Pilar Rahola: «No concebo el procés sense la potència de la figura de Mas»

Darrer premi Ramon Llull de narrativa, Rosa de cendra (Columna, 2017) és la història d'una família enfrontada en un moment molt convuls de Barcelona, cap i casal d'un país i d'unes inquietuds. Amb la Setmana Tràgica del 1909 com a gran motiu, les pàgines del nou llibre de Pilar Rahola (Barcelona, 1958) mostren una ciutat que és un vesper apassionant amb revolucions, inquietuds i ganes d'escriure la història, amb personatges que simbolitzen les contradiccions pròpies d'un moment polític "efervescent i únic".

Més o menys, com ara, amb paral·lelismes entre personatges com Lerroux, el Doctor Robert, Francesc Cambó, Joan Maragall o Prat de la Riba i els actors de l'actualitat d'avui. Un retrat que continua l'univers ja present a Mariona, amb el seu nét com a gran protagonista, Albert Corner i Espiga. Rahola, amiga personal de Carles Puigdemont i Artur Mas, a més de biògraf d'aquest darrer, no defuig l'actualitat política en un moment singularment convuls per a l'antiga CDC.

- Tenia la voluntat de teixir aquest univers literari entre llibres i èpoques històriques o més aviat s'hi ha trobat?
 
- Respon a una circumstància personal. A casa meva, la Setmana Tràgica era un fet històric molt present. L'avi i el pare en parlaven molt. És d'aquells capítols de la història sobre els quals havia llegit molt i és el primer tema del què penso quan decideixo que faré novel·les. Començo a pensar-hi i començo Rosa de cendra, previ a les altres obres. Vaig pensar, llavors, que el segle XIX era potentíssim, que era molt poc conegut, i que hi trobàvem la "lluita dels quintos".
 
- La Setmana Tràgica, de fet, va ser el final de la "lluita dels quintos".
 
- Llavors és quan decideixo que, primer, havia de fer Mariona (La Magrana, 2014). Rosa de cendra, per tant, no és conseqüència de Mariona, sinó a l'inrevés. Per tant, sí que tenia molt clar que això seria una saga, que molt probablement tindrà continuïtat. La següent novel·la ja la tinc clara, però no en puc dir res!

"M'agrada la idea d'escriure una saga, és la idea d'anar bastint la història del país a través d'una família"

- Serà una trilogia?

- Més que una trilogia, m'agrada la idea d'escriure una saga. És la idea d'anar bastint la història del país a través d'una família. De fet, la meva voluntat inicial sempre va ser escriure la història del meu avi de l'any 1937, que és El carrer de l'embut (La Magrana, 2013). La primera novel·la, indiscutiblement, havia de ser la història que el meu avi havia viscut, i que va ser molt important a la família.
 
- La documentació és ingent i rigorosa, al detall. Per exemple, quan parla d'Anselm Clavé, "músic, republicà i maçó" i que havia escrit una versió catalana de l'himne francès. Clavé ja tenia una presència destacada a Mariona.
 
- Aquí tenim una imatge distorsionada de l'Anselm Clavé i dels "Cors de Clavé". No, no! Clavé és empresonat perquè fa un intent d'assaltar la Ciutadella. Quan crea els "Cors de Clavé" ho fa com un servei al poble i, en concret, al poble menut. Vol portar la música a les classe obreres.
 
- Surten altres personatges, com Lerroux, Domènech i Montaner, Doctor Robert, Ferrer i Guàrdia, Francesc Cambó, Joan Maragall. De tothom a qui reviu al llibre, quin té una dimensió personal més important per a vostè?
 
- És un moment històric on hi ha personatges d'una categoria i d'una dimensió política i social espectacular. Probablement, faig un homenatge personal al Doctor Robert, un tipus importantíssim, un metge amb un gran reconeixement internacional. Un home civilitzat que decideix fer una aposta per Catalunya i va de parlamentari a Madrid. Però també vull destacar les amants de Ferrer i Guàrdia, especialment la Soledat. Dones espectaculars, amb una llibertat sexual i de pensament brutal per l'època i que són unes grans desconegudes. Pere Coromines també em sembla molt interessant, té és la mirada crítica de tots. Per això he volgut fer aquest Post Scriptum. Els renya a tots!

"Tinc una obsessió amb la memòria històrica, perquè penso que al capdavall això és la literatura"

- També apareix un fragment de Ciutat del perdó, un article contundent i molt estremidor de Joan Maragall. Encara posa els pèls de punta.
 
