07
de març
del
2017
Actualitzat
el
10
de març
a les
9:00h
Un any abans de l’entrada dels Mossos d’Esquadra al Palau de la Música, quan aquest episodi encara era inimaginable, es va produir una conversa surrealista entre l’aleshores gerent del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Joan Llinares, i qui era el director administratiu de la institució musical, Jordi Montull. Llinares encara no s’ho treu del cap. L’any 2006, quan van començar les obres de rehabilitació del Palau, Fèlix Millet va proposar al MNAC que assessorés en aquestes tasques. Es va signar un acord entre el Palau, Caja Madrid i el MNAC, i els experts del museu es van abocar a la feina. Passat el temps, com és lògic, el museu va voler cobrar. Però tots els intents van resultar infructuosos. En principi, els pagaments els havia de fer el despatx d’arquitectes d’Òscar Tusquets, però com que aquest no va cobrar del Palau, el MNAC es va veure obligat a esperar.
Després de molts intents, Llinares va parlar amb Montull. La conversa va deixar garratibat el gerent del MNAC. Primer, Montull va voler impressionar Llinares recordant la rellevància institucional i "patriòtica" del Palau. Quan el gerent del MNAC va esmentar la possibilitat d’emprendre una “acció judicial”, Montull va respondre del tot irat i fregant l’amenaça, assegurant que Llinares no s’atreviria a provocar un conflicte entre dues figures com Millet i Narcís Serra, que aleshores era el president del museu. El cas il·lustra molt bé la situació que es va generar en el Palau de la Música i, sobretot, el tarannà que la parella Millet-Montull van instaurar durant el seu llarg regnat.
Quan Fèlix Millet és nomenat president de l’Orfeó Català, el 1979, comença a teixir la seva xarxa. Poc després, entren al Palau dues persones que seran clau en aquesta història. Una és la que será la secretària del president, Elisabet Barberà. L’altre és Jordi Montull, que porta temps treballant al costat del pròcer com a encarregat d’obres en els projectes urbanístics de Millet a l’Ametlla del Vallès. De fet, Elisabet Barberà va arribar de la mà de Montull, ja que treballava en el despatx d’un soci del director administratiu.
Montull va entrar com a conservador en la junta de l’Orfeó, però va esdevenir de seguida una peça clau en la gestió del Palau. Quan es crea el Consorci, amb participació de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació (més tard hi entrarà el ministeri de Cultura), el president Jordi Pujol esdevé el president, però Millet és vicepresident i el veritable home fort com a gerent. Jordi Montull es converteix en el director administratiu, i tindrà la mateixa responsabilitat en la Fundació, que es constitueix el 1990 sota la presidència de Millet.
La jerarquia, clara
Montull es complementa perfectament amb Millet. Si aquest és l’home seductor a qui s’obren totes les portes de la societat catalana, fill d’una de les sagues que sempre han manat al país, Montull és un home fet a si mateix, de caràcter rude i, fins i tot, matusser, de poca cultura. Entre els treballadors del Palau, genera por. Alguns subordinats fins i tot l’anomenen el “goril·la”, segons explica el periodista Jordi Panyella al seu llibre Fèlix Millet. El gran impostor (Angle).
Entre tots dos, sempre va quedar clara la jerarquia. El 80% per a Millet, el 20% per a Montull. És cert que viatjaven junts, però hi havia en això més de la necessitat de Millet d’anar acompanyat per algú que en algun moment el podia treure d’un ensurt, que no pas una relació entre iguals. L’amo volia tenir a prop el seu masover. Manuel Trallero, a Música celestial. Del (mal) anomenat cas Millet o cas Palau (Rosa dels Vents), el defineix com “un simple lacai revestit amb els oripells de diector administratiu”.
Lacai o no, al Palau era el poder i no se sentia obligat, a diferència de Millet, a desplegar cap encant. El desembre del 2003, fa entrar la seva filla, Gemma Montull, en l’organigrama de la institució com a cap de l’àrea comptable de la Fundació i el Consorci. És la nineta dels seus ulls i de la mare, Mercè Mir. Abans, però, l’han de formar i fa uns cursets a les escoles de negocis Esade i Eada… que paga el Palau.
