema dreta austríaca, junt amb Le Pen el més destacat de l'univers ultra europeu. Haider va morir el 2008 en un accident de circulació. Des de les eleccions del 2006, Wilders ha estat un actor gens negligible de la política neerlandesa amb un programa xenòfob i actitud sempre provocativa (amb declaracions com "Odio l'Islam!"). Prohibició de l'Alcorà, tancament de fronteres per als immigrants musulmans, aturra la "islamització" del país i defensar l'Holanda tradicional, alhora que un referèndum pel Nexit, la sortida dels Països Baixos de la UE han estat les mesures estrella del seu partit.
L'any 2010, el PVV va obtenir uns bons resultats, amb un 15% dels vots. Com passa sempre a Holanda, el Parlament estava fragmentat i calien acords entre diverses forces. Mark Rutte, el dirigent liberal amb qui va debatre dilluns passat, va trucar a la porta de Wilders, i aquest va acordar donar suport a l'executiu de dreta de liberals i democristians, però des de fora. El líder xenòfob va poder incidir en la política del govern, aconseguint un enduriment del reagrupament familiar dels immigrants.
Però l'experiència també va mostrar l'oportunisme del personatge. Tot i el missatge neoliberal del PVV, quan Rutte es va fer fort en la decisió d'ajornar la jubilació dels 65 anys als 67, Wilders no va voler ser solidari d'una mesura que sabia que era impopular. Rutte es va veure abocat a noves eleccions el 2012. Wilders va passar del 15,40% (24 diputats de 150) al 10% i 15 escons. Aleshores es va formar un executiu de gran coalició amb els laboristes que ha pogut arribar a port.
El líder del PVV ha estat processat dues vegades per odi racial, el 2011 i el 2016. Si la primera vegada va ser absolt, en la més recent ha estat condemnat a pagar una multa per unes declaracions titllant els immigrants marroquins de delinqüents. Wilders ha sabut aprofitar tots aquests processos, com les polèmiques que provoquen les seves declaracions, per estar sempre en el rovell de l'ou de l'actualitat. Ara també ho ha intentat amb la crisi diplomàtica amb Turquia.
Ha sabut sempre aprofitar les circumstàncies polítiques del moment. El resultat del Brexit li va donar ales i ha reforçat la seva vindicació d'un referèndum a l'holandesa per abandonar la Unió i que Holanda recuperi la seva "independència". Va saludar el triomf de Donald Trump com una victòria pròpia i va utilitzar amb desvergonyiment el lema "Fem Holanda gran de nou".
La Internacional feixista
A diferència d'altres dirigents de l'extrema dreta europea, Wilders s'indignava sempre que se'l titllava d'ultra. En aquestes ocasions treia a relluir el seu odi a tot el que és musulmà per assegurar que està en contra del masclisme que considera consubstancial als països musulmans. Durant un temps va voler marcar distàncies amb el Front Nacional i els xenòfobs austríacs. Però això eren gestos de cara a la galeria. El 2015, el PVV i el FN de Marine Le Pen, una mica més edulcorat que en els anys del vell Jean Marie, van fundar al Parlament d'Estrasburg el grup Europa de les Nacions i la Llibertat, on s'integrarien algunes altres sigles de Bèlgica i Polònia. Wilders ja estava amb els amics que li pertocaven.
Independentment de si quedava primer o feia curt com finalment ha passat, el que aquesta campanya electoral ha demostrat és que Wilders no governarà, però d'alguna manera ha guanyat perquè els seus temes (el rebuig a l'immigrant, el control de les fronteres, la seguretat per damunt de tot i el qüestionament del projecte europeu) s'han convertit en l'eix del debat polític a Europa.
Wilders no sempre ha estat un extremista demagog. Però sí que ha tingut sempre un caràcter difícil i intolerant. Va néixer a Venlo, a la regió de Limburg, a prop de la frontera amb Alemanya, el 1963, en una família benestant. Ell sempre ha explicat aquells anys com els d'un jove inconformista, però Wilders, nen consentit -el petit de quatre germans-, es va poder permetre viatjar pel món, inclosos alguns països àrabs. En les seves biografies apareix una estada a Israel quan tenia divuit anys com a molt important en la seva formació. Aquell Israel ja no era el de la socialdemocràcia de Ben Gurion i els kibbutz, sinó la de la dreta del Likud, més agressiva amb els veïns àrabs. Ell assegura que no és antijueu. El seu malson és el món musulmà.
Un polític d'origen tradicional
De retorn a casa, Wilders va treballar en el món de les assegurances abans d'entrar en política. Ho va fer entrant a militar en el partit més a la dreta socialment del ventall polític, el liberal (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia, VVD). Allí va fer una carrera tradicional, començant com a regidor a l'Ajuntament d'Utrecht. Va conèixer un polític poderós dins del VVD, Friks Bolkestein, un dels barons de la formació i situat en la seva ala més dura. Bolkestein va donar-se a conèixer com a portaveu dels corrents crítics amb la política migratòria i més tard seria comissari europeu.
L'any 1998, va ser elegit diputat a la Cambra Baixa, la mateixa on aquest dimecres ha irromput amb 20 diputats. Membre del grup del VVD, va arribar a ser-ne portaveu i els seus exabruptes contra els immigrants procedents del món musulmà van començar a proliferar. S'explica que estava molest quan tornava a casa i contemplava els edificis amb pisos habitats per immigrants d'origen àrab, als qui veia com a no integrats. Un dia va ser víctima d'un robatori. Així, amb alguna mala experiència personal, la influència inicial de Bolkestein i els seus prejudicis va anar amassant un pensament reaccionari.
L'assassinat el novembre del 2004 del cineasta Theo Van Gogh, conegut per les seves crítiques de les religions, per un jove de pares marroquins, va sacsejar la societat holandesa. A ell va trasbalsar. Feia poc que el VVD l'havia fet fora. Poc després, va prendre la decisió de publicar en el seu web les famoses caricatures de Mahoma que va publicar un mitjà de Dinamarca el 2005.
Neix el Partit de la Llibertat
El 2006, Wilders funda la seva pròpia formació, el Partit per la Llibertat (PVV), un nom potser inspirat en el grup que dirigia Jörg Haider, el cap de l'extrema dreta austríaca, junt amb Le Pen el més destacat de l'univers ultra europeu. Haider va morir el 2008 en un accident de circulació. Des de les eleccions del 2006, Wilders ha estat un actor gens negligible de la política neerlandesa amb un programa xenòfob i actitud sempre provocativa (amb declaracions com "Odio l'Islam!"). Prohibició de l'Alcorà, tancament de fronteres per als immigrants musulmans, aturra la "islamització" del país i defensar l'Holanda tradicional, alhora que un referèndum pel Nexit, la sortida dels Països Baixos de la UE han estat les mesures estrella del seu partit.
L'any 2010, el PVV va obtenir uns bons resultats, amb un 15% dels vots. Com passa sempre a Holanda, el Parlament estava fragmentat i calien acords entre diverses forces. Mark Rutte, el dirigent liberal amb qui va debatre dilluns passat, va trucar a la porta de Wilders, i aquest va acordar donar suport a l'executiu de dreta de liberals i democristians, però des de fora. El líder xenòfob va poder incidir en la política del govern, aconseguint un enduriment del reagrupament familiar dels immigrants.
Però l'experiència també va mostrar l'oportunisme del personatge. Tot i el missatge neoliberal del PVV, quan Rutte es va fer fort en la decisió d'ajornar la jubilació dels 65 anys als 67, Wilders no va voler ser solidari d'una mesura que sabia que era impopular. Rutte es va veure abocat a noves eleccions el 2012. Wilders va passar del 15,40% (24 diputats de 150) al 10% i 15 escons. Aleshores es va formar un executiu de gran coalició amb els laboristes que ha pogut arribar a port.
El líder del PVV ha estat processat dues vegades per odi racial, el 2011 i el 2016. Si la primera vegada va ser absolt, en la més recent ha estat condemnat a pagar una multa per unes declaracions titllant els immigrants marroquins de delinqüents. Wilders ha sabut aprofitar tots aquests processos, com les polèmiques que provoquen les seves declaracions, per estar sempre en el rovell de l'ou de l'actualitat. Ara també ho ha intentat amb la crisi diplomàtica amb Turquia.
Ha sabut sempre aprofitar les circumstàncies polítiques del moment. El resultat del Brexit li va donar ales i ha reforçat la seva vindicació d'un referèndum a l'holandesa per abandonar la Unió i que Holanda recuperi la seva "independència". Va saludar el triomf de Donald Trump com una victòria pròpia i va utilitzar amb desvergonyiment el lema "Fem Holanda gran de nou".
La Internacional feixista
A diferència d'altres dirigents de l'extrema dreta europea, Wilders s'indignava sempre que se'l titllava d'ultra. En aquestes ocasions treia a relluir el seu odi a tot el que és musulmà per assegurar que està en contra del masclisme que considera consubstancial als països musulmans. Durant un temps va voler marcar distàncies amb el Front Nacional i els xenòfobs austríacs. Però això eren gestos de cara a la galeria. El 2015, el PVV i el FN de Marine Le Pen, una mica més edulcorat que en els anys del vell Jean Marie, van fundar al Parlament d'Estrasburg el grup Europa de les Nacions i la Llibertat, on s'integrarien algunes altres sigles de Bèlgica i Polònia. Wilders ja estava amb els amics que li pertocaven.
Independentment de si quedava primer o feia curt com finalment ha passat, el que aquesta campanya electoral ha demostrat és que Wilders no governarà, però d'alguna manera ha guanyat perquè els seus temes (el rebuig a l'immigrant, el control de les fronteres, la seguretat per damunt de tot i el qüestionament del projecte europeu) s'han convertit en l'eix del debat polític a Europa.