12
de març
del
2017
Actualitzat
a les
17:34h
La campanya electoral als Països Baixos està en el tram final i Europa ho contempla amb tensió. Els caps d’Estat i de govern que s’han reunit a Brussel·les en el Consell Europeu han escenificat la necessitat d’un replantejament del projecte comunitari, qüestionat des de sectors diversos. Però al fer-ho, pensaven també en un context ben proper.
El 15 de març, els holandesos van a les urnes per elegir els 150 diputats que constitueixen el seu Parlament. Moltes coses estan en joc. A Brussel·les s’observa amb tensió el que decideixin les urnes holandeses. Molt a prop, a París, la classe política també viu amb l’ai al cor el que puguin dir als Països Baixos, on els resultats de l’extrema dreta poden ser un indici del que els espera als francesos, que voten el 23 d’abril amb una Marine Le Pen com a favorita en la primera volta de les presidencials.
Amb un creixement econòmic del 2,3% i un nivell de desocupats que no arriba al 5,5%, amb superàvit comercial es fa difícil d’explicar que els holandesos puguin atorgar més d’un 20% dels vots (i amb això, la condició de primera força) a unes sigles com el Partit de la Libertat (PVV), creació de Geert Wilders, un antic dirigent de la dreta liberal que va abandonar el 2004 per encetar un camí propi escorat a la dreta populista i xenòfoba. La victòria de Donald Trump i el Brexit han donat alè a tots els partits ultres del continent. Wilders no s’ha amagat de la simpatia que sent per Trump i va assistir a la Convenció Republicana que el va nominar.
El PVV propugna tancar les fronteres als immigrants i abandonar la unió Europea, sortint de la zona euro, per recuperar la independència del país. Això implicaria la recuperació de la moneda històrica holandesa, el florí. Una aposta aquesta per la sortida de la UE que xoca amb el fet que Holanda és un dels sis fundadors de la Comunitat Europea.
“Stop Islam”
Wilders ha fet del discurs antimusulmà la base principal dels seus missatges. Promet prohibir la venda de l’Alcorà, assegura que tancarà mesquites i escoles islàmiques, i que posarà fi al que ell considera una islamització dels Països Baixos produïda pels fluxos migratoris. Proposa un pla de “desislamització d’Holanda”, tancar els centres d’asil per a persones provinents de països musulmans, detencions preventives de suposats radicals islàmics, incrementar les partides pressupostàries en defensa i policia.
Precisament en les darreres hores, Holanda ha viscut un enfrontament diplomàtic amb Turquia pel vet a mítings de ministres turcs en el seu territori malgrat que uns 500.000 residents tenen dret a votar a les urnes sobre el referèndum de la reforma de la Constitució turca, que preveu una ampliació dels poders del president Recep Tayyip Erdogan. Les autoritats de l'aeroport de Rotterdam han bloquejat l'entrada dels ministres turcs d'Exteriors,
Mevlut Cavusoglu, i la de Família, Fatma Betül Sayan Kaya. Sobre aquesta última, Wilders va dir: "Per mi, que aquesta dona no torni".
En paral·lel a això, juga al populisme en tots els fronts. Ha rebutjat la jubilació als 68 anys, acordada per l’actual govern, i defensa retornar als 65 anys, un tema que sap que connecta amb sectors amplis de la societat holandesa. Una societat que, en comparació amb les dades econòmiques del sud d’Europa, forma part del club dels rics, però que també ha patit retallades que han enfurismat un sector de la població. L’increment de la precarietat laboral ha irritat els joves, amb dificultats creixents per fer-se amb un treball estable.
Un pacte de la dreta i l’extrema dreta?
El tram final de les eleccions és un duel entre Wilders i el VVD de l’actual primer ministre, Mark Rutte. Aquest va establir un acord de legislatura amb els xenòfobs després de les eleccions del 2010, però les polítiques d’ajust econòmic –com la jubilació als 68 anys- ban fer que Wilders, pendent sempre de les enquestes, trenqués amb ell. Ara s’especula amb la possibilitat que, altre cop, Rutte, un polític bastant a la dreta dins de l’escenari holandès, pogués tornar a tancar un acord amb Wilders. Tots dos es coneixen bé, de quan l’ara líder ultra era parlamentari liberal.
Hi ha sondejos que mostren un Rutte prenent embranzida en els darrers dies, i que es podria beneficiar d’un vot útil del vot moderat contrari a veure Wilders en la portada de tots els diaris del món com el primer dirigent de l’extrema dreta que guanya unes eleccions democràtiques a Europa. En tot cas, ningú creu que Wilders estigui en condicions d’encapçalar un executiu. Arribar als 76 escons pot ser una tasca ímproba després del 15 de març.
Els vells partits cauen en picat
La fragmentació del mapa polític va forçar –com a Àustria, com a Alemanya- un executiu de gran coalició entre els liberals de dreta i els socialistes, tradicionals adversaris. Aquest pacte els ha desgastat molt. És una tendència natural. Però el descens de les forces tradicionals holandeses és un factor determinant en l’ascens de Wilders. Fins ara, les tres grans formacions, els laboristes del PvdA, els liberals de dreta del VVD i els democristians del CDA, que als Països Baixos són un partit de centre que quasi sempre formava part de totes els coalicions, aplegaven entre el 75% i el 80% dels vots, després de les eleccions del dimecres poden veure reduït el seu percentatge a poc més del 40%.
Un sistema multipartidista
Quina fórmula de govern assolirà els 76 escons dels 150 que constitueixen la majoria? Després del 15 de març, l’escenari pot complicar-se i caldrà sumar tres o fins i tot quatre formacions per aixecar una fórmula de govern. El mapa de partits als Països Baixos és molt fragmentat.
- Partit per la Llibertat (PVV). L’extrema dreta holandesa. Liderat per Geert Wilders, que el va fundar el 2006, ha esdevingut una de les sigles referencials de la xenofòbia europea. Marine Le Pen confia en un bon resultat seu com a impuls a la seva campanya a França.
- Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD). La dreta laica. És una de les tres formacions tradicionals holandeses. Es defineix com a liberal, però d’un liberalisme conservador. El primer ministre Mark Rutte el lidera.
- Partit Laborista (PvdA). La socialdemocràcia holandesa. Havia gaudit de l’hegemonia fins als anys vuitanta. El seu líder, Diederik Samson, està en dificultats: el govern de gran coalició amb Rutte ha erosionat els laboristes.
- Crida Democristiana (CDA). Catòlics i protestants junts. Formació històrica que ocupa un espai centrista que l’ha fet ser soci de la major part de combinacions governamentals. Ara és a l’oposició i pot pujar.
- Democràcia 66 (D66). Liberals i d’esquerres. És un partit difícil d’entendre fora d’Holanda. Molt progressista en la defensa dels drets individuals i radicalment laïcista en una societat on els conflictes religiosos entre catòlics i reformats havien estat importants.
- Partit Socialista (SP). Maoisme entre tulipans. És una formació d’esquerra radical. Els laboristes hi mantenen certa distància i solen preferir entendre’s amb liberals o democristians. Originalment era d’influència marxista i maoista.
- Groenlinks (GL). L’Esquerra Verda també té el seu espai en el panorama polític, al qual es va incorporar a partir dels noranta.
- 50Plus. És un partit que defensa la gent de la tercera edat. Cal seguir-ho: ha dit que si Wilders guanya, ha de tenir dret a formar govern.
El 15 de març, els holandesos van a les urnes per elegir els 150 diputats que constitueixen el seu Parlament. Moltes coses estan en joc. A Brussel·les s’observa amb tensió el que decideixin les urnes holandeses. Molt a prop, a París, la classe política també viu amb l’ai al cor el que puguin dir als Països Baixos, on els resultats de l’extrema dreta poden ser un indici del que els espera als francesos, que voten el 23 d’abril amb una Marine Le Pen com a favorita en la primera volta de les presidencials.
Amb un creixement econòmic del 2,3% i un nivell de desocupats que no arriba al 5,5%, amb superàvit comercial es fa difícil d’explicar que els holandesos puguin atorgar més d’un 20% dels vots (i amb això, la condició de primera força) a unes sigles com el Partit de la Libertat (PVV), creació de Geert Wilders, un antic dirigent de la dreta liberal que va abandonar el 2004 per encetar un camí propi escorat a la dreta populista i xenòfoba. La victòria de Donald Trump i el Brexit han donat alè a tots els partits ultres del continent. Wilders no s’ha amagat de la simpatia que sent per Trump i va assistir a la Convenció Republicana que el va nominar.
El PVV propugna tancar les fronteres als immigrants i abandonar la unió Europea, sortint de la zona euro, per recuperar la independència del país. Això implicaria la recuperació de la moneda històrica holandesa, el florí. Una aposta aquesta per la sortida de la UE que xoca amb el fet que Holanda és un dels sis fundadors de la Comunitat Europea.
“Stop Islam”
Wilders ha fet del discurs antimusulmà la base principal dels seus missatges. Promet prohibir la venda de l’Alcorà, assegura que tancarà mesquites i escoles islàmiques, i que posarà fi al que ell considera una islamització dels Països Baixos produïda pels fluxos migratoris. Proposa un pla de “desislamització d’Holanda”, tancar els centres d’asil per a persones provinents de països musulmans, detencions preventives de suposats radicals islàmics, incrementar les partides pressupostàries en defensa i policia.
Precisament en les darreres hores, Holanda ha viscut un enfrontament diplomàtic amb Turquia pel vet a mítings de ministres turcs en el seu territori malgrat que uns 500.000 residents tenen dret a votar a les urnes sobre el referèndum de la reforma de la Constitució turca, que preveu una ampliació dels poders del president Recep Tayyip Erdogan. Les autoritats de l'aeroport de Rotterdam han bloquejat l'entrada dels ministres turcs d'Exteriors,
Mevlut Cavusoglu, i la de Família, Fatma Betül Sayan Kaya. Sobre aquesta última, Wilders va dir: "Per mi, que aquesta dona no torni".
En paral·lel a això, juga al populisme en tots els fronts. Ha rebutjat la jubilació als 68 anys, acordada per l’actual govern, i defensa retornar als 65 anys, un tema que sap que connecta amb sectors amplis de la societat holandesa. Una societat que, en comparació amb les dades econòmiques del sud d’Europa, forma part del club dels rics, però que també ha patit retallades que han enfurismat un sector de la població. L’increment de la precarietat laboral ha irritat els joves, amb dificultats creixents per fer-se amb un treball estable.
Un pacte de la dreta i l’extrema dreta?
El tram final de les eleccions és un duel entre Wilders i el VVD de l’actual primer ministre, Mark Rutte. Aquest va establir un acord de legislatura amb els xenòfobs després de les eleccions del 2010, però les polítiques d’ajust econòmic –com la jubilació als 68 anys- ban fer que Wilders, pendent sempre de les enquestes, trenqués amb ell. Ara s’especula amb la possibilitat que, altre cop, Rutte, un polític bastant a la dreta dins de l’escenari holandès, pogués tornar a tancar un acord amb Wilders. Tots dos es coneixen bé, de quan l’ara líder ultra era parlamentari liberal.
Hi ha sondejos que mostren un Rutte prenent embranzida en els darrers dies, i que es podria beneficiar d’un vot útil del vot moderat contrari a veure Wilders en la portada de tots els diaris del món com el primer dirigent de l’extrema dreta que guanya unes eleccions democràtiques a Europa. En tot cas, ningú creu que Wilders estigui en condicions d’encapçalar un executiu. Arribar als 76 escons pot ser una tasca ímproba després del 15 de març.
Els vells partits cauen en picat
La fragmentació del mapa polític va forçar –com a Àustria, com a Alemanya- un executiu de gran coalició entre els liberals de dreta i els socialistes, tradicionals adversaris. Aquest pacte els ha desgastat molt. És una tendència natural. Però el descens de les forces tradicionals holandeses és un factor determinant en l’ascens de Wilders. Fins ara, les tres grans formacions, els laboristes del PvdA, els liberals de dreta del VVD i els democristians del CDA, que als Països Baixos són un partit de centre que quasi sempre formava part de totes els coalicions, aplegaven entre el 75% i el 80% dels vots, després de les eleccions del dimecres poden veure reduït el seu percentatge a poc més del 40%.
Un sistema multipartidista
Quina fórmula de govern assolirà els 76 escons dels 150 que constitueixen la majoria? Després del 15 de març, l’escenari pot complicar-se i caldrà sumar tres o fins i tot quatre formacions per aixecar una fórmula de govern. El mapa de partits als Països Baixos és molt fragmentat.
- Partit per la Llibertat (PVV). L’extrema dreta holandesa. Liderat per Geert Wilders, que el va fundar el 2006, ha esdevingut una de les sigles referencials de la xenofòbia europea. Marine Le Pen confia en un bon resultat seu com a impuls a la seva campanya a França.
- Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD). La dreta laica. És una de les tres formacions tradicionals holandeses. Es defineix com a liberal, però d’un liberalisme conservador. El primer ministre Mark Rutte el lidera.
- Partit Laborista (PvdA). La socialdemocràcia holandesa. Havia gaudit de l’hegemonia fins als anys vuitanta. El seu líder, Diederik Samson, està en dificultats: el govern de gran coalició amb Rutte ha erosionat els laboristes.
- Crida Democristiana (CDA). Catòlics i protestants junts. Formació històrica que ocupa un espai centrista que l’ha fet ser soci de la major part de combinacions governamentals. Ara és a l’oposició i pot pujar.
- Democràcia 66 (D66). Liberals i d’esquerres. És un partit difícil d’entendre fora d’Holanda. Molt progressista en la defensa dels drets individuals i radicalment laïcista en una societat on els conflictes religiosos entre catòlics i reformats havien estat importants.
- Partit Socialista (SP). Maoisme entre tulipans. És una formació d’esquerra radical. Els laboristes hi mantenen certa distància i solen preferir entendre’s amb liberals o democristians. Originalment era d’influència marxista i maoista.
- Groenlinks (GL). L’Esquerra Verda també té el seu espai en el panorama polític, al qual es va incorporar a partir dels noranta.
- 50Plus. És un partit que defensa la gent de la tercera edat. Cal seguir-ho: ha dit que si Wilders guanya, ha de tenir dret a formar govern.