Company en la impunitat
El 16 de gener del 2008 va ser un dia decisiu en el cas Palau. Aquell dia, els inspectors de l’Agència Tributària van presentar-se a l’edifici modernista. Volien saber on eren els bitllets de 500 euros que s’havien retirat dels comptes de l’Orfeó Català i de la Fundació al llarg del 2003. Però aquell dia Jordi Montull no hi era. Ni Millet. Ni Gemma Montull. Tots tres eren a les Illes Maldives, gaudint d’unes “merescudes” vacances.
Va ser el primer avís del que vindria després. Quan, de retorn ja a Barcelona, la seva filla li ho va explicar al pare, Jordi Montull, no donava crèdit a la situació. S’havien presentat els de l’Agència Tributària per sorpresa? Malgrat l’advertència va ser més fort el convenciment que la cosa no aniria més enllà. El Palau era “intocable”.
Després de l’explosió que va suposar l’escàndol, així que es va veure que Gemma Montull seria encausada, el pare va entrar en còlera. Panyella explica com el braç dret de Millet va trucar la nova presidenta del Palau, Mariona Carulla, per amenaçar-la. La nena era intocable. Indignat, Montull va apuntar cap a Rosa Garicano –també imputada-, directora general: “I la Rosa, què? Ella sap el mateix”. El to va ser tan virulent que el Palau va contractar immediatament un servei de seguretat privada.
Cinisme a raig
Des de l’esclat de l’escàndol, Montull ha revelat el seu cinisme en més d’una ocasió. El còmplice de Millet no va canviar moltes dels seus costums després de l’escàndol. El novembre del 2009, pocs mesos després de la seva sortida del Palau, se’l va veure jugant a tennis, una de les seves aficions, al club Pompeia de Barcelona. Ell era soci del club de tennis de Teià, però li van demanar que no hi tornés. Uns mesos després, el març del 2010, amb motiu d’una de les seves anades mensuals al jutjat a signar per demostrar que no havia fugit, va aparcar el seu cotxe en la plaça destinada a les persones discapacitades, un fet que va deixar bocabadats els periodistes que l’esperaven mentre ell ni s’immutava.
De la seva capacitat per entomar el que vingui sense posar-se nerviós hi ha la frase que va pronunciar quan el novembre del 2011 va anar a declarar, junt amb Millet, per un suposat frau fiscal de 685.000 euros (de la liquidació de l’IVA del 2007), que van atribuir a un error d’Hisenda: “Jo no he matat Kennedy”. Fa uns dies, va dir a la sortida de la primera sessió a la Ciutat de la Justícia: “Això és molt avorrit. La setmana que ve serà més divertit”.
Després de molts intents, Llinares va parlar amb Montull. La conversa va deixar garratibat el gerent del MNAC. Primer, Montull va voler impressionar Llinares recordant la rellevància institucional i "patriòtica" del Palau. Quan el gerent del MNAC va esmentar la possibilitat d’emprendre una “acció judicial”, Montull va respondre del tot irat i fregant l’amenaça, assegurant que Llinares no s’atreviria a provocar un conflicte entre dues figures com Millet i Narcís Serra, que aleshores era el president del museu. El cas il·lustra molt bé la situació que es va generar en el Palau de la Música i, sobretot, el tarannà que la parella Millet-Montull van instaurar durant el seu llarg regnat.
Quan Fèlix Millet és nomenat president de l’Orfeó Català, el 1979, comença a teixir la seva xarxa. Poc després, entren al Palau dues persones que seran clau en aquesta història. Una és la que será la secretària del president, Elisabet Barberà. L’altre és Jordi Montull, que porta temps treballant al costat del pròcer com a encarregat d’obres en els projectes urbanístics de Millet a l’Ametlla del Vallès. De fet, Elisabet Barberà va arribar de la mà de Montull, ja que treballava en el despatx d’un soci del director administratiu.
Montull va entrar com a conservador en la junta de l’Orfeó, però va esdevenir de seguida una peça clau en la gestió del Palau. Quan es crea el Consorci, amb participació de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació (més tard hi entrarà el ministeri de Cultura), el president Jordi Pujol esdevé el president, però Millet és vicepresident i el veritable home fort com a gerent. Jordi Montull es converteix en el director administratiu, i tindrà la mateixa responsabilitat en la Fundació, que es constitueix el 1990 sota la presidència de Millet.