- Un article que no li van permetre publicar! Prat de la Riba, que és un home tan interessant i potent, en aquest tema no es comporta bé. Els meus personatges viuen aquell moment, jo m'he d'esforçar per recuperar-los perquè si jo fos una ciutadana del 1909 estaria llegint allò! Tinc una obsessió amb la memòria històrica, perquè penso que al capdavall això és la literatura. Vull agafar el lector i passejar-lo pel moment històric que explico.

Pilar Rahola Foto: Adrià Costa

 
- Fins i tot, fent-nos testimonis del funeral d'Albéniz. "L'estimàvem, els catalans...", escriu.
 
- Va ser un funeral impressionant, el més multitudinari de la història, i amb un silenci brutal, acompanyat només de música clàssica. I també vull que el lector vagi al Palau de la música quan s'acaba de construir, o passejar per la Via Laietana oberta, o horroritzar-se per la casa que està fent en Gaudí, que sembla una "pedrera". És la meva manera de fer que el lector estigui allà dins, amb la cultura, les olors, la música, etc.

- És molt simptomàtic d'una "certa" Espanya que la citació inicial de Guspires sigui la que és, amb un fragment de carta de Pérez Galdós a Narcís Oller.
 
- Hi ha tres motius. Jo sóc molt "galdosiana" i la meva fascinació pel segle XIX ve de les lectures de Galdós. Però ell explica el segle XIX espanyol, no el català. La seva mirada ignora els batecs culturals, industrials, econòmics de la societat catalana. Malgrat tot, hi ha un homenatge indirecte. Quan vaig trobar les cartes a Narcís Oller, em semblaven molt significatives del permanent menyspreu cap a la cultura catalana històrica, fins i tot entre la gent més llegida.
 

"El menyspreu al català tenyeix totes les capes socials espanyoles, incloent les intel·lectuals. Ja es veu molt clar al segle XIX i principis del XX"

- És la idea que has de deixar de ser "provincià".
 
- Desgraciadament, el menyspreu al català tenyeix totes les capes socials espanyoles, incloent les intel·lectuals. Això ho veus molt clarament al XIX i a principis del XX.
 
- Comença amb el preàmbul de la revolta al Port, del batalló de Reus. Tot ens remet a l'ara, ho vulgui o no. Era la intenció?
 
- La veritat és que no volia fer un llibre polític. Volia fer literatura, però la literatura s'acaba centrant en una època. També volia reconstruir i esmicolar el passat, al mateix temps. Amb Rosa de cendra, però, ha estat un procés brutal: quan començo a construir els personatges, descobreixo que són les famílies del segle XXI!

Pilar Rahola Foto: Adrià Costa

- No es pot evitar pensar en el segle XXI, constantment.

- Excepte en l'aspecte bèl·lic! Al llibre, hi ha un pare a favor de la repressió i que s'alia amb Capitania General (l'Enric Millo i el PP actual). Un fill que és de Solidaritat catalana (Junts pel Sí), un altre que és revolucionari, que marxa amb els llibertaris, una filla que és la mirada femenina, en Lerroux (Albert Rivera) i l'Estat, és clar, que sempre reacciona de manera repressiva. Per a mi, Prat de la Riba és el personatge històric més semblant a Artur Mas; una barreja de Carner i Rovira i Virgili seria el més semblant a Oriol Junqueras; i Duran i Lleida seria Francesc Cambó. T'adones que tot el que passa ara germina a principis del segle XX. Totes les contradiccions d'aquella societat tenen una analogia amb el moment actual.
 

"És la primera vegada que l'Estat no pot acabar amb el moviment català per la violència. Per això la diferència amb les altres vegades és que ara guanyarem. És imparable"

- Allò va acabar molt malament.
 
- Abans, l'estat espanyol enviava la cavalleria i ara envia els jutges. L'estat espanyol ha reprimit totes les revoltes catalanes amb violència. Al segle XIX vam patir tres bombardeigs a Barcelona. En el segle XX, dues dictadures, la repressió al Cu-cut, la Setmana Tràgica, etc. Ara és la primera vegada en la història que l'Estat no pot acabar amb el moviment català a través de la violència. Pot fer repressió legal, com està fent. Però ara tenim molt més recorregut. L'única diferència important entre el 1909 i el 2017 és que aquesta vegada guanyarem nosaltres. Això és imparable.
 
- A la part final del llibre veiem com Prat de la Riba no està a l'alçada en el moment de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Si seguim amb l'analogia, creu que Mas no fallarà? Creu que encara podria ser la figura que comandi el procés independentista?
 
