13
de març
del
2017
Actualitzat
a les
19:25h
Si hi ha un alcalde de Barcelona que respongui a la definició d’alcalde popular és Hilari Salvadó (1899-1966). Continua sent el gran desconegut de la història de la ciutat. La seva recuperació ve de la mà dels veïns de la Barceloneta, on va néixer, al carrer dels Pescadors, el 1899, activistes del barri i de la memòria, com Oriol Badell i Emili Garcia. Aquest dilluns, l’alcaldessa, Ada Colau, i el líder d'ERC a l'Ajuntament, Alfred Bosch, han presentat la biografia que li ha fet l’historiador Pau Vinyes, Hilari Salvadó. Alcalde de Barcelona quan plovien bombes (Fundació Josep Irla en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona).
Pau Vinyes –tres anys de recerca i una voluntat de rescatar de la foscor una figura central en una de les pitjors hores de Barcelona- perfila el personatge: “Salvadó és l’alcalde humil que es posa davant de la ciutat en plena Guerra Civil. És l’únic alcalde elegit democràticament que no té estudis superiors. N’hi va haver d’altres, com Pich i Pon, però aquest fou designat a dit després del Sis d’Octubre”. Vinyes recorda que el primer acte de record de qui va ser alcalde republicà es va fer el 1997, vint anys més tard de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme. Fa un any se li va fer un altre homenatge amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort.
“Hilari Salvadó desmenteix les tesis d’estudiosos com Solé Tura, pels qui el catalanisme era un moviment burgès. La vida de Salvadó ho desmenteix de forma categòrica”. Nascut en una família humil de pescadors de la Barceloneta, va perdre el pare i quatre germans en el naufragi del 31 de gener del 1911, un dels més greus dels patits a la costa catalana. Hilari va quedar amb la mare, i més tard va començar a treballar de mosso als magatzems El Siglo, mentre estudiava comptabilitat. Va fer de comptable en diverses empreses i es va començar a interessar per la política.
Salvadó va implicar-se a fons en l’associacionisme de tot tipus: Centre Excursionista Minerva, Cooperativa La Fraternitat, Ateneu Republicà Pi i Margall de la Barceloneta… Va ser des d’aquesta entitat que va ingressar a ERC quan es va fundar el partit. L’any 1934 va ser elegit democràticament regidor de l’Ajuntament de Barcelona i es va fer càrrec de la regidoria de Governació, sent un dels principals col·laboradors de l’alcalde Carles Pi Sunyer.
L’alcalde dels refugiats
En plena Guerra Civil, els Fets de Maig de 1937 van forçar la formació d’un nou govern i Pi Sunyer va entrar en el Consell Executiu de Companys. El 16 de juliol de 1937, Salvadó va assumir l’alcaldia. El moment no podia ser pitjor. La va exercir fins al darrer dia de la Barcelona republicana, el 26 de gener de 1939, el de l’entrada dels franquistes.
Barcelona va ser sotmesa a bombardejos constants per part de l’aviació feixista italiana. “Era sempre el primer d’arribar al lloc i col·laborar en les tasques de salvament”, explica Pau Vinyes. L’alcalde va gestionar la ciutat sota les bombes. Per l’historiador, un dels principals mèrits de Salvadó va ser la política d’acollida d’aquells anys: “Barcelona va acollir milers de desplaçats que fugien a mesura que avançaven els franquistes. A Catalunya, van arribar a ser més d’un milió de persones. L’agost del 1938, a Barcelona hi havia 318.000 refugiats. La tasca que es va fer va ser enorme”.
Com tants altres, va haver de fugir a l’exili. Va viure a Béziers, junt amb Paquita Cervera, una dona divorciada que tenia dos fills. No va poder tornar a Catalunya fins al 1960. Va morir després d’un greu accident de circulació el 1966. Es dóna el cas que un dels metges que el va atendre fou Moisès Broggi. Acabava així una vida en què va haver d’afrontar amb coratge els embats més difícils.
Pau Vinyes –tres anys de recerca i una voluntat de rescatar de la foscor una figura central en una de les pitjors hores de Barcelona- perfila el personatge: “Salvadó és l’alcalde humil que es posa davant de la ciutat en plena Guerra Civil. És l’únic alcalde elegit democràticament que no té estudis superiors. N’hi va haver d’altres, com Pich i Pon, però aquest fou designat a dit després del Sis d’Octubre”. Vinyes recorda que el primer acte de record de qui va ser alcalde republicà es va fer el 1997, vint anys més tard de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme. Fa un any se li va fer un altre homenatge amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort.
“Hilari Salvadó desmenteix les tesis d’estudiosos com Solé Tura, pels qui el catalanisme era un moviment burgès. La vida de Salvadó ho desmenteix de forma categòrica”. Nascut en una família humil de pescadors de la Barceloneta, va perdre el pare i quatre germans en el naufragi del 31 de gener del 1911, un dels més greus dels patits a la costa catalana. Hilari va quedar amb la mare, i més tard va començar a treballar de mosso als magatzems El Siglo, mentre estudiava comptabilitat. Va fer de comptable en diverses empreses i es va començar a interessar per la política.
Salvadó va implicar-se a fons en l’associacionisme de tot tipus: Centre Excursionista Minerva, Cooperativa La Fraternitat, Ateneu Republicà Pi i Margall de la Barceloneta… Va ser des d’aquesta entitat que va ingressar a ERC quan es va fundar el partit. L’any 1934 va ser elegit democràticament regidor de l’Ajuntament de Barcelona i es va fer càrrec de la regidoria de Governació, sent un dels principals col·laboradors de l’alcalde Carles Pi Sunyer.
L’alcalde dels refugiats
En plena Guerra Civil, els Fets de Maig de 1937 van forçar la formació d’un nou govern i Pi Sunyer va entrar en el Consell Executiu de Companys. El 16 de juliol de 1937, Salvadó va assumir l’alcaldia. El moment no podia ser pitjor. La va exercir fins al darrer dia de la Barcelona republicana, el 26 de gener de 1939, el de l’entrada dels franquistes.
Barcelona va ser sotmesa a bombardejos constants per part de l’aviació feixista italiana. “Era sempre el primer d’arribar al lloc i col·laborar en les tasques de salvament”, explica Pau Vinyes. L’alcalde va gestionar la ciutat sota les bombes. Per l’historiador, un dels principals mèrits de Salvadó va ser la política d’acollida d’aquells anys: “Barcelona va acollir milers de desplaçats que fugien a mesura que avançaven els franquistes. A Catalunya, van arribar a ser més d’un milió de persones. L’agost del 1938, a Barcelona hi havia 318.000 refugiats. La tasca que es va fer va ser enorme”.
Com tants altres, va haver de fugir a l’exili. Va viure a Béziers, junt amb Paquita Cervera, una dona divorciada que tenia dos fills. No va poder tornar a Catalunya fins al 1960. Va morir després d’un greu accident de circulació el 1966. Es dóna el cas que un dels metges que el va atendre fou Moisès Broggi. Acabava així una vida en què va haver d’afrontar amb coratge els embats més difícils.