La jerarquia, clara
Montull es complementa perfectament amb Millet. Si aquest és l’home seductor a qui s’obren totes les portes de la societat catalana, fill d’una de les sagues que sempre han manat al país, Montull és un home fet a si mateix, de caràcter rude i, fins i tot, matusser, de poca cultura. Entre els treballadors del Palau, genera por. Alguns subordinats fins i tot l’anomenen el “goril·la”, segons explica el periodista Jordi Panyella al seu llibre Fèlix Millet. El gran impostor (Angle).
Entre tots dos, sempre va quedar clara la jerarquia. El 80% per a Millet, el 20% per a Montull. És cert que viatjaven junts, però hi havia en això més de la necessitat de Millet d’anar acompanyat per algú que en algun moment el podia treure d’un ensurt, que no pas una relació entre iguals. L’amo volia tenir a prop el seu masover. Manuel Trallero, a Música celestial. Del (mal) anomenat cas Millet o cas Palau (Rosa dels Vents), el defineix com “un simple lacai revestit amb els oripells de diector administratiu”.
Lacai o no, al Palau era el poder i no se sentia obligat, a diferència de Millet, a desplegar cap encant. El desembre del 2003, fa entrar la seva filla, Gemma Montull, en l’organigrama de la institució com a cap de l’àrea comptable de la Fundació i el Consorci. És la nineta dels seus ulls i de la mare, Mercè Mir. Abans, però, l’han de formar i fa uns cursets a les escoles de negocis Esade i Eada… que paga el Palau.
Company en la impunitat
El 16 de gener del 2008 va ser un dia decisiu en el cas Palau. Aquell dia, els inspectors de l’Agència Tributària van presentar-se a l’edifici modernista. Volien saber on eren els bitllets de 500 euros que s’havien retirat dels comptes de l’Orfeó Català i de la Fundació al llarg del 2003. Però aquell dia Jordi Montull no hi era. Ni Millet. Ni Gemma Montull. Tots tres eren a les Illes Maldives, gaudint d’unes “merescudes” vacances.
Va ser el primer avís del que vindria després. Quan, de retorn ja a Barcelona, la seva filla li ho va explicar al pare, Jordi Montull, no donava crèdit a la situació. S’havien presentat els de l’Agència Tributària per sorpresa? Malgrat l’advertència va ser més fort el convenciment que la cosa no aniria més enllà. El Palau era “intocable”.
Després de l’explosió que va suposar l’escàndol, així que es va veure que Gemma Montull seria encausada, el pare va entrar en còlera. Panyella explica com el braç dret de Millet va trucar la nova presidenta del Palau, Mariona Carulla, per amenaçar-la. La nena era intocable. Indignat, Montull va apuntar cap a Rosa Garicano –també imputada-, directora general: “I la Rosa, què? Ella sap el mateix”. El to va ser tan virulent que el Palau va contractar immediatament un servei de seguretat privada.
Cinisme a raig
Des de l’esclat de l’escàndol, Montull ha revelat el seu cinisme en més d’una ocasió. El còmplice de Millet no va canviar moltes dels seus costums després de l’escàndol. El novembre del 2009, pocs mesos després de la seva sortida del Palau, se’l va veure jugant a tennis, una de les seves aficions, al club Pompeia de Barcelona. Ell era soci del club de tennis de Teià, però li van demanar que no hi tornés. Uns mesos després, el març del 2010, amb motiu d’una de les seves anades mensuals al jutjat a signar per demostrar que no havia fugit, va aparcar el seu cotxe en la plaça destinada a les persones discapacitades, un fet que va deixar bocabadats els periodistes que l’esperaven mentre ell ni s’immutava.
De la seva capacitat per entomar el que vingui sense posar-se nerviós hi ha la frase que va pronunciar quan el novembre del 2011 va anar a declarar, junt amb Millet, per un suposat frau fiscal de 685.000 euros (de la liquidació de l’IVA del 2007), que van atribuir a un error d’Hisenda: “Jo no he matat Kennedy”. Fa uns dies, va dir a la sortida de la primera sessió a la Ciutat de la Justícia: “Això és molt avorrit. La setmana que ve serà més divertit”.