13
de març
del
2017
Actualitzat
a la
13:33h
Aquest dilluns comença a Madrid l’assemblea plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) que es reunirà fins al divendres i en el transcurs de la qual es renovarà la cúpula dels bisbes. Dimarts al matí tindrà lloc la votació del president. Ricardo Blázquez, arquebisbe de Valladolid, és el gran favorit i serà reelegit si no hi ha sorpresa. Alhora es renovarà la vicepresidència, el comitè executiu i les comissions. Només el secretari general, José María Gil Tamayo, resta fora de l’elecció perquè té mandat fins a finals del 2018.
El cens de votants és de 80 entre bisbes titulars, auxiliars i el castrense. Hi ha una vacant, Plasència, on el nou prelat encara no ha pres possessió i en lloc seu votarà l’administrador apostòlic. Dins d’aquest microcosmos, es mouen aquests dies els diversos aspirants i els seus activistes. Tot, això sí, d’una manera ben “eclesiàstica”: cap candidat s’autopromou, no hi ha candidatures formals. Tot són comentaris, insinuacions, suggeriments… Però en l’escaquer es mouen diversos pesos pesants, alguns com a candidats, d’altres com a grans electors.
Qui és qui a l’episcopat
Ricardo Blázquez. President de la CEE. A punt de complir 75 anys, l’edat de jubilació pels bisbes. Però té sort perquè l’aniversari serà passada l’assemblea i, per tant, encara pot ser reelegit. Considerat un teòleg més aviat conservador, en el passat va ser proper al moviment conservador Comunitats Neocatecumenals, però el seu tarannà dialogant i el reaccionarisme d’un potent sector de l’Església espanyola el van convertir en el rostre amable i líder, al capdavall, d’un sector moderat de l’Església. Va començar la carrera eclesiàstica com a auxiliar d’Antonio María Rouco quan aquest era arquebisbe de Santiago de Compostel·la. El destí els acabaria enfrontant. El seu pas per la diòcesi de Bilbao, el va canviar. Hi va arribar amb imatge de “paracaigudista” i va adaptar-se al catolicisme basc. Va aprendre euskera, es va fer amic de sectors socialistes bascos i va acabar sent acceptat pel món nacionalista. Ara és arquebisbe de Valladolid i el Papa l’ha fet cardenal.
Carlos Osoro. Arquebisbe de Madrid. Té 72 anys. Originàriament provinent del sector rouquista, va anar moldejant una carrera propia. Va substituir el reaccionari García Gasco a València, on va imprimir un segell conciliador, fent algun gest amb la llengua del país. Molt dúctil, pragmàtic per damunt de tot, s’ha acoplat a la línia vaticana actual. Francesc el va fer cardenal i arquebisbe de Madrid. Ara és vicepresident de la CEE. Alguns el voldrien veure a la presidència.
Juan José Omella. Arquebisbe de Barcelona. Té 70 anys. El seu nom també ha circulat com a possible alternativa a Blázquez. Però Omella porta poc més d’un any a Catalunya i encara està prenent el pols de l’arxidiòcesi. Pertany a la Congregació dels Bisbes vaticana, el que l’obliga a volar a Roma molt sovint. L’aparició del seu nom a les travesses sembla respondre més al fet de ser un arquebisbe de la línia “oficial” en aquests moments més que no pas a les seves pretensions de ser realment candidat. Sigui per convenciment o per oportunitat, Omella, Osoro i Blázquez són els homes de Francesc a la CEE.
Fidel Herráez. Arquebisbe de Burgos. Té 72 anys. De tots els aspirants de línia conservadora, el nom d’Herráez és el més repetit. Va ser auxiliar de Rouco a Madrid i és elogiat per la dreta eclesiàstica més recalcitrant. Amb tot, Herráez també ha fet els seus moviments per no quedar desubicat en la nova Església que Francesc pregona, més social, més acollidora. Ha sobtat la seva implicació en la campanya “Cap casa sense llum ni calor”, inspirada per la seva diòcesi. Fa uns dies, Herráez va encapçalar una manifestació contra la pobresa energètica a Burgos.
Antonio Cañizares. Arquebisbe de València. Amb 72 anys, aquest cardenal sempre aspira a tot. Va ser primat d’Espanya, és a dir, arquebisbe de Toledo, i això li va deixar petjada, competint amb Rouco per veure qui liderava l’Església en versió tradicional. Després de passar per la cúria vaticana, el Papa el va enviar a València. És membre del comitè executiu de l’episcopat, càrrec que vol revalidar.