- Crec que una de les coses del moviment que vivim a Catalunya és que no seran tan importants els líders. No concebo el procés català sense la potència de la figura de Mas, però tampoc sense la potència de Junqueras, o de Puigdemont, o d'un Romeva. Aquí hi ha molts elements que estan creixent molt i són d'una enorme importància. I si algun d'ells cau, tot continua amb força. I és evident que Artur Mas encara ha de tenir un paper encara importantíssim en tot aquest procés. És més: molt probablement, Mas encara no ha viscut el seu paper més important.
 
- És optimista?
 
- Crec que arribaran moments mol complicats, però també que tenim un rerepaís que ha fet una passa endavant. Hi ha milions de catalans que ja han marxat mentalment d'Espanya. I això és imparable. El poble català, després de tants atzars en 300 anys, de sobte ha fet una passa endavant, aprofitant que Espanya és de la Unió Europea, que no et pot enviar l'exèrcit i que tot s'ha de resoldre per la via política.
 
- Ara, l'atac és per la via judicial.

- Es van pensar que així ens espantarien... Però, quants processats tenim? Que vagin venint! I si un dia suspenen les institucions, doncs farem el Parlament al carrer. Espanya ho té molt difícil per parar-nos. Aquesta cosa de no posar-nos de genolls davant de l'Imperi, no saben com tractar-la. I això també és la Barcelona de principis del segle XX.
 
- Barcelona, i també Catalunya.
 
- A la novel·la explico que hi va haver una revolta a Catalunya sencera. La història ha deixat Barcelona com la ciutat que crema, però va ser tot el país que es va rebel·lar. Sempre hem cregut que no som un poble resistent, però no hem fet cap altre cosa que resistir i revoltar-nos. De vegades, ens hem revoltat de manera abrupta, de vegades, amb corbata. La Mancomunitat és una revolta amb corbata, igual que ho és Mas. Per això, l'Estat ho odia, perquè és la gent d'ordre sublevant-se
 

"Molt probablement, Mas encara no ha viscut el seu paper més important en tot aquest procés"

- "Quants centenars de morts creu que calen per perdre l'alegria?", es pregunta en un moment de l'inici de la novel·la.
 
- A mi m'hagués estat molt fàcil que el nét de la Mariona fos un heroi romàntic, però era impossible: les guerres et destrueixen. No ets millor persona després d'una guerra, i llavors és quan es converteix en anti-heroi. Aquell home l'únic que vol és sobreviure, no ser mai més un miserable. Per això, quan hi ha la revolta de la Setmana tràgica, "alça el punyal i defensa el bé", com diu el poema d'en J.V. Foix. Se'n va a Capitania general i es posa a les seves ordres. No vol que li posin en perill un estatus que li va costar molt de conquerir. Com a opinadora, el destruiria; però com a escriptora el vull entendre.

Pilar Rahola Foto: Adrià Costa

- "El pitjor, però, era el foc, el foc que omplia Barcelona de grans columnes de fum que tenyien de cendra l'horitzó de la ciutat". Una transició de la "rosa de foc" a la "rosa de cendra".
 
- I la cendra germina i et permet renéixer. Quan començo un llibre ja sé on el vull conduir. En aquest cas, vaig fer una petita trampa, perquè volia que es titulés "Rosa de foc". Però em va semblar que m'apropiava d'una metàfora històrica que van quallar els llibertaris de l'època. Aleshores, vaig pensar que després del foc ve la cendra, i Barcelona, malgrat tot, va renéixer.
 
- Barcelona sempre ha estat un vesper, una ciutat rebel i combativa.
 
- Engels deia que era la ciutat on hi havia més barricades del món.
 

"Barcelona ha exercit molt bé de capital perquè ha estat l'atiadora de moviments socials i polítics que han quallat a tot el país"

- Creu que Barcelona ha exercit bé de símbol d'un país?
 
- La gran sort de Catalunya, a diferència d'altres nacions sense estat, és que ha tingut una capital molt potent. Barcelona és una capital d'Estat. Amb un país petit, però molt ben estructurat en el rerepaís, amb molta vitalitat. I, a banda d'una gran capital, té ciutats com Girona, o com Lleida, Figueres, Reus, Vic, Manresa... Barcelona ha exercit molt bé de capital de Catalunya, perquè ha estat l'atiadora de moviments que han quallat a tot el país. Totes les revoltes socials, els partits polítics, els grans intel·lectuals, tot ha passat per Barcelona.

- La capital com a punta de llança.

- Barcelona estira el país i, alhora, el país respon. No ho podem comparar a cap nació sense Estat. I, en part, crec que per això no ens han derrotat com a nació, perquè Barcelona és molt potent.