09
de març
del
2017
Actualitzat
a les
7:22h
Aquesta setmana es reuneix a Brussel·les el Consell Europeu per preparar la cimera que es farà a Roma el 25 de març per celebrar el 60 aniversari de la creació de la Unió Europea. Una festa que arriba carregada de presagis, quan el projecte europeu mostra les seves mancances i avança entre perills.
El Consell ha d’elegir també el seu president per al mandat que comprèn de l’1 de juny d’aquest 2017 al 30 de novembre del 2019. El polonès Donald Tusk, ex-primer ministre del seu país i adscrit al Partit Popular Europeu, té tots els números per ser reelegit, malgrat l’oposició que ha anunciat el govern de Varsòvia. Tusk pertany a la Plataforma Cívica, formació d’oposició al partit ultraconservador Llei i Justícia, en el poder. L’executiu de Varsòvia ja ha mostrat rebuig a Tusk, arribant a llançar l’opció de Jacek Saryusz-Wolski, polític del mateix partit de Tusk a qui el PPE amenaça d’expulsar.
Un Brexit dur que es fa esperar
Just quan la Unió apagui les espelmes dels seus 60 anys, Londres activarà el procés de sortida, que es demora més del previst. Tot apunta que serà a inicis d’abril quan Theresa May invoqui l’article 50 dels tractats. Les negociacions seran llargues i molt dures. Hi haurà dos processos alhora: un per negociar els termes de la sortida i l’altre per definir les futures relacions entre la Gran Bretanya i la UE. Hi ha temor que unes converses molt llargues –en cap cas seran inferiors a dos anys- puguin accentuar les divisions entre els 27 sobre la relació amb el Regne Unit.
Des del Parlament Europeu es vol jugar un paper important durant les negociacions, establint algunes línies vermelles per blindar el projecte europeu, que es considera que també pot convertir el Brexit en una oportunitat. L’eurodiputat Josep Maria Terricabras resumia el que pensen molts a Brussel·les davant del procés del Brexit: “Ni revenja ni ingenuïtat”. Molts a les institucions comunitàries creuen que May vol una sortida a la carta: aconseguir aturar la lliure circulació de persones, però no de capitals, serveis i mercaderies.
La fi de la Unió dels 27? Versalles enfront Visegrad
El Brexit i l’elecció de Donald Trump han tingut el mèrit de forçar els líders comunitaris a plantejar seriosament un debat sobre el futur de la UE. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ho va explicitar en la presentació d’un llibre blanc en què es posaven damunt la taula conc possibles escenaris, des de seguir igual a anar cap als Estats Units d’Europa. Entre aquests dos extrems, el nucli dur de la UE, amb Alemanya i França aliades, té clar que així no es pot continuar.
Potser no s’havia escenificat tant com ara l’existència de diferents visions del que ha de ser la UE des dels estats. La trobada informal entre Angela Merkel i François Hollande, amb l’italià Paolo Gentiloni i l’espanyol Mariano Rajoy, a Versalles, ha vingut uns dies després que la que van celebrar a Varsòvia, el 2 de març, els quatre líders del grup de Visegrad, format per Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria. Aquests països se senten ofesos pel que consideren menysteniment per part dels grans estats. Els missatges emesos des de Berlín i París a favor d’una UE de dos motors va adreçat també a ells.
El de Visegrad no és l’únic grup organitzat d’estats de l’est d'Europa. Existeix igualment l’anomenada l’Aliança de Bucarest, a la qual pertanyen els quatre esmentats més els tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) més Romania i Bulgària.
El tema dels refugiats, ferida oberta
Un dels temes candents que divideix de ple l’Europa dels 27 és el de la política immigratòria. Hongria, amb el seu primer ministre Viktor Orban al davant, lidera l’oposició a Merkel en el tema de l’acollida. Precisament en vigílies de la cimera, el Parlament de Budapest ha aprovat per àmplia majoria un canvi en la llei que facilita la detenció de refugiats que demanen asil. La decisió té molt de provocació. El gir autoritari a Hongria, com també a Polònia, ja ha generat moltes friccions entre els governs d’aquests països i Brussel·les. La sortida del regne Unit ha donat ales als corrents euroescèptics i la victòria de Trump ha envalentit els Orban i els Kaczynski. Però ara, Berlín respon posant l’est davant l’hora de decidir.
Els dubtes sobre la seguretat europea
En les darreres setmanes, s’ha plantejat obertament la necessitat d’afrontar una política de seguretat comuna. Això lliga directament amb els advertiments llançats pel nou president nord-americà, Donald Trump, sobre la urgència d’anar cap a una nova política de defensa en què els països de la UE s’hi impliquin més. Però ningú sap a hores d’ara si la crida de Trump a un major compromís dels socis de l’OTAN en defensa és fruit d’una nova etapa o tan sols una maniobra de cara a la galeria. De moment, Merkel ja ha dit que Alemanya es pot plantejar una despesa de defensa del 2% del PIB (ara és de l’1,4%). Sí que es percep una major sensibilitat pels temes de seguretat entre un sector de l’opinió europea.
Derrotar el lepenisme
La campanya electoral francesa preocupa i molt. Preservar l’eix entre Alemanya i França és essencial, molt més després de la sortida anunciada de Londres. Un eventual triomf del populisme a París suposaria la fi del projecte europeu. Però cap analista dona per probable la victòria de Marine Le Pen i el seu Front Nacional. Molts interrogants planen sobre el camí a les urnes franceses (la crisi de la campanya de Fillon, la solidesa del candidat Macron, la potència del vot de protesta), però a Brussel·les es dona per descomptat l’elecció d’un candidat europeista. Un fracàs de Le Pen seria també una bona noticia per a la gran coalició alemanya CDU-SPD. Abans, en tot cas, hi ha una altra elecció: Holanda, el 15 de març, amb el xenòfob Geert Wilders com a possible guanyador.
Interrogants sobre Itàlia
En l’actual escaquer, Itàlia juga un paper determinant. La seva estabilitat és considerada bàsica. Però Itàlia és ara mateix un valor insegur per la inestabilitat política que l’envolta. La caiguda de Matteo Renzi i la divisió del governant Partit Democràtic han afegit incertesa. A Brussel·les no volen ni sentir a parlar d’unes noves eleccions al país. Gentiloni, un polític discret en comparació a Renzi, intenta passar el temporal mentre els seus es barallen. Els populistes de Beppe Grillo creuen que la fruita caurà madura. A Berlín i París necessiten una Itàlia propera als seus postulats.
El Consell ha d’elegir també el seu president per al mandat que comprèn de l’1 de juny d’aquest 2017 al 30 de novembre del 2019. El polonès Donald Tusk, ex-primer ministre del seu país i adscrit al Partit Popular Europeu, té tots els números per ser reelegit, malgrat l’oposició que ha anunciat el govern de Varsòvia. Tusk pertany a la Plataforma Cívica, formació d’oposició al partit ultraconservador Llei i Justícia, en el poder. L’executiu de Varsòvia ja ha mostrat rebuig a Tusk, arribant a llançar l’opció de Jacek Saryusz-Wolski, polític del mateix partit de Tusk a qui el PPE amenaça d’expulsar.
Un Brexit dur que es fa esperar
Just quan la Unió apagui les espelmes dels seus 60 anys, Londres activarà el procés de sortida, que es demora més del previst. Tot apunta que serà a inicis d’abril quan Theresa May invoqui l’article 50 dels tractats. Les negociacions seran llargues i molt dures. Hi haurà dos processos alhora: un per negociar els termes de la sortida i l’altre per definir les futures relacions entre la Gran Bretanya i la UE. Hi ha temor que unes converses molt llargues –en cap cas seran inferiors a dos anys- puguin accentuar les divisions entre els 27 sobre la relació amb el Regne Unit.
Des del Parlament Europeu es vol jugar un paper important durant les negociacions, establint algunes línies vermelles per blindar el projecte europeu, que es considera que també pot convertir el Brexit en una oportunitat. L’eurodiputat Josep Maria Terricabras resumia el que pensen molts a Brussel·les davant del procés del Brexit: “Ni revenja ni ingenuïtat”. Molts a les institucions comunitàries creuen que May vol una sortida a la carta: aconseguir aturar la lliure circulació de persones, però no de capitals, serveis i mercaderies.
La fi de la Unió dels 27? Versalles enfront Visegrad
El Brexit i l’elecció de Donald Trump han tingut el mèrit de forçar els líders comunitaris a plantejar seriosament un debat sobre el futur de la UE. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ho va explicitar en la presentació d’un llibre blanc en què es posaven damunt la taula conc possibles escenaris, des de seguir igual a anar cap als Estats Units d’Europa. Entre aquests dos extrems, el nucli dur de la UE, amb Alemanya i França aliades, té clar que així no es pot continuar.
Potser no s’havia escenificat tant com ara l’existència de diferents visions del que ha de ser la UE des dels estats. La trobada informal entre Angela Merkel i François Hollande, amb l’italià Paolo Gentiloni i l’espanyol Mariano Rajoy, a Versalles, ha vingut uns dies després que la que van celebrar a Varsòvia, el 2 de març, els quatre líders del grup de Visegrad, format per Polònia, Txèquia, Eslovàquia i Hongria. Aquests països se senten ofesos pel que consideren menysteniment per part dels grans estats. Els missatges emesos des de Berlín i París a favor d’una UE de dos motors va adreçat també a ells.
El de Visegrad no és l’únic grup organitzat d’estats de l’est d'Europa. Existeix igualment l’anomenada l’Aliança de Bucarest, a la qual pertanyen els quatre esmentats més els tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) més Romania i Bulgària.
El tema dels refugiats, ferida oberta
Un dels temes candents que divideix de ple l’Europa dels 27 és el de la política immigratòria. Hongria, amb el seu primer ministre Viktor Orban al davant, lidera l’oposició a Merkel en el tema de l’acollida. Precisament en vigílies de la cimera, el Parlament de Budapest ha aprovat per àmplia majoria un canvi en la llei que facilita la detenció de refugiats que demanen asil. La decisió té molt de provocació. El gir autoritari a Hongria, com també a Polònia, ja ha generat moltes friccions entre els governs d’aquests països i Brussel·les. La sortida del regne Unit ha donat ales als corrents euroescèptics i la victòria de Trump ha envalentit els Orban i els Kaczynski. Però ara, Berlín respon posant l’est davant l’hora de decidir.
Els dubtes sobre la seguretat europea
En les darreres setmanes, s’ha plantejat obertament la necessitat d’afrontar una política de seguretat comuna. Això lliga directament amb els advertiments llançats pel nou president nord-americà, Donald Trump, sobre la urgència d’anar cap a una nova política de defensa en què els països de la UE s’hi impliquin més. Però ningú sap a hores d’ara si la crida de Trump a un major compromís dels socis de l’OTAN en defensa és fruit d’una nova etapa o tan sols una maniobra de cara a la galeria. De moment, Merkel ja ha dit que Alemanya es pot plantejar una despesa de defensa del 2% del PIB (ara és de l’1,4%). Sí que es percep una major sensibilitat pels temes de seguretat entre un sector de l’opinió europea.
Derrotar el lepenisme
La campanya electoral francesa preocupa i molt. Preservar l’eix entre Alemanya i França és essencial, molt més després de la sortida anunciada de Londres. Un eventual triomf del populisme a París suposaria la fi del projecte europeu. Però cap analista dona per probable la victòria de Marine Le Pen i el seu Front Nacional. Molts interrogants planen sobre el camí a les urnes franceses (la crisi de la campanya de Fillon, la solidesa del candidat Macron, la potència del vot de protesta), però a Brussel·les es dona per descomptat l’elecció d’un candidat europeista. Un fracàs de Le Pen seria també una bona noticia per a la gran coalició alemanya CDU-SPD. Abans, en tot cas, hi ha una altra elecció: Holanda, el 15 de març, amb el xenòfob Geert Wilders com a possible guanyador.
Interrogants sobre Itàlia
En l’actual escaquer, Itàlia juga un paper determinant. La seva estabilitat és considerada bàsica. Però Itàlia és ara mateix un valor insegur per la inestabilitat política que l’envolta. La caiguda de Matteo Renzi i la divisió del governant Partit Democràtic han afegit incertesa. A Brussel·les no volen ni sentir a parlar d’unes noves eleccions al país. Gentiloni, un polític discret en comparació a Renzi, intenta passar el temporal mentre els seus es barallen. Els populistes de Beppe Grillo creuen que la fruita caurà madura. A Berlín i París necessiten una Itàlia propera als seus postulats.