entrevista

David Cirici: «Europa posa una frontera molt clara i la situació es complicarà més»

L'escriptor, publicista i guionista publica "El setè àngel", la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi | La història s'endinsa a la vida d'una família durant vuit dies frenètics, després que el fill caigui d'un veler i desaparegui al mar | "Hem desplaçat a l'Orient mitjà els conflictes entre qui vol entrar en un sistema i qui no vol", afirma en aquesta entrevista

per Esteve Plantada, 12 de març de 2017 a les 18:00 |
David Cirici | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
David Cirici (Barcelona, 1954) és escriptor, publicista i guionista. El setè àngel (Proa), guanyadora del premi Sant Jordi, s'endinsa a la vida de dos personatges durant vuit dies frenètics, on no tenen temps ni de pensar. Amb L'Odissea com a imponent paisatge de fons, Cirici ens posa al cor d'un naufragi que es converteix en un viatge que emociona, que fa patir, que és, al capdavall, tan intens com ho és la vida. Amb un vaixell anomenat Súnion i un paisatge que és Grècia, perquè venim d'aquella civilització, de la democràcia, i perquè estem molt a prop d'un drama i d'una crisi que ens pensem que no és el nostre.
 

- El principi d'El setè àngel fa patir molt. L'angoixa de l'Ernest és molt versemblant i feridora. La veritat és que no es mostra gaire indulgent amb ell, sobretot com a pare.
 
- Aquesta era la intenció. Calia transmetre una expiació i un sentiment de culpabilitat important. En part, jo també ho arrossego i volia explicar-ho. Tal com jo l'entenc, la literatura neix d'una experiència personal que camufles, disfresses, canvies i manipules, però un escriptor sempre explica coses seves, perquè si no, no tindria gaire gràcia. Si això fos pura invenció, seria literatura de palla.
 

- Per si no n'hi hagués prou amb el propi patiment de l'Ernest, hi ha un moment encara més terrible, que és quan arriba la Sara, la mare del fill que s'acaba de perdre al mar. El primer que fa és clavar-li una bufetada.
 

- És el que passaria! No hi ha paraules, simplement està emprenyada. La Sara pensa, una vegada més, que el seu ex ha estat irresponsable i que, a sobre, s'ha carregat el seu fill. No hi pot haver res pitjor. I si analitzem perquè passa l'accident, l'Ernest comet un error: el de cedir davant de la seva nova dona. El fill petit, en Max, es fa mal a dins de la cabina, el criden i ell hi va. En el fons, vol fer contenta a la seva companya i abandona el seu fill. L'Ernest és un personatge que té un problema de relació amb qui mana a la família.
 
- La primera vegada que surt la veu d'en Marc, el nen que cau al mar, diu que en Max és un mimat. Ho explicita molt, com a narrador.
 
- El nen també viu aquesta realitat de tenir un germà d'una altra mare. Ell, en Marc, se sent més abandonat i pensa que l'altre és un mimat, sense més. Potser també ho pensa el pare. I crec que també ho ha de pensar el lector. Aquesta història toca una experiència que té molta gent d'entre 35 i 45 anys, de separacions, de com funcionen les famílies de diferents pares o mares, i quines relacions s'estableixen entre ells. I també de com gestionem els i les ex!
 

David Cirici. Foto: Adrià Costa


- També és molt simbòlic que en Marc tingui un pare "substitut", sense avançar gaire coses de la trama.
 
- Intento submergir-me en un naufragi personal. De fet, el tema dels refugiats de Síria és un tema molt de fons. L'estructura de la historia, els eixos purament narratius és la fragilitat de la vida, que ens aferrem al què podem. També, que tenim l'oportunitat de renéixer, i a El setè àngel li passa tant al nen com al pare. Al final, l'Ernest intenta fugir del dolor ajudant els altres, sense saber ben bé massa per quina raó ho fa. Volia que tot fos molt humà, visceral, sense massa previsions.
 
- El fill i el pare viuen processos similars: es retroben amb ells mateixos a través d'un trauma, d'una fragilitat estructural de la família, d'una realitat que ens connecta amb el naufragi d'Europa.
 
- Els europeus, allò que entenem com a democràcies occidentals, tenim la tendència a externalitzar-ho tot. L'externalització més bèstia ha estat la lluita de classes, perquè hem desplaçat a l'Orient mitjà els conflictes entre la gent que vol entrar en un sistema i qui no vol. L'integrisme islàmic és el fill de la nostra actitud i de la gent a qui no deixem entrar en el nostre joc, com si no fossin dels nostres. Aleshores, es radicalitzen i veiem aquest odi al món occidental: una bomba en una discoteca perquè odien les discoteques! Ens ho hem de pensar molt.
 
- El problema no té una arrel religiosa, sinó de classe?
 
- De classe, però mal entès, naturalment. Perquè és un tema de pur feixisme. De fet, el propi feixisme és, en bona part, producte del menyspreeu a què els europeus vam condemnar a Alemanya. Els vam castigar i a la gent no la pots castigar d'aquesta manera. I no els justifico, evidentment, però ens ho vam buscar, en certa manera. El problema que Síria sigui ara mateix un país tan fraccionat, tant partit i amb tant d'odi, és un invent dels europeus. Entre altres coses, quan vam "inventar" països amb aquestes fronteres.
 
- Sense oblidar unes "primaveres àrabs" que no han acabat com pensàvem.
 