Dos emèrits amb qui cal comptar
En el si de l’Església hi ha prelats que no voten però que mantenen influència i mouen fils. Tot i la seva condició de jubilats, s'hi ha de comptar.
Antonio María Rouco. Cardenal i arquebisbe emèrit, de 80 anys. Ja no pot votar però durant quasi vint anys, des que va arribar a Madrid fins a deixar l’arquebisbat va ser el dirigent més poderós de l’episcopat, que va presidir durant quatre mandats. Líder indiscutible del sector més conservador i proper a l’ala dura del PP, però amb relacions difícils amb un altre gallec com ell, Mariano Rajoy. El seu suport a Jiménez Losantos a la Cope va fer-lo xocar amb Rajoy. Manté també distàncies envers Cañizares, malgrat la proximitat ideològica.
Elías Yanes. Arquebisbe emèrit de Saragossa i expresident de la CEE. Tot i els seus 89 anys, continua sent un dels grans conspiradors de l’episcopat, l’home que hi ha al darrera de molts moviments interns. Yanes va ser l’hereu del cardenal Tarancón, el gran dignatari dels anys de la transició, exponent del sector més obert de l’Església. És un enemic de Rouco.
L’Església i el procés
La presidència de Blázquez s’ha caracteritzat per la discreció i la voluntat d’evitar controvèrsies amb el poder polític. Hi ha ajudat, sens dubte, que governa el PP i les tensions ideològiques són per força menors entre el govern i el bàcul. Queden lluny les escenes de les grans manifestacions a favor de la família o en contra del matrimoni homosexual, amb Rouco i Cañizares jugant un paper protagonista. Davant el procés, la cúpula de l’episcopat espanyol ha adoptat un perfil volgudament baix en l’etapa Blázquez. Caldrà veure els missatges sobre la situació que es puguin emetre aquesta setmana des de la CEE.
El novembre del 2013, Rouco, que acabava el seu regnat sobre els bisbes espanyols, va proclamar que “la unitat d’Espanya és un bé moral”. Per ell, “la unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú que ha de ser tractada amb responsabilitat moral”. Aquestes afirmacions van causar una forta polseguera. Blázquez, que coneix les realitats basca i catalana, ha evitat entrar de ple en polèmiques.
El cens de votants és de 80 entre bisbes titulars, auxiliars i el castrense. Hi ha una vacant, Plasència, on el nou prelat encara no ha pres possessió i en lloc seu votarà l’administrador apostòlic. Dins d’aquest microcosmos, es mouen aquests dies els diversos aspirants i els seus activistes. Tot, això sí, d’una manera ben “eclesiàstica”: cap candidat s’autopromou, no hi ha candidatures formals. Tot són comentaris, insinuacions, suggeriments… Però en l’escaquer es mouen diversos pesos pesants, alguns com a candidats, d’altres com a grans electors.
Qui és qui a l’episcopat
Ricardo Blázquez. President de la CEE. A punt de complir 75 anys, l’edat de jubilació pels bisbes. Però té sort perquè l’aniversari serà passada l’assemblea i, per tant, encara pot ser reelegit. Considerat un teòleg més aviat conservador, en el passat va ser proper al moviment conservador Comunitats Neocatecumenals, però el seu tarannà dialogant i el reaccionarisme d’un potent sector de l’Església espanyola el van convertir en el rostre amable i líder, al capdavall, d’un sector moderat de l’Església. Va començar la carrera eclesiàstica com a auxiliar d’Antonio María Rouco quan aquest era arquebisbe de Santiago de Compostel·la. El destí els acabaria enfrontant. El seu pas per la diòcesi de Bilbao, el va canviar. Hi va arribar amb imatge de “paracaigudista” i va adaptar-se al catolicisme basc. Va aprendre euskera, es va fer amic de sectors socialistes bascos i va acabar sent acceptat pel món nacionalista. Ara és arquebisbe de Valladolid i el Papa l’ha fet cardenal.
Carlos Osoro. Arquebisbe de Madrid. Té 72 anys. Originàriament provinent del sector rouquista, va anar moldejant una carrera propia. Va substituir el reaccionari García Gasco a València, on va imprimir un segell conciliador, fent algun gest amb la llengua del país. Molt dúctil, pragmàtic per damunt de tot, s’ha acoplat a la línia vaticana actual. Francesc el va fer cardenal i arquebisbe de Madrid. Ara és vicepresident de la CEE. Alguns el voldrien veure a la presidència.
Juan José Omella. Arquebisbe de Barcelona. Té 70 anys. El seu nom també ha circulat com a possible alternativa a Blázquez. Però Omella porta poc més d’un any a Catalunya i encara està prenent el pols de l’arxidiòcesi. Pertany a la Congregació dels Bisbes vaticana, el que l’obliga a volar a Roma molt sovint. L’aparició del seu nom a les travesses sembla respondre més al fet de ser un arquebisbe de la línia “oficial” en aquests moments més que no pas a les seves pretensions de ser realment candidat. Sigui per convenciment o per oportunitat, Omella, Osoro i Blázquez són els homes de Francesc a la CEE.
Fidel Herráez. Arquebisbe de Burgos. Té 72 anys. De tots els aspirants de línia conservadora, el nom d’Herráez és el més repetit. Va ser auxiliar de Rouco a Madrid i és elogiat per la dreta eclesiàstica més recalcitrant. Amb tot, Herráez també ha fet els seus moviments per no quedar desubicat en la nova Església que Francesc pregona, més social, més acollidora. Ha sobtat la seva implicació en la campanya “Cap casa sense llum ni calor”, inspirada per la seva diòcesi. Fa uns dies, Herráez va encapçalar una manifestació contra la pobresa energètica a Burgos.
Antonio Cañizares. Arquebisbe de València. Amb 72 anys, aquest cardenal sempre aspira a tot. Va ser primat d’Espanya, és a dir, arquebisbe de Toledo, i això li va deixar petjada, competint amb Rouco per veure qui liderava l’Església en versió tradicional. Després de passar per la cúria vaticana, el Papa el va enviar a València. És membre del comitè executiu de l’episcopat, càrrec que vol revalidar.
Dos emèrits amb qui cal comptar
En el si de l’Església hi ha prelats que no voten però que mantenen influència i mouen fils. Tot i la seva condició de jubilats, s'hi ha de comptar.
Antonio María Rouco. Cardenal i arquebisbe emèrit, de 80 anys. Ja no pot votar però durant quasi vint anys, des que va arribar a Madrid fins a deixar l’arquebisbat va ser el dirigent més poderós de l’episcopat, que va presidir durant quatre mandats. Líder indiscutible del sector més conservador i proper a l’ala dura del PP, però amb relacions difícils amb un altre gallec com ell, Mariano Rajoy. El seu suport a Jiménez Losantos a la Cope va fer-lo xocar amb Rajoy. Manté també distàncies envers Cañizares, malgrat la proximitat ideològica.
Elías Yanes. Arquebisbe emèrit de Saragossa i expresident de la CEE. Tot i els seus 89 anys, continua sent un dels grans conspiradors de l’episcopat, l’home que hi ha al darrera de molts moviments interns. Yanes va ser l’hereu del cardenal Tarancón, el gran dignatari dels anys de la transició, exponent del sector més obert de l’Església. És un enemic de Rouco.
L’Església i el procés
La presidència de Blázquez s’ha caracteritzat per la discreció i la voluntat d’evitar controvèrsies amb el poder polític. Hi ha ajudat, sens dubte, que governa el PP i les tensions ideològiques són per força menors entre el govern i el bàcul. Queden lluny les escenes de les grans manifestacions a favor de la família o en contra del matrimoni homosexual, amb Rouco i Cañizares jugant un paper protagonista. Davant el procés, la cúpula de l’episcopat espanyol ha adoptat un perfil volgudament baix en l’etapa Blázquez. Caldrà veure els missatges sobre la situació que es puguin emetre aquesta setmana des de la CEE.
El novembre del 2013, Rouco, que acabava el seu regnat sobre els bisbes espanyols, va proclamar que “la unitat d’Espanya és un bé moral”. Per ell, “la unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú que ha de ser tractada amb responsabilitat moral”. Aquestes afirmacions van causar una forta polseguera. Blázquez, que coneix les realitats basca i catalana, ha evitat entrar de ple en polèmiques.