- I, posteriorment, tot el drama, amb el Mediterrani com a trampa. La participació dels americans en els països on han intervingut ha estat substituir governs laics per governs que no controlava, formats majoritàriament per integristes.
 
- Com podríem dir que passa a Turquia, amb altres formes i matisos.
 
- Tot acaba sent el mateix, en el fons: no volem acollir-los al nostre sistema. Europa posa una frontera molt clara i la situació cada vegada es complicarà més. No pot ser que no vulguem els turcs! Si Istanbul era la capital de la nostra Europa! Només cal que hi vagis per veure com n'és, d'europea.

«El setè àngel» , guanyadora del premi Sant Jordi Foto: Adrià Costa

 

- El tema dels refugiats és un paisatge de fons, molt important i transcendent, però no el principal. Com arriba a casar el tema de la novel·la amb aquesta escenografia?
 
- És una història que se'm va acudir fa uns vint anys. La idea bàsica de la narració apareix quan encara no havia passat res de tot això, però sí que hi havia el problema amb les pasteres que anaven del Nord de l'Àfrica al Sud d'Espanya. Volia reflexionar sobre què passa quan tu tens la construcció d'una vida còmode, quan et guanyes bé la vida i tens una casa, cotxe nou, una família fantàstica i, de cop, tot s'acaba? Se'm va acudir el naufragi personal i físic, amb una persona que queia accidentalment a l'aigua i era rescatat per una pastera. Però no vaig escriure mai la història, va quedar aparcada. Però, passat els anys, crec que acumulo prou pèrdues, trencaments i petits naufragis com per dir que ara sí que és una història meva. El personatge de l'Ernest no sóc jo, però té coses meves. Els narradors parlen en tercera persona, però en realitat són una primera persona camuflada.
 
- També fa patir, i molt, el final, amb algun un component oníric.
 
- És una novel·la que es resol en l'última paraula. I només en l'última paraula! El patiment ha de ser fins al final, com la vida mateixa. És el que ens passa sempre! A més, ja és la segona novel·la que escric així, Molsa, el premi Edebé, era protagonitzada per un fos que perdia els seus nens. Les dues històries parlen de dos naufragis.
 
- I les dues parlen de l'intent de retrobar-se.
 
- La relació pares-fills, la fragilitat de l'estructura familiar que tenim, i que tot se'n vagi a l'aigua és a les dues novel·les. És evident que alguna cosa em passa [riu]. Sempre s'escriu des de la reflexió, no de la desgràcia.
 
- Tenia clar que hi havia d'haver les dues veus intercalades?
 
- Al principi, no ho sabia. De primer, era una novel·la centrada només en el Marc, el nen. Però em vaig adonar, en una primera escriptura, que no havia de ser així. El punt de vista del Marc és molt limitat, perquè costa molt explicar un món tan complex com aquest a través de la mirada d'un nen. Ell no entén com funcionen els campaments de refugiats, tot és força incomprensible, i arrossegar això durant tota la novel·la em costava molt. Imre Kertész aconsegueix fer-ho en un context com el camp d'Auschwitz, des del punt de vista d'un nen, però la novel·la té un fons tràgic molt més potent que va madurant i que ell sap explicar des de la veritat. En el meu cas, em semblava una impostura, per això em semblava molt més honest i interessant entrar en una història que podia ser meva, com la del pare. Els capítols del pare son més intensos des del punt de vista emotiu. Els del nen són més de peripècia humana. L'un és el dolor, l'altre la perplexitat.
 

David Cirici. Foto: Adrià Costa


- I com hi entren els articles periodístics?
 
- Van sortir molt més endavant. Quan ja tenia prou material sobre els immigrants, no volia que a la novel·la s'hi notés per res la mà de la documentació. A mi em molesta molt quan a les novel·les veus que l'escriptor s'ha documentat i ho vol explicar massa literalment. És tediós i acaba sent un pamflet. Jo no volia fer això, per això el recurs dels periodistes: ens posa en un marc i ens recorda a les notícies que hem llegit al diari.
 
- I també va visitar Idomeni, just quan escrivia la novel·la.
 
- Era a la meitat de l'escriptura i ho considerava essencial. Els altres paisatges ja els coneixia. Idomeni ho has de veure, i ho explico tal com és. Hi ha una cosa de l'ambient que és imprescindible haver-la vist i viscut.
 
- El títol no és gaire aclaridor pel lector, d'entrada. Per què aquesta selecció?
 
- Quan ja havia escrit la novel·la, vaig pensar que el títol era massa explícit. Es deia Com nosaltres. M'agradava la idea d'una petita entrevista final que els periodistes havien de tenir amb el nen, i li preguntaven: "com eren els sirians?", i ell deia "com nosaltres". Em semblava molt significatiu i potent. Però orienta molt la novel·la cap a la conscienciació, cap al discurs de la necessitat d'acollir els immigrants. I crec que una novel·la no ha de fer això, sinó que s'ha de portar a un terreny més personal. Al final, el llibre és el relat d'un naufragi personal.
 
- Gairebé al final, apareix una cançó de Ben Harper que parla d'un àngel. Una dèria personal per lligar-ho tot conceptualment?

 
- És un afegitó de caire molt personal. La gent més propera a mi ho entendrà, la cançó la vaig fer servir per fer una declaració d'amor [somriu]. De vegades, els novel·listes posem subtextos que només entenen quatre persones. Però penso, a més, que és una bona peça pel to del llibre. La cançó li va molt bé a la novel·la: és la música del setè àngel.

David Cirici. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació